APUNTS D'UN VIATGE QUE MAI HAVIA PENSAT FER AL MARROC (Part 1)

Ja han passat més de vuit dies de la tornada del viatge al Marroc, i si he de dir veritat encara no m'acab de creure del tot que finalment em decidís a acceptar la proposta que em va fer la meva dona fa uns mesos,  quan em demanà si m'apuntava a un viatge al Marroc. Ella havia decidit fer-ho, feia temps que en tenia ganes i li agradava un programa que  anunciava Viatges Llevant. Després de rumiar-ho uns dies, li vaig dir que m'hi apuntàs. Ella quasi no s'ho creia, i jo tampoc. 

Sempre he tengut poc interès pels països musulmans, però no tan sols per les diferències de religió o culturals, que potser sigui allò més visible si cercam arguments per justificar la manca d'empatia, sinó també per altres qüestions, com per exemple el clima, que no em cerquin per països càlids, o per la situació política, social o econòmica. Sempre m'ha cridat més l'atenció conèixer llocs amb climes freds, o llocs que em criden l'atenció pel seus paisatges, trets històrics coneguts, costums, cultures i maneres de viure,  més d'acord amb la meva manera de pensar i ser. Vaja,  que m'atreu més el nord que el sud, dit aviat i en general, i sense entrar amb més consideracions segurament males d'explicar i  també potser males d'entendre o que, fins i tot, no tenen cap interès per qui llegeixi aquestes reflexions.

I sense cap més preàmbul, dir que arribà el dia de la partida  cap aquest destí fins no fa gaire, improbable. Quasi sense acabar de creure-m'ho  ja ens trobàvem davant el taulell on havíem de treure les targetes d'embarcament i facturar maletes. No érem els primers, ja hi havia dues persones  esperant. A poc a poc anà arribant la gent que havia de completar el grup de mallorquins que havíem de volar a Fez, ciutat des d'on estava previst començar el nostre circuit per terres marroquines. Fou aquí on em vaig adonar que al vol ens ajuntàvem gent de tres grups diferents, el de Viatges Llevant i un segon, d'altres agències,  que feríem el mateix circuit, "Fez i el Desert". Hi havia un tercer grup que feia un programa diferent, el de les "Ciutats Imperials". Després de conèixer a la nostra guia acompanyant, na Rosa, que ens donà les documentacions i primeres informacions pràctiques, quedàrem emplaçats a un millor coneixement mutu a mesura que el viatge començàs a caminar. 

Vam pujar a l'avió d'Iberia Regional  noranta vuit persones. Només quedàrem dos seients buits. 

El vol directe amb destí a Fez fou còmode i agradable, ben amenitzat per un animat i simpàtic comandant que s'encarregà durant l'hora i vint minuts que durà la travessia de mostrar-nos, entre altres coses, la Sierra Nevada coberta amb un espectacular mantell de neu blanquíssima, el "Peñon de Gibraltar" i l'estret del mateix nom, que casualment no fou gens visible per mor d'una mena de calitja que ens ho dificultà. 

Després de travessar per damunt el sistema muntanyós del Rif arribàrem a FEZ, on ens esperava el que seria el nostre  guia, en Mohamed, i el nostre xofer, que no record gens com es deia. Ambdós ens acompanyarien al llarg dels vuit dies que duraria la nostra aventura per terres afro-marroquines. Dir que era la primera vegada que trepitjava aquest continent. A partir d'aquest moment, tot seria nou per mi, i sospit que per molts dels nostres companys de viatge. 

Just anar acostant-nos a Fez, ciutat de poc més d'un milió d'habitants, el panorama ja em semblà diferent d'altres ciutats conegudes. Tràfic desconcertant, inclús tirant a caòtic, un grapat  de motocicletes, bicicletes, passa qui primer fica el nas o és més atrevit. Aquesta situació no varià gaire quan visitàrem altres pobles o ciutats durant el nostre circuit.   Això si, s'ha de reconèixer que tot flueix, d'aquella manera, i no veus bregues ni massa enfrontaments entre els conductors. Qualque pitada, poc més. I accidents, pocs,  en record un parell, ambdós protagonitzats per motoristes que tengueren topada dins dues rotondes. 

