JO I ELS BEATLES. (I)
Estic escoltant el primer disc que van treure The Beatles allà cap el 1962, en una versió remasteritzada, és a dir, en una versió millorada respecte de les originals. Això no tendria res d’especial, ho faig de tant en tant, si no fos perquè aquesta vegada, a mesura que les melodies de les cançons del LP “Please Please me” (així es diu aquest primer disc) surten dels altaveus del meu equip de música digital, integrat al meu ordinador, el meus records m’han transportat quasi 50 anys enrere, com si m’hagués ficat dins una diabòlica màquina del temps virtual. Sona el “Love me do”, primer número 1 de les llistes d’èxits del moment. Som dins la cuina de ca meva. Ja fa fosca, llavors segurament ja és l’hivern del 1964, no estic segur. Encara no he complit els dotze anys, o potser ja si. En aquest cas ja estaríem al 1965, ja que faig els anys pel desembre. Es veu que aquesta màquina del temps avui no va molt fina, o és el meu arxiu de memòria que ja està un tant gastat. He tornat a c