Era el 26 de novembre de l'any passat quan l'amic Miquel Renau em convidar a compartir per segona vegada, viatge amb el seu grup d'amics de Sabadell. El destí que proposava era, ni més ni manco, a La Plugia, aclarint que aquest lloc estava situat a "la bota d'Itàlia". En aquell moment ja hi havia programa, però encara no hi havia preu. He de reconèixer que em vaig quedar un poc aturat, a l'espera de recabar mes informació sobre la Puglia. Normalment necessit algun incentiu o motivació per triar la destinació dels meus viatges, i aquesta proposta, en un principi, no em va inspirar cap emoció ni il.lusió especial. Ho vaig comentar amb na Joana, la meva dona, que lògicament em va demanar veure el programa, amb la finalitat d'estudiar la proposta. I així quedà la cosa per un cert temps.
La veritat és que la primera condició favorable a afegir-nos a la llista que ens obria en Miquel era clara. L'antecedent del viatge fet amb el grup de gent de Sabadell l'any anterior, també de la mà de l'agència l'Avi Excursionista, ens convidava a donar la passa. El viatge a Finlàndia fou un viatge amb un grup immillorable. Gent seria, educada, divertida, entranyable, vaja, "bona gent", com li agrada dir al Miquel. La única dubte que tenia era la del destí. No tenia gens clar que pel maig vinent volgués anar de viatge a La Puglia.
Itàlia és un país que hem trescat molt. A vegades de passada, anant a altres països veïnats, fent aturades a llocs concrets per a pernoctar o senzillament per fer aturada per dinar, oportunitat que un sempre aprofita per fer una volta o una visita puntual i conèixer un poble o una ciutat. Altres vegades hem fet viatges per visitar ciutats com Roma, indispensable, o Florència i la seva comarca, la Toscana. També Venècia, un altre destí llegendari d'Itàlia que hem visitat en diverses ocasions. La darrera experiència italiana havia estat a Nàpols i la costa Amalfitana, viatge que sense dubte repetiria. Em deixava al tinter, o millor dit a les tecles de l'ordinador, ciutats com Turín o diferents localitzacions dels Alps, debut a la meva afició al muntanyisme i al senderisme, per la qual cosa no podía faltar el lloc on es troben les muntanyes més vistoses dels Alps, les famoses Dolomites, com també el Cervino (Cervinia), quan visitàrem la vall d'Aosta. Aquesta ample experiència personal recorrent diferents llocs d'Italia m'ha ensenyat que es pot anar a ulls clucs a qualsevol lloc d'aquest apassionant país llatí i mediterrani. Per tot arreu els amants de l'art i de la història que ens és més propera, trobaran una excusa per a fer una fuita a les terres d'aquest país del sud europeu. Itàlia, com tothom sap, és una destinació turística popular, també coneguda per les seves importants contribucions a la literatura, l'art, la música i l'arquitectura, i sense dubte a la gastronomia. País amb una gran influència en el món, així com el seu impacte en la societat moderna.
Fet aquest preàmbul, és fàcil entendre que no feu falta rumiar molt més la decisió d'apuntar-nos al viatge. Bona companyia per compartir un racó d'Itàlia, que fins fa poc més d'una setmana ens era desconegut, tot i que ciutats com a Bari, Lecce i Brindisi, no em resultaven alienes. Itàlia és un país, podem dir, futboler. Aprofitaré per contar una anècdota que em servirà per explicar que a vegades hi ha circumstàncies que ens permeten aprendre per després poder recordar on cau una ciutat a un país que no és el nostre. El meu pare no era un gran aficionat al futbol, jo sí. Era un aficionat a les travesses, a les que jugava quasi cada setmana. Hi havia unes jornades, quan no hi havia lliga a Espanya, que la travessa es confeccionava amb equips de la lliga italiana. És clar, el meu pare no controlava tots els equips italians, tret dels més coneguts, Milà, Inter, Juventus, etc. Què passava? Quan es trobava amb un partit Lecce-Bari, per exemple, sempre em demanava si els equips eren de ciutats veïnes, perquè ell considerava que, quan es donava aquesta circumstància, el factor de la rivalitat pesava a l'hora de fer un pronòstic. Llavors, si jo no sabia situar les ciutats al mapa, no em quedava més remei que mirar-ho. Així és com vaig aprendre a situar moltes ciutats d'Itàlia al mapa. Ara bé, he de reconèixer que no sabia que Bari fos la capital de La Puglia o Apulia, i que Lecce també és una ciutat d'aquesta regió italiana. Per això també serveix el viatjar, és a dir, per conèixer i aprendre, i també com a esplai i diversió. En definitiva, es tracta d'una activitat que ens ajuda a obrir la ment a horitzons nous, sobretot per conèixer, entendre i comprendre el món. Sense dubte, la despesa en viatjar potser sia la millor inversió que un pot fer en si mateix.
I com que el temps passa més aviat del que voldríem, després d'haver pres la decisió d'apuntar-nos al viatge a la Plugia, era el vint de gener, en un res i no res, ja ens trobam a dia vint-i-un de maig, dia de la partida i començament del viatge. He de recordar que per primera vegada viatjaran amb aquest grup, que jo anomen "de Sabadell", dos amics, en Gaspar i na Catalina, a qui vam engrescar per acompanyar-nos en aquesta atractiva eixida per les terres del tacó de la bota italiana.
Dia 1: Arribada a Bari – Brindisi – Lecce
Aquest dia, els mallorquins ens vam haver d'aixecar molt d'hora, el nostre avió cap a Barcelona sortia a les vuit i havíem de ser prest a l'aeroport. Mentrestant els companys de Sabadell feien un trajecte un poc més curt amb autocar. La idea era trobar-nos a l'aeroport Josep Tarradelles, on després de les emotives salutacions entre els coneguts que coincidírem l'any passat, i les presentacions dels nous viatgers, ja estàvem a punt de començar la nova aventura "pugliese".
