Covid-19, danys col.laterals i altres anècdotes.

M’he posat a escriure tard. Si he de dir la veritat, no en tenia gaire ganes. Això que avui he romput el tancament obligat, i he pogut canviar un poc la rutina del tancament. 
Perquè deu ser obligat, o no? Potser qualcú ha escrit o dit que  es tracta d‘un confinament voluntari. Si fos voluntari, no quedaria ningú a casa seva!
Pens que hi ha molta gent que a hores d’ara encara duu les sabates girades de peu. I crec que és ben hora de posar els peus en terra, sobretot tenint en compte el que ens diuen  que ens espera aquests pròxims dies. Tot el que veig i sent a cada estona que passa no és que me tengui preocupat, un poc més que preocupat. No són bromes. Les xifres són d’escàndol i encara anirà a més exponencialment. I fins quant? Creieu que hi ha qualcú que en tengui idea. Encara avui he escoltat el discurs d’una doctora basca que m’ha posat els pels de gallina. Que si no es fan les coses d’una altra manera,  “aquí no quedarà ni el Tato”. Ostres, no sé si parlava de “a Madrid”, “al País Basc” o a l’estat. I com s’han de fer les coses? No crec que hagi aportat gaire idees en aquest sentit. La veritat és que era molt pesimista.
La veritat és que ja me comença a costar escoltar comentaris, discursos o debats sobre aquest tema. I només fa cinc dies dels quinze que, en principi, hem de complir arrestats a casa. Segur seran molts més. 

Bé idò com vos deia, avui dematí hem romput el confinament, i aprofitant una de les encletxes de la llei d’alarma, jo he anat a visitar una tia molt major que està també aïllada a un hospital. És clar que he hagut de seguir unes indicacions senzilles, però al menys li he fet una estona de companyia, i li he contat la situació. Ja ho havia fet dilluns o dimarts que també vaig fer una fuita per anar a veure com es trobava. M’ha dit que no s’en recordava, es pensava que ens havíem anat de viatge no sé a on ha dit. Una vegada li he tornat aclarir el què passa pel món, aviat ha recordat el que ja li havia contat l’altre dia. “Potser idò que aquesta vegada me mori”, ha dit. Dramàtic. Per no inquietar-la, no li he dit res del que passa a certes residències de Madrid i Pais Basc, que aquí, a Mallorca, de moment hi ha poca gent que mori per aquesta pandèmia, per aquesta mena de grip, i que ella estava més segura dins l’hospital que nosaltres per defora. La gent que he vist que està espantada són les infermeres i imagin que tot el personal sanitari de l'hospital. Merescut tenen aquest recordatori que cada dia fem tots a les vuit del capvespre. Esperem serveixi per al menys aixecar-los  l’ànim. A part del personal sanitari, he trobat poca gent, això que les visites estan permeses, de moment, amb certes condicions que tenen a veure amb la higiene del visitant, sobretot de mans, i que només es permet un sol visitant. 

He aprofitat el tour per anar a canviar una bombona de butà al polígon que està més a prop de casa. No sabia si trobaria tancat.  Els dos operaris que servien als clients, anaven amb dues mascaretes, una cada un, que es veu que havien improvisat a ca seva. Fetes de roba i de colors, cap de les dues iguals. Semblaven vaquers del “farwest”. Estampa curiosa. La cosa és greu, hi ha por.

Ja a l’horabaixa, mentre meditava a on posava tall, amb poques ganes d’escriure, m'han telefonat per a dir-me que havia mort la mare d‘un amic. Res a veure amb el virus, al menys aquest, pel que m’ha dit. M’ha contat que els fills no havien avisat a ningú, només als més propis. És clar,  sembla que tampoc fan funerals per mor de la situació. Li hauré de telefonar per donar-li el condol. Només faltaria. Com ens ha canviat la vida en un no res.

A aquest amic, el de la telefonada, parlant de com matava el temps, m’ha contat que avui s’ha fet un circuit per dins ca seva, jardí inclòs i escala. No sé quantes vegades ha dit que l’havia completat, més o menys corrent. Ja havia vist vídeos de gent que ha improvisat el seu gimnàs particular, amb més o manco enginy. I és que tot entretén. I ajuda a passar el temps i també a mantenir un poc la forma física o senzillament estirar les cames, com solem dir.

Altres li peguen al jardí, si en tenen. Això si, amb bones, no sia cosa que de tant podar la llimonera o de tallar la gespa, aviat no quedi res, vaja ni jardí.

Estic endarrer de la sort d’un hort que un altre amic té devers  Algaida. No sé si ara hi pot anar o no, al menys a collir les carxofes. Demà li he de telefonar per veure com s’arregla. És una manera també de jo passar el temps. I també de saber com es troben i que fan els amics.