La segona cosa que em cridà l'atenció  fou la quantitat d'obres, tant públiques com privades. Segons en Moha, els motius de tant de moviment en la millora i creació de noves infraestructures, edificis nous, etc. és la proximitat dels mundials de futbol de l'any 2030. Es veu que els amics saudís i d'altres orígens segurament interessats estan abocant capital i fent inversions importants aprofitant aquesta avinentesa.

 

Una vegada ja arribats a la ciutat de Fez, sense aturar-nos enlloc. començàrem una ruta  panoràmica amb el modern i còmode autocar que ens havien assignat ja a l'aeroport, ruta sempre acompanyada per les explicacions sobre la història i característiques de Fez, en un perfecte castellà del nostre guia, que ens mostrà amb una pinzellada la ciutat nova de Fez i que ens dugué a un promontori coronat per una mena de fortificació des d'on poguérem contemplar la immensa extensió que ocupa la vella medina de Fez, la més gran zona peatonal del món. Primera foto del grup, aprofitant una ombra a un recó d'una explanada, ja feia un bon sol, i tot de seguit ja quasi hora de dinar, posàrem rumb cap a l'hotel que quedava a una avinguda de les foranes de la ciutat, a uns deu minuts en cotxe de la medina o del centre de la ciutat.

L'hotel Zalagh Parc Palace,  teòricament un cinc estrelles,  he de dir que fou una de les primeres  decepcions o notes negatives del viatge. Una gran posada en escena, un hall espectacular presidit per una gran foto del rei Mohamed VI, amb decoració clarament d'acord amb el lloc on havíem arribat. Grandiós i agradable jardí amb piscina, però les habitacions i sobretot la cuina, amb molt de marge de millora. És clar que aquest establiment ha tengut temps millors. No contaré com resolguérem el dinar al mateix hotel.No hi havia gaire més alternatives evinents.  Només dir que fou tant caòtic com el tràfic.  Ara bé, la gent, els empleats, amables i educats. Però, tira a tira. 

He de reconèixer que faig aquest comentari sobre aquest l'hotel per dos motius, un perquè així mateix hi passàrem tres nits, quasi la meitat de les nits del viatge, i l'altre perquè estant anunciades les cinc estrelles, la decepció és més gran que si s'anuncia,  per exemple,  de tres, que hagués estat més correcte. 

Ens vàrem atrevir a  dinar  al bar de l'hotel on ens varen oferir: pizzes, espaguettis o amanida, que ens fou servida per entregues, ara una pizza, sense tenir encara coberts, ara els espaguettis, la beguda quan ja acabàvem la pizza. La cuina estava tancada, segurament pel tema del ramadà. Tot quedà en una anècdota. Segurament perquè hi havia gana i també perquè teníem pressa per començar a descubrir i trepitjar la famosa Medina  de Fez, aprofitant l'horabaixa que teníem lliure. Per això havíem vengut. 

Vull fer una aturada en el meu relat, tot per fer una reflexió referent al contengut d'aquesta crònica viatgera. Està clar que si no som capaç de sintetitzar el relat de la història d'aquest viatge, la crònica pot resultar llarga i cansada, sobretot per la gent amb qui vaig compartir l'aventura, tot i que no són els únics destinataris de l'escrit. 

Intentaré ser el més breu possible, aturant-me en els moments, llocs o punts que més em cridaren l'atenció, tant pels aspectes positius com pels negatius. 