Encara no era la una del migdia quan aterràrem a l'aeroport de Bari, i ja ben acomodats dins l'autocar, en Xavi, el nostre guia acompanyant, ens presentava al Vincenzo, el xofer que ens havia de conduir al llarg del circuit. En Vincenzo resultà un profesional seriós i eficient, sempre puntual i disposat a col.laborar pel bon desenvolupament d'un viatge que just havia començat a rodar.
Després de fer una aturada per tal de fer un rovec, qui no havia dinat, o senzillament un cafè aquells que havíem aprofitat per fer un entrepà dins l'avió, ens dirigírem cap a la nostra primera visita del viatge, a Brindisi, on ens esperava la nostra primera guia local italiana, la Nadia.
La trobada i començament de la visita va ser al port. La tarda era agradable i tranquila. La Nadia resultà una al.lota simpàtica, agradable, a la vegada que apassionada explicant i donant-nos a conèixer al llarg dels tres dies que ens acompanyà, el distints llocs i monuments més importants que estaven inclosos al programa, i per tant que havíem de visitar.
No faré cap referència als continguts concrets de cada una de les explicacions que la Nadia o els altres guies, en tenguérem quatre diferents al llarg del circuit. En primer lloc perquè em resulta impossible recordar la immensa quantitat de dades històriques i referències a les característiques ornamentals i artístiques de les esglésies i monuments que passaren per davant dels nostres ulls. I en segon lloc, perquè avui en dia, com és sabut, tenim a la nostra disposició eines més que suficients a Internet per obtenir la informació necessària per recordar o aprofundir en els coneixements adquirits durant les nostres visites a les diferents ciutats i als singulars monuments que visitàrem a cada una d'elles al llarg d'aquests sis dies tan complets i al mateix temps, tan intensos.
Les visites que férem a Brindisi, port que durant l'època romana fou important formant part de la ruta comercial amb els epirotes i grecs, foren les següents:
Columna Romana: Marca tradicional del final de la Via Appia, l’antiga ruta romana cap al sud d’Itàlia.
-
Catedral de Brindisi (Duomo): Original del segle XI, reconstruïda després del terratrèmol de 1743. Coneguda també com l'església de San Giovanni al Sepolcro
Acabades les visites a Brindisi, centre destacat de la cultura mesàpia, amb el personal ben cansat, ja que tots i totes portàvem damunt les espatlles una jornada que havia començat molt prest. Tocava fer la darrera tirada del dia per arribar a Lecce, lloc on havíem de passar la primera nit de les dues nits "lecceses". Arribats a l'hotel, temps per repartir les habitacions, operació que es repetiria tres cops en aquest viatge. Desfer maletes i, cap a les vuit i mitja, primera cita amb la gastronomia "pugliese". No record el menú, si que hi havia gana i que l'àpat fou generós i, senzillament, correcte.
Acabats de sopar, el grup es dividí amb la gent que, molt cansada després d'una llarga jornada, optà per retirar-se a descansar, mentre altres sortien a fer una caminadeta. Un tercer grup es quedà a fer un cafè acompanyat d'una "grappa barricatta" o algun "limoncello". I aquí fou el moment en que alguns ens vam trobar amb una molt agradable sorpresa. A l'ampla "hall" de l'hotel hi havia un piano de cova, i resultava que en el nostre grup, hi havia dos pianistes: el Frederic Monasor i un dels germans Olivella, en Josep. El resultat fou que sense anar d'allò vam gaudir d'un improvisat i agradable mini concert, colofó d'un dia llarg i espès, però que anunciava que els propers dies del viatge serien com a mínim interessants i productius.
Dia 2: Lecce – Gallipoli – Lecce
No record gaire bé a quina hora ens vam aixecar. Segurament molt prest. Es tracta d'aprofitar el temps. Per això ens vam apuntar al viatge. Sol record que aquesta nit, vaig tocar llit i em vaig quedar adormit, i fins que va tocar l'alarma del mòbil, no em vaig despertar. Dutxa revitalitzant i necessària i cap a berenar (berenar a Mallorca és sinònim d'esmorzar, pels qui no ho saben). No fou gaire cosa, vull dir que, segons el meu criteri i sense ànim de queixar-me, aquest hotel fou el més bàsic dels tres que utilitzàrem durant el circuit. En qualsevol cas, sortírem de l'hotel a l'hora prevista, quan la Nadia ens va comparèixer al gran saló de l'hotel, on l'esperàvem preparats per fer la visita matinal a Lecce. Al saló, a part del nostre grup, hi havia molta activitat i moviment de personal. Gent jove que entrava per assistir a qualque convenció, altres grups preparats per partir, mentre el nostre guia acompanyant, informava a la nostra gent sobre els menus que tendríem aquell dia. Record que per molt que em vaig esforçar en saber de que havíem de dinar i sopar, no vaig arribar a aclarir res. En Xavi, per més fer, demanava quants voldrien amanides i quants no, i crec que no en va treure trellat, o pot ser si. Es tractava de canviar plats dels menús concertats. Aquest fou el principi d'un cert problema que el penúltim dia va sorgir. Però d'això no crec valgui la pena parlar-ne.
El fet és que a l'hora prevista sortírem de l'hotel i caminant per una ampla avinguda que flanquejava les murades de la ciutat, anant molt alerta a l'hora de travessar perquè aviat ens adonàrem que el tràfic motoritzat no és del tot gaire respectuós amb els vianants. I mentre la Nadia ens contava coses sobre la ciutat i les seves muralles, aviat arribàrem a la porta de Nàpols, una de les entrades a la ciutat vella.
