Segon dia de confinament obligat pel puta covid-19

Al llarg del dia d’avui, mentre anava fent tasques personals i domèstiques, qualcuna rutinària, altres d’improvisades per tal de passar el temps de la millor manera possible,  considerant que quinze dies (o més) serien llargs, he pensat en dedicar diàriament part del meu temps a escriure per compartir sensacions, idees, elucubracions i pensaments sobre aquesta situació totalment impensable a la qual ens ha abocat la compareixença inesperada d’un bitxo molt petit i perillós, tant que ens ha posat en perill fins i tot de mort, no només als mallorquins, si no també a tots els habitants d’aquest malmenat món que avui,  encara,  habitam.

No sé si interessarà a qualcú el que jo pensi o trobi sobre la situació actual, però al menys passaré una estoneta i deixaré escrita una mena de crònica personal d’un moment que mai ens pensàvem viure, sobretot tots els que no vam viure la guerra, que som la immensa majoria d’espanyols vius.

Ahir vaig visitar   una tia meva molt major que està ingressada a un hospital amb un alt grau de dependència,  i vaig aprofitar l’ocasió per a informar-la d’allò que passava. Ella no en tenia idea, per mor de la situació física que pateix i que ningú fins ahir l’havia informat. “Això que me contes s’assembla molt a allò que passà en temps de la guerra”. I segurament aquesta  decretada situació d’alarma ens pot fer imaginar com devia ser un “toc de queda”, tot i que ningú, crec, pensàs  que tendríem l’oportunitat de poder-ho comprovar a aquesta vida.

Jo no crec que això s’assembli a una situació de guerra, encara que també hi ha en joc vides humanes. Afortunadament no tenc referències. Com va dir qualcú, la diferència és que “als nostres padrins els enviaren al front, i a nosaltres ens han enviat a casa uns quants dies”. Esperem que siguin uns quants dies, només. Tot per evitar que la mortalitat i el patiment  sigui poc.

Al menys confii que l’esforç i sacrifici que estam fent tots a nivell particular i  familiar, servirà per aturar l’avanç d’aquesta infecció o pandèmia, o com la volgueu qualificar. M’agradaria que aquesta situació no s’allargui molt més del que ens anuncien les diferents fonts d’informació, perquè estic segur que hi ha gent que pateix de mala manera aquesta situació. Tots som capaços d’imaginar la infinitat de situacions que comença a patir la gent: acomiats,  gent que no té el corona virus però que pateix moltes altres malalties i que necessiten atencions personals que en aquestes condicions difícilment poden rebre. No en parlem de les persones que fan feina als hospitals: metges, infermeres, infermers, auxiliars, administratius i administratives, cel.ladors, etc. que a més de l’esforç que suposa fer hores i hores de dura feina, són les primeres que es posen en perill d’infecció a l’estar en primera línia de combat.

A l’altra part d’aquesta història trobam les actituds individuals i col.lectives positives que suposen el contrapès que equilibra la balança d’aquesta dramàtica i complicada situació,  tant en el sentit de la salut col.lectiva com dels efectes nocius sobre l’economia, que ja han començat a fer-se sentir, i que ningú sap fins a on poden arribar. 

Vull dedicar un moment a criticar severament a totes aquelles persones que al llarg d’aquests dies, des de que ha començat la crisi, no fan altra cosa que donar branca  a través de les xarxes socials als governants, als polítics. Que si s’han equivocat, que si han pres decisions errades o massa tard. Només diré dues coses a tots els que es dediquen a la crítica no constructiva. La primera, que provin de posar-se al seu lloc, estam davant una situació d’unes dimensions que ningú al món havia viscut fins ara, ni a nivell polític ni científic.

En segon lloc, no és moment de crítiques destructives o interessades,  és moment de tots i totes fer pinya. Ja hi haurà moments, quan això espassi,  per analitzar com s’han fet i fan les coses. Serà el moment de prendre nota. De les ensopegades, què segurament se n’han fet, s’aprèn a caminar. I d’aquesta situació  segur que n’aprendrem tots i totes.

De les magnífiques i multitudinàries mostres d’enginy, fantasia i de creativitat que la gent posa en valor a diari als balcons i terrats de totes les ciutats i pobles de l’Estat  en parlaré demà, si no m’he escalivat d’escriure avui.

També hauré de parlar de les insignificants mostres d’insolidaritat i de comportaments increïblement incívics,  dels que tenim notícia. 

I és que sembla mentida, però deu ser veritat que no estam avesats a creure.

Qualque cosa aprendrem d’aquests fets,  ja ho veureu.