La primera incursió dins la Medina de Fez la férem per una de les moltes portes que té la murada que l'envolta: la porta blava  i verda. He de reconèixer que em falten paraules, adjectius per descriure les sensacions d'aquelles primeres passes per aquells carrerons plens de vida, d'olors, de colors. Moviment sense aturar, gent que ven de tot, que't conviden constantment  a comprar els seus productes. Has de fer un esforç per caminar entre la gent que va i ve, bicicletes, motos, carretons manats per gent que tragina gènere de tota mena, qualque somera carregada... indescriptible, Un espectacle. M'ho havien contat, però trobar-t'hi, veurer-ho amb els teus ulls, no té preu. Admet que al menys una vegada s'ha de viure.

I en un res i no res va ser va ser hora de tornar a l'hotel. Ens havien aconsellat llevar tall de la visita com a molt tard  a les sis. No podem deixar de banda que vam arribar al Marroc coincidint amb els darrers dies del Ramadà. Vol dir que l'ambient que ens trobàrem, era un ambient especial. Estava per determinar-se quin seria el dia del final d'aquest període tant important pel món musulmà. La medina ens mostrà un ambient molt animat. Les dones locals feien les darreres compres del dia, tant de queviures com també de regals, sobretot roba pels nens i altres membres de les famílies corresponents. I arribada l'hora marcada, quan ja es pot començar a menjar i beure, les botigues i llocs de venda de tota classe de productes, tanquen. Llavors sembla que des de les sis de la tarda fins a les nou del matí següent no és recomanable pels visitants, sobretot estrangers, passejar per l'immens laberint de carrers, carrerons, passadissos, que conformen aquest lloc tan especial. 

Com anècdota, dir que l'aventura d'agafar el taxi, tant per anar a la Medina com per tornar a l'hotel, també és digne de contar per curiosa i diferent. Els taxis vermells, aquí són d'aquest color,  només agafen tres persones, i els dos que agafàrem funcionaven amb taxímetre, per la qual cosa no feu falta  discutir preus. El cost de cada un dels dos viatges no passa dels 20 dirhams, és a dir uns dos euros. Hi ha coses més cares, no tot és tant tirat de preu.

El primer dia havia estat llarg, molt llarg. La gent estava cansada i prest tothom era a les habitacions per mirar de descansar. Vaig provar el wifi. No anava no amb rodes. Per això vaig decidir no fer cròniques diaries, les que habitualment public al FB. Per això, aquest intent de contar com va ser el viatge, tenc la sensació que serà molt llarg. 

Vaig dormir com un tronc, tan sols vaig interrompre el meu so quan sent poc més de les quatre de la matinada un cantussol em despertar. Just davant de  la meva finestra, no molt lluny, hi havia una torre d'un minaret. D'allà sortia la veu cridant a l'oració. Vaja un quefer! 

Em vaig tornar dormir fins l'hora d'aixecar-nos. Dutxa i a berenar.

A l'hora prevista ja estàvem dins l'autocar al qual també pujà un guia local que seria qui ens acompanyaria al llarg d'una jornada que resultà intensa i molt interessant. Abans de tenir la segona cita amb la impressionant medina de Fez, férem una aturada al Palau Reial, no per entrar-hi, no volen visites. Aviat vam descobrir que tot allò que fa olor de la família reial, ho tenen embarrat. La primera visita es va limitar a contemplar la porta principal, per ja continuar cap a la medina a la qual hi entràrem per la ja coneguda porta blava i verda. o "Bab Bou Jeloud". 

Des d'aquest punt iniciàrem un llarguíssim recorregut per recons, carrerons, passatges, enmig del bullici incontenible que provocava la mescladissa de gent, tant local, com turistes. Imaginau un grup de trenta persones traginant per dins l'immens, quasi infinit,  laberint. Per manejar el grup el nostre guia local es va fer ajudar per un al.lot que feia d'escombra i que no sé quantes vegades va fer recompte per tal de no perdre cap dels nostres companys i companyes de viatge i mantenir el grup arreplegat. Na Rosa també ajudava en aquesta tasca, i la veritat és que entre tots no hi va haver cap ensurt, ningú es va perdre i la visita,  que durà fins devers les quatre de l'horabaixa, va ser fluida.