La Porta Napoli és una porta de la ciutat de tipus d'arc triomfal, que marca l'entrada al centre històric de la ciutat juntament amb les altres dues portes existents, Porta San Biagio i Porta Rudiae. Es troba al costat de la plaça Arc di Trionfo i enfront de l'obelisc Terra d'Otranto. Aquesta porta fou construïda en 1548 en honor de Carles V.
Travessada aquesta entrada vam seguir caminant per carrers plens de palaus amb importants detalls barrocs a les seves finestres, balcons i portes. Ja feia un bon sol i el grup cercava les ombres on feia més bon escoltar les explicacions de la Nadia.
La passejada pel centre històric de Lecce continuà fins arribar a la monumental i hermosa plaça o es troba la catedral, que vam visitar. La gran plaça està bordejada pel Palau Episcopal i el Palau del Seminari.
Com ja he dit no entraré en repetir dades i ni explicacions. Si que deixaré constància de les visites guiades que férem al llarg del segon matí del viatge.
Basílica de Santa Croce: Exuberant exemple de barroc leccès, amb detalls esculturals impressionants.
Castell de Carles V
-
Amfiteatre Romà: Segle II dC, testimoni de l’antiga ciutat de Lupiae.
Després de fer la visita a allò que queda de l'amfiteatre, situat a la plaça de San Oronzo, on també es troba l'altre columna, la que fou traslladada des de Brindisi, i que aquí està coronada per una estatua de bronze de Sant Oronzo, patró de la ciutat, vam disposar d'un poc de temps, suficient per descansar un poc a una de les terrasses de la plaça on estan les restes de l'amfiteatre. Temps que aprofitàrem per fer el primer aperitiu italià, abans d'anar a dinar al restaurant que l'organització ens havia reservat. Record que el menú fou de bell nou abundant, compost per plats propis de la cuina local. Record ens oferiren un entrant ("antipasti") consistent en una mena de pilotes de patata que crec es diuen "panzerotti di patate salentini", que ja ens havien donat la nit anterior a l'hotel, i crec que seguírem amb mandonguilles o pilotes, com diem a Mallorca. Desconec com es diu aquest plat a Lecce. La veritat és que, al meu entendre, va estar més que correcte. De qualsevol manera, dir que no m'agrada fer valoracions sobre els plats que un ha menjat, per allò de que "sobre gustos no hi ha res escrit". És normal que, com que no hi ha dues persones exactament iguals, el gust d'una persona no sigui el mateix, o exactament el mateix que el de les altres, i les diferències de gust són per tant cosa que no deixa de ser habitual i sabuda.
Dels menus d'aquest viatge en seguiré parlant, perquè fou un tema motiu de controvèrsia per part d'alguns viatgers. ..
I com que el dia no havia acabat, ens quedava tota la tarda per fer la nostra següent visita, aquesta vegada a Gallipoli, o havíem de fer una caminada des del port on ens deixà l'autocar, pujant dalt de les murades que s'aixequen a la vora del mar. Al llarg de l'horabaixa vam poder gaudir d'aquesta joia amagada a la regió de Apulia, en el sud d'Itàlia, aquesta antiga ciutat, banyada per les aigües cristal·lines de la mar Jònica. ens oferí un ambient molt atractiu. Amb el seu barri antic construït sobre una illa de pedra calcària, les seves meravelloses platges de sorra i la seva rica història i cultura. Resultà una experiència molt agradable i enriquidora. Fou molt interessant i sorprenent l'aturada a L'Església de Santa Maria della Purità que va ser construïda en el segle XVII. A primera vista, l'església pot semblar modesta en comparació amb altres llocs de culte de la regió, però el seu encant resideix en la seva simplicitat i en la riquesa del seu interior.
Just entrar a l'església, ens trobàrem amb una nau única que alberga una sèrie d'altars laterals i una impressionant quantitat d'art sacre. Els frescos del sostre, que representen a la Mare de Déu i a una multitud de sants, són de particular interès. Aquestes obres d'art, plenes de colors vibrants i detalls intricats, són un testimoniatge del talent dels artistes locals de l'època.
He de comentar que la Nadia no ens acompanyà en aquesta excursió a Gallipoli. No sé com, però en Xavi va aconseguir un guia local que, malgrat fer-nos la visita en italià, resultà molt distret i didàctic, ajudat per la traducció simultanea del Xavi.
Les visites que férem, i que acabaren amb una aturada per fer un gelat o un cafè, abans de pujat de bell nou a l'autocar, foren:
Catedral de Santa Agata: Església barroca de gran valor, ubicada al cor de la ciutat vella.
-
Castell Angioí: Fortificació medieval d'origen bizantí.
Ara tan sols quedava el retorn a Lecce, on havíem de sopar i pernoctar al mateix hotel. Després del sopar, una altra vegada tenguérem animació. El Frederic havia preparat un espectacle per arrodonir la vetlada. Acompanyats pel piano tocat pel veterà i singular artista, s'improvisà una petita coral que cantà alguna cançó popular catalana, per acabar ballant una sardana. A la colla vam intentar afeguir-nos na Joana i jo. La meva intervenció quedà en això, un intent. Ja ho diuen que "val més una retirada a temps que una derrota". Tot resultà divertit i emotiu. D'això es tractava per anar-nos a dormir contents i satisfets. Dia 3: Otranto – Galatina – Matera
El tercer dia va sortir clar i blau. Feia fresqueta de bon matí. Es feia necessari pujar a l'autocar amb una jaqueta o similar per prevenir situacions incòmodes qualque moment del dia. Havíem de baixar maletes perquè en acabar aquesta esperada intensa jornada, havíem de canviar d'hotel, i d'aquesta manera acompanyats per la Nadia, partírem, per fer dues visites importants, a Otranto i a Galantina. Com a curiositat, comentar que la Nadia ens ensenyà a pronunciar bé el topònim Otranto, ja que pràcticament tots el pronunciàvem posant l'accent fonètic sobre la segona síl·laba. La Nadia ens digué que si ho fèiem així ens delatàvem com a turistes. Resulta que la paraula és esdrúixola. Molts continuàrem pronunciant-lo malament. No deixa de ser una anècdota italiana.
