El blog de Maties Lladó

Fa poc més o manco uns vint anys un grup d’amics i coneguts, tots ells muntanyencs,  grans  aficionats al món de la muntanya, decidiren fer cada any un viatge als Pirineus o als Alps, deixant per uns dies la Serra Mallorquina. Toni Piña, Toni Pons, Jaume Vives, Xisco Hernández i qualcun més que any rere any s’hi afegia, cada estiu, generalment a principis de juliol, partien amb la idea de trepitjar els cims que més ganes les feia i que tenien coratge de pujar. Cada any es marcaven uns objectius i cap a Ordesa, Benasque, Sallent de Gállego, Vall d’Aran, Gavarnie,  Cervinia o Chamonix, on establien el “camp base” i des d’allà, anaven caient cims, valls i circs, un rere l’altre, acumul.lant una bona llista d’activitats i  de tres mils i quatre mils que ja voldrien per ells molts d’aficionats del seu nivell.  Era l’any 2014, durant un dia d’excursió per la nostra serra  amb el dit “grup dels dimecres”, al qual m’havia afegit pel febrer del 2012, un dia que fèiem una torrada a l’Ermita de S

El  Parc natural de la Península de Llevant i les reserves naturals del cap de Ferrutx i del cap des Freu estan ubicades al nord-est de l’illa de Mallorca, a l’extrem septentrional de les serres de Llevant, als termes municipals d’Artà i de Capdepera. La superfície protegida és de 1.671 hectàrees, de les quals 1.658 corresponen a les finques públiques d’Albarca, es Verger i s’Alqueria Vella i 13 a la Reserva natural del cap des Freu. El Parc i les Reserves es varen declarar mitjançant el Decret 127/2001, de 9 de novembre (BOIB núm. 140, de 22-11-2001). La gran diversitat d’ambients amb penya-segats costaners, coves i avencs, fonts i torrents, boscs i garrigues, fan d’aquest Parc natural una àrea de gran valor paisatgístic. Inclou els cims de major altitud d'aquestes serres de Llevant: Puig Morei o Talaia Freda, 564 m; puig d'es Porrassar, 491 m.; Puig de sa Tudosa, 441 m.; Talaia Moreia o Talaia d'en Morei, 443 m.).    La zona conté un elevat nombre d’espècies endèmiques de

Quan ja estam a punt de fer una de les darreres sortides de la temporada que,  podríem dir "de la Covid-19", sense afegir-hi adjectius qualificatius, me dispò s a  fer una breu ressenya d'allò que fou la nostra sortida de fa quasi una setmana, és a dir, amb un poc de retràs. Així fou que el dimarts dematí, un dia abans de la nostra sortida habitual i periòdica, me telefonà en Xisco Sitjar proposant-me fer la serra de Son Jordi. Ell ja ens havia parlat d'aquesta petita serralada situada als termes de  Son Servera, Artà i Capdepera , molt abrupta i poblada de  pi blanc, garriga i alzinar . Son Jordi (també apareix a certs mapes com a Sant Jordi) és una serra de materials calcaris, que recorre prop de set km. paral·lels a la costa. Es podria dir que forma part de les serres de Llavant   i arriba fins a la   C osta dels Pins , vessant que conté la millor mostra de vegetació de la serra. T é orientació sud-est-nord-oest i va des del  cap des Pinar  fins al  puig dels tres

El passat dimecres quan tornàvem de l'excursió que havíem fet pels voltants de Fartàritx, qualcú dels companys de viatge me demanà si ja sabia quina excursió faríem a la setmana següent. En Pep Pomar que venia amb nosaltres, comentà, "podem fer el Tomir". A jo que m'agradà la idea perquè feia temps que no pujàvem aquest cim, vaig dir així, com de passada, "podem fer-lo pel pas del Diable, que no l'hem fet mai". Després de quatre bromes relatives al nom d'aquest anomenat pas, la cosa va quedar així.  Uns dies després parlant amb en Toni Pieras, sortí el tema de la propera excursió dels Xorics i li vaig dir que havia pensat fer el Tomir pel pas del Diable, per si ell l'havia fet qualque vegada. Sempre va bé  que qualcú conegui el territori pel qual un s'ha de moure, sobretot si un no hi ha estat mai. De tots components del nostre grup, ningú havia pujat al Tomir per questa ruta, en no ser en Toni. Això si, no sé quants anys feia d'això.  Un