Les visites s'anaren succeint una darrera l'altre amb les aturades i explicacions pertinents. La madrassa de Bou Inania, la tomba del Moulay Idriss que just poguérem mig veure des del portal, la mezquita de El Andalous.

Visita impactant fou la de l'adoberia de Chouara, la més gran de les que encara utilitzen aquest sistema arcaic per adobar la pell. Bon detall el del brot de menta per mitigar la desagradable i intensa pudor  que puja cap el mirador al que t'enfilen per contemplar  la impactant i pintoresca escena dels homes fent aquesta grollera tasca baix un sol que no ha de ser bo d'aguantar. Espectacular i impactant. Ja ho he dit abans, olors i colors de tota mena, no han faltat en aquest viatge.

Seguir comptant tot allò que vam veure aquest dia deambulant per dins la medina, intentant seguir al nostre guia donaria per vàries cròniques. No vull deixar de contar com al llarg de la  passejada per dins el laberint que és la medina de Fez, passàrem pels diferents carrers on es a cada un d'ells es concentren les diferents artesanies que encara es mantenen a aquesta ciutat. Carrers dedicats a fer objectes de fang, altres de fusta. El carreró on baix d'una porxada fan net i donen una segona vida a prendes de roba i pell, una plaça on en fabriquen estris d'aram o coure. També és destacable el redol dedicat a tota mena de prendes i productes de pell, carteres, borses, sabates, sabatilles, etc. I no hem parlat de les carnisseries a peu de carrer, les paradetes d'hortalisses, fruita, espècies, i per suposat forns on es podia veure tota classe de dolços, pa, etc. Les carretades de baguettes, recordem el seu passat francès, cridaven l'atenció sobretot a la part de l'horabaixa. Recordem que aquest dia encara estaven practicant el Ramadà. Era hora de fer les darreres compres abans dels sopar. a l'hora permesa. 

  

Vam dinar a un restaurant típic marroquí, record d'uns entrants típics i de pollastre guarnits de verdures variades, i no record el postre. Molt correcte. Tot seguit es va continuar la visita fins que,  ja ben espotonats, poc més tard que les tres i mitja, el guia donà per acabada la seva tasca i ja pujàrem a l'autocar per anar cap a l'hotel, tot i  que una colla del nostre grup va decidir continuar la visita, ara ja pel seu compte. La veritat és que a mi ja em bastà. El trui constant i el moviment incansable de gent, uns que et volen vendre  carteres, altres vestits, altres ... arriba a atabalar. I si afegim intentar assimilar tot allò que un ha vist, les històries que et conten i la informació que vas acumul.lant al llarg de la jornada demanen qualque estona per recopilar i posar ordre dins el cervell. 

Si he de comptabilitzar una segona nota negativa d'aquest viatge, és la constant pressió que un ha d'aguantar en aquests mercats o zocos perquè compris una cosa o altra. I és sabut que aquesta és un dels costums  d'aquests països, forma part de la seva cultura, però és una de les coses que a mi no m'agraden. Igualment que les aturades per comprar, ja siguin arrecades o collarets de plata, sabatilles de cuiro, carteres, borses, dàtils, cremes i olis d'argan etc., em sent com a compromès i és una situació per jo incòmode. Dir que, sense cap dubte,  vaig aguantar estoicament totes aquestes situacions. Venia mentalitzat per fer-ho així. 

Resumint, si havia de qualificar aquesta jornada, sense dubtar-ho li posaria una nota màxima. M'agradà molt veure tot el que vaig veure i viure-ho. Una experiència recomanable, que va alimentar suficientment la meva curiositat, potser un dels "leit motiv" d'haver-me decidit a fer el viatge. 

                                                                                                                

                                                                                                                        Maties Lladó 

.