La ruta del dia va ser llarga, quasi dos-cents seixanta kilòmetres. Primer per anar cap el sud. Otranto seria la destinació més meridional del viatge. Una vegada fetes les indispensables visites a aquesta ciutat, seguiríem cap Galatina, allunyant-nos de la costa. Després de dinar i fer les visites programades a Galatina, ens quedaria la tirada més llarga, cap a Matera, sortint de la regió de La Puglia, per entrar dins la regió de Basilicata.
Qualsevol d'aquests tres llocs mereix capítols especials, ja que possiblement tant a Otranto com a Galatina foren les ciutats on poguérem gaudir de les visites que més cridaren l'atenció a la majoria de viatgers del nostre grup. Per tant, aquí si que en faré cinc cèntims de cada una d'aquestes impactants visites que, baix el meu punt de vista, vam poder gaudir al llarg de, pot ser, una de les jornades més completes que jo record d'aquest viatge.
Començarem per Otranto. L'arribada a aquesta ciutat costanera és bastant impactant, amb les seves murades que guaiten damunt la mar, i amb el castell aragonès.
La ciutat és famosa pel seu bell centre històric, les seves platges cristal·lines i el seu impressionant castell aragonès. Al llarg del matí vam poder gaudir de totes aquestes meravelles. Otranto ens oferí una combinació perfecta d'història, cultura i bellesa natural.
Com ja he comentat, una de les principals atraccions d'Otranto és el seu centre històric. La ciutat compta amb una sèrie de bells carrers i places empedrades, envoltades d'impressionants edificis antics i palaus. Vam poder passejar pels estrets carrers medievals i descobrir la rica història de la ciutat. Una visita obligada és la Catedral:
Una vegada feta la indispensable visita a la catedral, primer romànica, i remodelada al segle XVIII en estil barroc, com quasi totes les esglésies d'aquesta regió, férem una bona caminada per damunt la murada amb fantàstiques vistes sobre una mar plàcida i tranquila. A Mallorca diem "semblava una bassa d'oli", d'un cridaner color turquesa. Ens ficàrem dins un laberint de carrers estrets plens de botiguetes, i que anaven cobrant vida a mesura que el dia avançava, arribant a una ampla esplanada a la que accedírem per una porta de les murades. Foto de grup i temps lliure per acabar de gaudir d'Otranto.
I com que cada dia havíem de dinar, a l'hora que ens digueren, reunit tot el personal al bar a on havíem acordat i on ens esperava el Frederic, pujàrem a l'autocar per anar a dinar a Galatina, el nostre segon destí del dia.
A Galatina tenguérem, baix el meu punt de vista, un dels millors, per no dir el millor, àpat del viatge. Bon menú, ben servit, acompanyat dels millors vins, dels que estaven inclosos al menu contractat. Vam dinar a una sala del primer pis del palau de San Paolo, si mal no record el nom del sant. Però la visita a aquesta ciutat, també la tenc gravada al cap, pel que va passar després del bon dinar. La sorpresa fou l'anunciada visita a la Basílica de Santa Caterina d'Alessandria: Famosa pels frescos gòtics, d’una qualitat excepcional. No és estrany que sigui coneguda com "la Capella Sixtina del sud d'Itàlia". No crec que hagi de dir res més. Segur que tots els meus companys de viatge guarden dins la retina la bellesa i majestuositat d'aquesta església decorada exhaustivament amb uns frescos que es mantenen impecables. Recordar que va ser construïda a instàncies de Raimondo Orsini del Balzo entre 1383 i 1391 per a albergar la relíquia del dit de Santa Catalina d'Alexandria, que va dur a Galatina al seu retorn de les Croades. Qui va posar esment en aquest detall? Jo reconec que no.
Acabada la visita i ja un poc cansats, tot i que encara estàvem quasi al meridià del viatge, vam reprendre rumb cap a Matera, camí que havíem de fer passant per Lecce, on havíem de deixar a la Nadia, que ja s'havia d'acomiadar de nosaltres.
Aquest camí cap al nostre següent destí i a on havíem de passar aquesta nit, es va fer llarg. Per la pantalla que configuraven les finestres del nostre autocar, anaren desfilant camps plens d'oliveres i vinyes. Quedaven dues hores i mitja de camí fins arribar a Matera. Seria el dia que deixaríem La Puglia per entrar a la regió de Basilicata. Un detall que record d'aquesta ruta i que em cridà l'atenció, fou quan passàrem a prop de Tarento, i ho férem pel costat de les impressionants instal.lacions de la major planta siderúrgica d'Europa que, si no vaig errat, pertanyen al gegant de l'acer, ArcelorMittal.
Arribada a la ciutat de les coves per dormir-hi. Ho férem un poc lluny d'on estava ubicat el nostre hotel, al qual no podia acostar-se el nostre autocar. .Mentre nosaltres fèiem una caminadeta, necessària després de tant temps asseguts a l'autocar. Les nostres maletes foren portades a l'hotel amb dues furgonetes, ja que el dit establiment està situat al "piano" de la ciutat, és a dir, a la part plana d'una ciutat que està construida als costers d'un congost o canyó format per l'erosió al llarg dels anys. Compta amb un barri antic molt particular, en el qual les cases estan excavades en la roca calcària. «Els Sassi i el conjunt de les esglésies rupestres de Matera» van ser declarats per la Unesco Patrimoni de la Humanitat en 1993.
Després de la operacions pròpies de cada una de les arribades a un nou hotel, aviat ens van haver d'anar a sopar. El menjador estava ple. Matera és una ciutat molt visitada. Bon sopar, record que acompanyat pel soroll de la música provinent d'una animada festa d'aniversari que es celebrava a una sala situada al costat del menjador. Quan vam acabar de sopar, un bon grapat de companys del nostre grup sortírem amb el nostre guia, el Xavi, per fer un passeig panoràmic nocturn, per conèixer "Matera la notte", tal com estava previst al programa. Fou una passejada molt agradable. Activitat recomanable a qui visiti aquesta pintoresca, singular i històrica ciutat.
Quan tornàrem a l'hotel, la festa continuava. Així i tot, va ser aficar-me al llit i quedar adormit. La jornada havia estat llarga i intensa. una vegada més.
Dia 4: Matera – Castel del Monte – Bari
El matí, ja berenats ens concentràrem, a l'entrada de l'hotel on ens trobàrem amb el nostre nou guia, en Giuseppe, qui ens havia de mostrar una ciutat meravellosa i molt particular. La caminada per les costes empinades, a vegades per escales, a vegades per carrers estrets, ara cap amunt, ara cap avall, pels dos barris més importants, els Sasso Caveoso i el Barisano, fent aturades per escoltar les clares explicacions del nostre guia, que ens contà amb molt de detall, els orígens, història i l'actualitat d'una molt particular ciutat, que un temps fou eminentment agrícola i que actualment està enfocada clarament al turisme. Aturades a tots els miradors que ens ofereix la ciutat, especialment al de la plaça on s'assenta el Duomo.
Matera és una de les ciutats més antigues encara habitades del món. Un lloc màgic que conserva, en les seves coves naturals excavades en la roca, evidències d'assentaments humans des del Paleolític. Al llarg dels segles, la qual cosa ha convertit a la ciutat en un lloc tan singular i espectacular, es va modelar en estructures cada vegada més complexes a mesura que anava creixent en els dos grans amfiteatres naturals en els quals va néixer el nucli urbà original.
Matera, situada en un altiplà calcari de Basilicata caracteritzada per profundes fissures, barrancs, roques i coves, genera la sensació d'entrar en un pessebre. Cases, esglésies, monestirs i ermites es construeixen en les coves naturals de la Murgia, en un paisatge evocador que va ser triat, com ens contà el Giusseppe, com a escenari de pel·lícules com "La Passió de Crist" de Mel Gibson i "L'Evangeli segons Sant Mateu" de Pier Paolo Pasolini.
Per cert, en el moment d'escriure aquesta crònica estan passant per TVE una sèrie, "Imma Tataranni", filmada a Matera.
Destacables les dues visites que férem a una casa excavada a la roca, i sobretot, a l'església rupestre de Santa Llucia, decorada amb frescos bizantins i medievals.
Després de despedir-nos del nostre guia local, potser, el millor que tenguérem, i després de disposar d'una estoneta de temps lliure, que vam aprofitar per fer un aperitiu, qui va voler, vam anar a dinar. Ho férem a la terrassa coberta d'un restaurant situat a la plaça del "piano", lloc on la nit anterior hi havia hagut un acte electoral. Sembla que el diumenge i dilluns vinents, hi havia eleccions locals.
Bon dinar, amb la gent ben animada, com he dit, a una terrassa amb espectaculars vistes de Matera. Bon colofó a una visita molt recordada i segurament, l'estrella d'un viatge a la Puglia, tot i que Matera no pertany a aquesta regió. S'havia d'incloure. Circular per aquest redol d'Itàlia i no visitar Matera, és un sacrilegi.
Abans de seguir amb la crònica, he de dir, que Matera és un dels llocs que més m'han cridat l'atenció per la seva estructura estètica i singularitat. Molts ja hem vist, per aquí o per allà, vivendes practicades dins les roques. A Mallorca n'hi ha alguna, no habitades des de fa moltíssims anys. N´he vist a Islàndia, habitades fins fa poc. A alguns barris de Granada, i a altres llocs de la península Ibèrica que ara no record. Però tants habitatges junts formant una ciutat immensa, on a dia d'avui hi viu la gent o es dediquen a allotjaments turístics, bars, restaurants, tendes de productes d'artesania, etc. i formant un conjunt tan espectacular, no record haver-ho vist mai. Matera, altament recomanable a visitar.
Després del dinar, caminada cap on ens esperava l'autocar on havíem guardat les maletes el matí, quan vam deixar l'hotel. I de bell nou en ruta, aquesta vegada cap a Bari, lloc on havíem de passar les tres darreres nits del viatge.
Però a mes o menys a uns cinquanta-sis kilòmetres de Bari havíem de fer una visita que resultà més que interessant. I sobretot va ajudar el guia que ens tocà. En Diego, un xilè, ens explicà com i perquè en Frederic II al segle XIII, va fer construir aquest castell a un turó des del qual es pot gaudir d'una panoràmica de tres-cents seixanta graus increïble.
La seva fama es deu principalment a la seva planta de peculiar forma octogonal. En cada cantonada s'aixeca una torre de la mateixa geometria. Emblemàtic també per la seva estructura perfecta i misteriosa.
El que no em quedà clar a mi, i segurament a ningú, fou la destinació o objectiu de fer construir aquest castell a aquest enclavament. Per això, em permetré fer un petit resum d'allò que em cridà l'atenció de les explicacions que va fer el Diego, referint-se a la màgia o misteri que envolta la història d'aquest castell ple de simbolismes difícils de resoldre i entendre. La seva forma de corona no és casual, sinó una representació conscient de la corona de l'emperador. Vuit cantonades també té la capella palatina de la catedral d'Aquisgrà, on Frederic II va ser coronat. La forma octogonal també es pot relacionar amb les decoracions de l'arquitectura musulmana. Una altra teoria estableix que el castell va ser aixecat tenint en compte diferents constel·lacions estel·lars. Així, en diverses dates de l'any es produeixen determinades situacions de llum i ombra que converteixen al castell en un calendari celeste en tres dimensions.La fortalesa es troba conscientment en un pujol, no solament per a tenir avantatges estratègics en cas de guerra, sinó també per a crear una sensació de major altura. Aquests aspectes eren importants, ja que Frederic II comptava amb molts enemics, especialment entre els cercles de l'Església. En 1231, després del retorn reeixit de Jerusalem, va crear el primer Estat amb funcionaris especials per a aconseguir influenciar a Europa de l'Est.
Frederic II havia aconseguit reduir el poder dels prínceps territorials d'Apulia malgrat la qual cosa, sofria els seus atacs contínuament. No obstant això, el castell no era una fortalesa defensiva ja que no hagués tingut cap possibilitat enfront d'un atac concentrat dels seus enemics. El material del mur és pedra de calç i el de l'entrada breccia rossa (pedra vermella), materials tots dos poc aptes per a resistir un atac.
I cap a Bari s'ha dit! A l'arribada a l'hotel situat a les foranes de la capital al costat d'una platja on la mar es mostrava veritablement remoguda. Feia vent, un fort vent que ens havia de condicionar les visites del dia següent.
Entrada a l'hotel, repartiment d'habitacions sabent que ja no ens mouríem fins el darrer dia del viatge. Una bona notícia la de no haver de moure maletes cada dia.
L'hotel resultà al meu veure, el millor hotel del circuit. Un establiment modern, nou, amb un bon restaurant, tant per sopar com per berenar els matins.
Dia 5: Polignano a Mare – Alberobello – Bari
He de reconèixer que a mesura que vaig escrivint aquesta crònica del viatge a la Plugia, vaig recordant moments, ampliant informacions, i sobretot, em vaig adonant de que el viatge resultà millor d'allò que em pensava, referint-me sobretot a allò que es coneix com el contingut, perquè sobre la companyia no en tenia cap dubte. Dit d'una altra manera, cada dia estic més content d'haver fet aquest recorregut per aquesta contrada italiana.
El cinquè dia del viatge va començà pitjor de com va acabar l'anterior. Feia molt de vent, una mestralada! Ja sabíem que la passejada amb barca s'havia suspès. Segurament per això i per conveniències de l'organització, és a dir, de l'agència de viatges italiana que ens donava suport, el programa varià una mica. En comptes de fer la visita a Alberobello el matí, la van passar a l'horabaixa. D'aquesta manera el matí vam prendre rumb cap a Polignano a Mare, que era el lloc on havíem de gaudir del passeig amb vaixell.
La visita a Polignano a Mare ciutat costanera famosa pels penya-segats i coves marines, resultà un tant improvisada i de la mà del nostre guia el Xavi. Férem una volta pel centre amb aturada a una església, recorrent carrerons estrets i miradors un tant espectaculars que ens deixaven admirar els penya-segats contra els quals aquell dia, rompien les ones d'una mar bastant esvalotada. La veritat és que en conjunt resultà un matí relaxat i agradable, malgrat el vent, que sempre molesta un poc. Després de l'obligada visita i foto de grup davant l'estatua del Domenico Modugno, famós cantant conegut sobretot per la seva cançó "Nel blu dipinto di blu", més coneguda com "Volare", i natural d'aquest lloc. Amb aquesta cançó triunfà al Festival de San Remo l'any 1958 i després es presentà a Eurovisión on quedà en tercer lloc. També fou actor i polític, diputat i dirigent del Partit Radical italià.
Fetes les fotos al mirador on està la seva estatua, i a on quasi vam prendre el vol, amb els braços estesos imitant la postura de Domenico a l'estàtua. Sense cap dubte, sigui a on sigui aquest home que morí el 1994, no es pot queixar. Davant la seva icònica escultura sempre hi ha gent a punt de prendre el vol, imitant la postura de l'escultura.
La visita continuà fins l'hora d'emprendre el camí cap a la ciutat dels "trulli".
Del dinar millor no parlar-ne, o si. Potser va ser el pitjor de tots els menjars del migdia. He de dir que tots els dinars anteriors van ser més que correctes, tret de la repetició d'alguns plats, sobretot de pasta i d'amanides. Crec que d'amanida la gent no en va fer més peticions perquè qualque dia a qualcú li tocà menjar-ne dues vegades. Mirau que n'hi ha de classes de pasta a Itàlia i maneres de cuinar-la. Llavors es veu que els restaurants on dinàrem cada dia devien compartir cuiner, perquè "d'orechiette a la pugliese" en menjaren tres o quatre dies. No és que fossin dolentes, crec que malgrat la reincidència, sempre vaig deixar el plat ben net, però vaja... La "barbacoa" que ens serviren com a plat principal, sense comentaris. I el lloc, una terrassa coberta on ens ficaren a tres o quatre grups, amb un nivell de renou per sobre dels límits acceptables...
Després d'aquesta experiència, sempre n'hi ha qualcuna a viatges d'aquest tipus, on es clar que en aquest cas, l'agència organitzadora no va posar gaire esment amb el contengut dels menus, es presentà el guia que havíem de tenir a Alberobello i l'endemà a Trani i a Bari.
En Roberto, que em sembla que és el seu nom, de tot d'una em semblà argentí, pel marcat accent parlant el castellà. Resultà que l'havia après per Argentina o amb argentins. En Roberto es italià i resultà un guia peculiar. A l'hora de contar-nos la història del lloc i mostrar-nos l'especial panoràmica d'Alberobello, una ciutat on hi ha uns mil cinc-cents "trulli" mesclats entre els edificis moderns, ho feia amb una mena d'humor que en un principi no va caure gaire en gràcia a més d'un de nosaltres. Particularment a mi em va agradà, ja que demostrà una gran erudició i coneixements, ben explicats, d'una forma bastant amena, tot i que, després de sis dies de viatge que ja arrossegàvem, el qui més qui manco, ja estava un tant saturat per no dir atabalat, per tanta informació visual i oral. N'era el meu cas. Però he de dir que la visita a Alberobello, em cridà molt l'atenció, tant la història dels "trulli", com per l'espectacle d'un lloc per jo inèdit i d'una hermosura un tant exòtica i desconeguda.
Alberobello és una petita ciutat i un municipi italià de 10.931 habitants, a la província de Bari. Són cèlebres «Els trulli d'Alberobello», declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 1996. Són construccions fetes de pedra en sec, sense utilitzar argamassa, ben igual de com estan construïdes les parets de la nostra Serra de Tramuntana i de quasi tot Mallorca.
Els pagesos del redol van trobar en la forma rodona amb sostre de cúpula autoportant, compost per cercles de pedra superposats, la configuració més simple i sòlida per construir aquests habitacles, condicionats per les ordres imposades pels comtes de Conversano, allà pel segle XVI. Els sostres dels trulls són embellits amb pinacles decoratius, la forma dels quals està inspirada en elements simbòlics, místics i religiosos.
Al llarg del viatge, escampades per foravila, ja el primer dia, vaig veure aquestes construccions, utilitzades segurament per guardar-hi o bé bestiar, eines del camp, o bé inclús per viure-hi. He de dir que a Mallorca, concretament al meu poble, Porreres, tenc localitzades algunes barraques perdudes enmig de camps de conreus, amb una estructura molt similar. Són conegudes com a "cases de roter". El meu avi, quan jo era molt petit, m'en mostrava una cada vegada que l'acompanyava a un tros de terra que estava al costat de la finca on hi havia una "barraca amb caperutxa". Era el seu mode de descriure la forma piramidal i quasi cònica del sostre d'aquesta construcció.
La visita acabà bastant d'hora. Així que molt aviat ja ens trobàrem a l'hotel, amb temps d'anar a fer una volta per la platja que teníem a dues passes o bé per descansar a l'hotel fent un refresc o un "rossatto" ben fresquet al bar, mentre comentàvem les peripècies del dia. Dir que Alberobello és un dels llocs "top", com es diu avui en dia, del viatge. Una panoràmica que m'ha quedat ben enregistrada a la retina.
Dia 6: Trani – Bari
La primera cosa que vaig fer quan em vaig despertar aquell matí fou mirar per la finestra per veure si encara feia vent. El dia pintava bé. I només ens quedaven dos llocs per visitar i conèixer, Trani i Bari. El matí el dedicaríem a Trani acompanyats pel Roberto. Vaig notar entre els companys i companyes del grup, que l'estil de comunicació verbal del nostre darrer guia local s'anava acceptant millor, a mesura que ens començà a contar coses sobre Trani, on arribàrem a l'hora prevista. Feia bon estar a l'ombra. La primera visita va ser a la catedral de Sant Nicolau el Pelegrí, espectacular catedral romànica amb una situació molt semblant a la situació de la nostra Seu de Palma, tocant la mar. La mala notícia fou que no la vam poder visitar perquè estava tancada tot el dia. El motiu, els preparatoris del funeral d'un ex-batlle de la ciutat. Ens vam haver d'imaginar com es l'interior, amb les exhaustives explicacions del nostre guia.
El Castillo Svevo, ens va quedar al marge de la visita. El contemplàrem des de la immensa esplanada que hi ha entre la catedral i la mar. Es tracta d'un castell de planta quadrangular, que malgrat haver estat danyat en diferents ocasions al llarg de la seva història, encara roman en peus gràcies a rigorosos treballs de manteniment.
Feta la visita exterior de l'església ens dirigírem al port, on gaudírem d'un poc de temps per fer un cafè. En aquesta alçada del viatge, ja gaudia més de fer un cafè i contemplar la panoràmica que ens oferia la vista del port, que d'anar a fer voltes escoltant històries, que ja em costava assimilar. Semblava que el disc dur del meu cervell estava que vessava de ple. Vam continuar la passejada, primer per dins el barri jueu, on passàrem per una petita sinagoga, segurament la única que queda de les quatre que hi havia abans, on vaig poder entrar per fer-hi unes fotos.
Acabada la visita a Trani, ja ens quedava el darrer objectiu del dia i, es pot dir, del viatge. Visitar la capital de La Puglia, Bari. A Bari era allà on teníem previst dinar. Ho férem a un restaurant cèntric, situat a una plaça a cavall de la ciutat nova i el barri antic. Durant el dinar, que per jo, sent benevolent, fou senzillament correcte però reincident en els continguts, vam tenir la visita d'un cantant que, "con la chitarra in mano" ens cantà "L'italiano" i una altra cançó popular de la qual no record el títol.
Després del dinar començàrem la visita a Bari on havíem dormit dues nits però que encara no havíem visitat. Sense cap dubte la visita a la Basílica de Sant Nicolau fou molt interessant. Construida entre el 1087 i el 1197, acull les relíquies del sant, en un altar situat a una impactant cripta de l'església, que és centre de pelegrinatge tant per part de cristians com ortodoxes. D'aquest fet en podem donar fe. Després la visita va transcórrer pel molt interessant casc antic, altra vegada per carrerons estrets, plens de bars, tendes, on a un d'aquests carrers vam poder veure com unes senyores feien a mà les famoses i ben reconegudes per tots nosaltres, "orecchiette".
El retorn a l'hotel, que quedava allunyat del centre de Bari, es va fer després d'acomiadar al nostre guia Roberto. Vam arribar d'hora, amb temps suficient perquè cadascú tengués temps de descansar, començar a refer les maletes, ja que l'endemà a l'hora convenguda, després de berenar, les havíem de baixar, carregar a l'autocar, perquè després de gaudir del matí lliure per recórrer Bari, dinar al mateix restaurant i, a les tres i mitja, anar cap a l'aeroport a agafar el vol que ens havia de dur de tornada a Barcelona. Nosaltres, els mallorquins, teníem un segon vol cap a Palma, a on arribàrem tard. Jo i la meva dona entrarem a casa ja ben passada la mitja nit. I directes al llit. Estàvem esclatats, però contents.
Reflexió final
Un recorregut intens i ric per terres del sud d’Itàlia. El viatge combina la bellesa monumental amb paisatges espectaculars i la calidesa de pobles que han mantingut la seva essència. Des de la història mil·lenària de Matera, fins als penya-segats de Polignano, la màgia barroca de Lecce o els misteris del Castel del Monte, aquest viatge ofereix una visió profunda i encantadora de la Puglia i els seus voltants. Aquest seria un bon resum del viatge, tot i que jo hi he d'afegir alguns comentaris. M'he deixat sense mentar la singularitat d'Alberobello. Un lloc imprevisible, espectacular i d'una bellesa exòtica.
Tot i que no és el meu estil arquitectònic preferit, és admirable la riquesa i importància del barroc a aquesta part d'Itàlia. Com he dit, el barroc és un estil que fins i tot m'atabala, però hem vist i gaudit de detalls arquitectònics de gran bellesa i valor artístic i històric. El que si m'ha agradat molt més i, que no coneixia gens, han estat les esglésies romàniques que em trobat al llarg del taló de la península, on es succeeixen en fila cinc ciutats riques en tradicions, situades entre la mar i els olivars. Sobre totes elles destaca l'estil del romànic d'Apulia, que es manifesta de manera exemplar en les seves icòniques catedrals. Línies rectes, senzilles, severes i misterioses de l'Edat mitjana, la pedra clara, plantes de tres naus, murs laterals de gran gruix com si es tractés d'una fortalesa, esglésies imponents en la seva austeritat desproveïdes de decoracions exteriors, amb grans rosasses en el centre de la façana principal. Es tracta d'un estil reminiscència dels viatges a Orient de pelegrins i croats i d'hàbils artesans marcats per les influències bizantines i musulmanes. Així, les catedrals apareixen com a monuments d'enlluernadora bellesa, gairebé totes elles disposades com les proes dels vaixells en la mar, d'un blanc lletós. La més famosa de totes és la catedral de Trani, de color blanc-rosat, que es reflecteix literalment en la mar. Casualment, la que no vam poder visitar l'interior perquè aquell dia estava tancat.
Un altre element que va fer d'aquest viatge, un viatge profitós, per alguns dels mallorquins i també per qualque sabadellenc, va ser el de tenir l'oportunitat de conèixer i tastar alguns dels bons vins que s'el.laboren en aquesta zona. Evidentment, el viatge no anava d'enologia, però si que vam aprofitar l'avinentesa per gaudir de la nostra afició al món del vi. Per això aprofitaré aquest moment per fer un poc de didàctica sobre aquest tema. La primeras cosa a comentar és que, al llarg dels dies que circulàrem per Apulia, el paisatge que passava pel davant dels nostres ulls tenia uns quants factors comuns a destacar, grans extensions d'olivar i de vinya. Aprofit per dir que, també gaudírem de bons olis, sobretot als restaurants dels hotels. Pel que fa al vins, dir que La Puglia és la terra del "Primitivo", una varietat dominant, i que ja coneixíem per mor d'haver-lo provat a qualque tast dels que fem periòdicament a Mallorca, en Gaspar i jo, a la nostra confraria. Altres vins que també tastàrem foren els de varietats no tant conegudes per nosaltres, com per exemple vins fets amb varietats com "Nero Amaro", "Nero di Troya" i "Susumaniello". D'aquesta darrera varietat tastàrem un rosat increïble. També férem un rosat de "Malvasia Nera", molt interessant.
Acabat aquest darrer paràgraf dedicat als vins de La Puglia, apartat fora de programa, i dedicat als aficionats a aquest món, tan propi de la nostra mediterrània, crec que és hora de tancar aquesta crònica, conscient de que em deix moltes anècdotes i detalls. Molt bon viatge, ben organitzat, amb alguns aspectes millorables, com tot en aquesta vida, per unes terres amb un gran bagatge històric, artístic, i també gastronòmic, que vam compartir amb un entranyable grup de "bona gent" de Sabadell, excel.lents companys de viatge.
Gràcies Miquel i fins una propera ocasió.
Per veure fotos fetes amb Sony A6600, pitjar el següent enllaç:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada