PUJADA AL MONTARDO (2.833 M.) DES DE PONT DETH RIUS (ARTIES)
Fa poc més o manco uns vint anys un grup d’amics i coneguts, tots ells muntanyencs, grans aficionats al món de la muntanya, decidiren fer cada any un viatge als Pirineus o als Alps, deixant per uns dies la Serra Mallorquina. Toni Piña, Toni Pons, Jaume Vives, Xisco Hernández i qualcun més que any rere any s’hi afegia, cada estiu, generalment a principis de juliol, partien amb la idea de trepitjar els cims que més ganes les feia i que tenien coratge de pujar. Cada any es marcaven uns objectius i cap a Ordesa, Benasque, Sallent de Gállego, Vall d’Aran, Gavarnie, Cervinia o Chamonix, on establien el “camp base” i des d’allà, anaven caient cims, valls i circs, un rere l’altre, acumul.lant una bona llista d’activitats i de tres mils i quatre mils que ja voldrien per ells molts d’aficionats del seu nivell.
Era l’any 2014, durant un dia d’excursió per la nostra serra amb el dit “grup dels dimecres”, al qual m’havia afegit pel febrer del 2012, un dia que fèiem una torrada a l’Ermita de Sineu, quan en Toni Pons i en Jaume Vives me feren la proposta d’acompanyar-los al seu viatge, que per aquell any havien previst fer a Cervinia amb la idea de pujar al Breithorn i al Castore. Quan me digueren que es tractava de dos quatre mils, la veritat vaig tenir seriosos dubtes de dir que si, més i quant en Xisco, que s’havia afegit al grup, me digué: “no passis pena tu ho pots fer, sobretot si estàs disposat a patir”. I m’hi vaig apuntar. Fou així que de llavors ençà sempre he format part d’aquest grup d’amics, entusiastes muntanyencs. Només he deixat d’acompanyar-los dos anys per motius de força major.
L’any passat, la maleïda pandèmia ens desbaratà els plans. Volíem anar a fer la Tuca de Mulleres i el Salvaguardia. Com podeu suposar vam haver de cancel.lar el viatge que havíem previst pel mes de juliol, per la qual cosa el passàrem al mes de setembre, quan finalment el poguérem fer.
Passà el temps i animats perquè la darrera aventura finalment havia anat bé, aviat vàrem començar a parlar del viatge d’enguany. La idea primera era la de fer-ho pel juliol amb l’objectiu principal de fer el Montardo des d’Arties, Vall d’Aran. Com cada any, arribat el dia de posar fil a l’agulla i començar a fer llista de viatgers i de fixar dates definitives, ens trobam que alguns membres habituals són baixa per motius familiars uns, i altres que pel mes de juliol no els va bé, condicionats per les campanyes de vacunació i les restriccions pròpies de la pandèmia. Per tot això, decidim fixar el dia 8 d’agost com a dia de la sortida, que sembla que ja no tendrem problemes. La llista es va omplint i una vegada complet el grup de vuit persones, compram billets d’avió per volar a Lleida i d’allà, amb la furgo llogada a l’Alguaire, pujar cap a Artiés.
S’ha de dir que, del grup que inicià aquests viatges, aquesta vegada només en vengueren dos, en Toni i en Xisco, ja que en Jaume Bennàsar i jo, som de la segona fornada. Els altres viatgers d’enguany han estat na Joana Matas, en Toni Illa, na Catalina Trobat i en Gaspar Barceló. Els tres darrers venien per primera vegada.
Com ja hem dit, el principal objectiu o activitat d’enguany no era altre que fer el cim més emblemàtic de la Vall d’Aran: el Montardo o Montarto, com també és conegut. A la reunió preparatòria que férem a Porreres unes setmanes abans de partir, confirmàrem aquesta idea, que havíem de completar amb les propostes de també fer el Circ de Colomers i el Portarró d’Espot.
Fins aquí el preàmbul d’aquesta crònica que no pretén ser la del viatge que férem, si no el relat detallat de com va ser la nostra pujada al Montardo. Ara bé, he cregut oportú primer fer un mínim d’història dels orígens d’aquest grupet d’amics mallorquins que cada any dediquen sis dies a complementar la seva afició per la muntanya, sortint de l’illa per assolir objectius diferents i un poc més ambiciosos, enfrontant-se a la mitja i alta muntanya, cosa que trobam als Pirineus i als Alps. Per tant, a partir d’aquest punt situaré el relat al dilluns dia 9 d’agost, quan ja hem passat la primera nit al parador d’Arties, lloc on ens allotjàrem tots els dies.
Havíem decidit fer el Montardo el primer dia perquè teníem informació de que faria bon temps. Al Parador aclarírem les darreres dubtes que teníem, sobretot d’on partien els taxis que ens havien de fer el trasllat fins a Pont de Rius. A la temporada estiuenca no es pot fer aquest recorregut des d’Arties amb els cotxes particulars. Per altra part, fent-ho d’aquesta manera un s’estalvia una bona caminada. Normalment es pot pujar amb cotxes fins a Pont deth Ressec (1.400m) on hi ha un aparcament, i d’allà començar a caminar per una pista, la qual cosa suposa fer 247 metres de desnivell més que si surts de la Cabana de Rius. A nosaltres ja ens anava bé partir de més amunt, i he de dir que aquest argument me serví per a convèncer a la resta del grup que era possible per nosaltres fer el Montardo en un sol dia, salvant els més de 1.200 metres de desnivell. En un principi parlàvem de fer una nit al refugi de la Restanca, fent el cim amb dues tirades, ja que sabíem que si deixàvem la furgo a Pont Ressec, el desnivell a superar augmentava considerablement, i pensàvem que fer-ho tot d’una tirada suposava un repte impensable. Com veureu, si seguiu llegint, ja va bastà bé així.
Però abans de començar el relat de com va ser la nostra pujada, vos vull fer cinc cèntims de qui és i com és aquest imponent massís que domina des de les altures, pràcticament tota la Vall d’Aran.
Casualment, resultà que mentre nosaltres fèiem l’ascens, el nostre amic Joan Barceló llegia el llibre de Josep Maria Espinàs “L’últim traginer. A peu pel Pallars i la Vall d’Aran”, i quan a traves del Facebook s’assabentà que havíem fet aquest cim, me va fer un comentari en el qual citava un paràgraf on Espinàs descriu el puig i les qualitats dels que, allà pels anys cinquanta del passat segle, s’atrevien a pujar-ho. Sense el permís de l’autor inclouré el trosset d’aquest llibre, on l’autor fa una descripció molt acurada de la muntanya i de les dificultats que presenta el seu ascens i posterior descens, tot vist amb els ulls de la gent que habitava la vall fa mes de setanta anys. Espinàs escriu:
“EL PUNY DEL MONTARTO.
Passo la Garona i torno a la carretera. Som a ple estiu i l’aire s’encristalla fredament. Arties jeu entre pics, i a l’hivern es queda sense sol. Les glaçades hi persisteixen amb l’obstinació de sempre.
M’aturo, malgrat el fred, per si la boira s’obrís un moment. Tinc sort, una sort immerescuda, perquè la sort hauria de ser el premi a la paciència i, en canvi, és el premi al desig. La boira s’obre, tot just encesa la pipa, i a lluny, al fons del Valarties -la vall que s’eixampla perpendicular a la Garona- es retalla el Montarto. El Montarto és un dels pics més alts del Pirineu (2.830 m.), i sense dubte el més impressionant de l’Aran. De base ampla, gairebé quadrat, tanca el fons del Valarties com un teló. No té cap moment suau, cap galta, cap gest amable. Les seves parets són terribles. El Montarto ha estat vençut sovint pels alpinistes, però recordo la frase d’un guia aranès: “Per pujar-hi, només es pot ser anglés i boig”.
No és el pic més alt d’una carena. És una muntanya solitària, que s’aixeca en l’aire com una mitra gegantina, un enorme puny clos. El cobreix, a trossos, la neu, com si fos guix caigut del cel, d’aquest cel que el puny del Montarto fa trontollar...”.
Malgrat no ser anglesos, això si, estam un poc poc xalats, un poc abans de les nou, no molt lluny del parador on estàvem allotjats, pujàvem a les furgonetes que ens havien d’acostar a la Cabana de Rius (1.670 m.), punt des del qual havíem planificat començar a caminar. Quan eren poc mes de les nou i mitja, tots vuit envestírem cap amunt seguint un tirany ben definit i molt rost i que enmig d’un bosc ombrívol, puja sense pausa fent de tant en tant alguna ziga-zaga. Quan ja dúiem poc més d’una hora de pujada ens plantam just davall la paret de la presa que aguanta l’aigua de l’estany de la Restanca, per damunt la qual hi ha una passarel·la que, una vegada travessada ens posà just davant el refugi del mateix nom. Són les 10,50 h. i ens aturam a descansar i beure un poc al porxo del refugi, gaudint d’una bona vista sobre l’estany. Estam a 2.010 m., i hem només caminat una distància de dos kilòmetres.
La resta del grup, els altres set, seguim la ruta que un indicador ens assenyala per anar cap el Montardo. Deixam el refugi i caminam paral.lels a l’aigua, sempre en lleuger ascens, fins que aviat ens desviam cap a l’esquerra i cap amunt seguint el tirany ben marcat i que de sobte torna començar a pujar de valent. A la nostra dreta una torrentera per la qual baixa l’aigua que vessa el llac que trobarem més amunt, al qual ens anam acostant poc a poc. Just abans d’arribar als Planhèts deth Cap deth Port, hi ha una petita grimpadeta just al costat d’una petita cascada, sense cap tipus de dificultat tècnica. Salvat aquest petit escaló rocós, ja arribam al llac deth Cap deth Port (2.229 m.), que envoltam per la seva esquerra caminant per un senderó ben definit i molt trepitjat, que planeja fins que el deixam darrera.
Mentre anam per aquest tram de recorregut just al davant ja veiem un coll, que ens queda ben amunt. És el port conegut per Coret d’Oelhacrestada i també com a Coll de Rius, cap el qual hem d’anar. A la nostra esquerra ens queda una espectacular serralada, les Agulhes deth Montardo, serralada que tapa i que de moment, estant encara a nivell del llac, ens impedeix veure el cim del Montardo. He de dir que la darrera vegada que l’hem vist ha estat quan hem sortit de l’hotel.
Una vegada superat el llac comença una suau pujada cap el coll. Aviat en ficam dins un caos de roques, una mena de rosseguera formada per grans blocs de roca, que anam superant gràcies a qualque fita i també que el camí està ben marcat per les petjades. Aquí, poc a poc, el camí s’empina. Ens aturam per menjar un poc i beure. Hem aprofitat per fer una reunió ja que na Catalina havia quedat un poc despenjada del grup. I venia un poc endarrerida. La veritat és que no quedava molt per arribar al coll.
Reprenem la marxa i, efectivament, en poc temps arribam al Coret d’Oelhacrestada (2.475m.), on na Catalina decideix quedar, renunciant a fer la pujada fins el cim. Ens esperarà que baixem de tornada, la qual hem de fer pel mateix camí . Fem una aturadeta per fer fotos i per contemplar la magnífica panoràmica que ens ofereix aquest port que dona entrada a l’altra vessant que mira al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Just el davant i un poc més baix tenim l’Estany de Monges que fa de portada a la vall del mateix nom.
És ja la una de l’horabaixa i ens queda molt per fer. Anam un poquet endarrerits. És així que agafam el tirany que, per l’esquerra, baixa uns metres per la vessant d’Aigües Tortes, en direcció a Colomers. Uns centenars de metres de camí planer que tot d’una deixam cap a l’esquerra on comença una forta pujada per dins un terreny difícil, ple de grans roques. Aquest darrer tram suposa una pujada constant, inapel·lable per les dites Raspes de Monges fins al coll del Montardo. Com en tota bona pujada terminal el terreny s’endureix, però l’esforç es veu recompensat amb unes magnífiques vistes cap els cims més alts d’Aigüestortes. Comencen a guaitar els Besiberris. A poc a poc el grup es va disseminant. El cansament comença a fer-se notar. Al cap davant van en Toni Illa i en Jaume. Jo i en Toni Pons els seguim un poc darrera. A poc més de mitjan pujada cap el coll del Montardo, quan el terreny és més dur i empinat m’atur a beure un poc i a esperar en Xisco i en Gaspar que sembla van un poc cansats. Ens aturam tots quatre. En Toni segueix cap amunt i jo, després de beure i descansar uns minuts, amb el permís d’en Xisco també seguesc pujant, tira a tira. Ells dos queden a menjar i descansar una estoneta. Aviat arrib a un punt on començ a veure els dos cims, el del Montardo i el seu germà petit, així que, esperonat per la proximitat dels objectius pos la directa cap a ells. No estic molt arribar al Còth de Montardo (2.755 m.), escabrosa forcada que separa els dos cims i des d’on veig els meus companys que me precedeixen, que ja enfilen el darrer tram. Són les dues menys deu. Començ a pujar la darrera i més rosta rampa, la que acaba al cim. Veig en Toni Pons que sense adonar-se m’indica per on va el tirany bo. Aquesta darrera rampa és forta i ja vaig un poc més que cansat. He de fer una aturadeta. Me passa una colla de jovenets que també s’han d’aturar per esperar un company que va un poc tocat. Però ja queden pocs metres i tenint el cim just davant, amb uns quants minuts aconseguesc arribar a dalt, on m’esperen els dos Tonis i en Jaume que fa uns minuts acaben de fer cim. Als pocs minuts arriben els altres dos, en Xisco i en Gaspar.
Mentre estàvem al cim, coincidim amb altra gent. Record una parella amb un fill d’uns deu anys gaudint del moment. Potser fos la primera vegada que pujaven junts al Montardo. El grupet de joves que m’havien passat davantal darrer tram es feien les fotos obligades, com a record de la seva ascensió. El que no trobàrem en tot el camí fou ningú de la nostra edat.
Com que eren les dues tocades, i hi havia gana, aprofitant el gran dia que feia i un poc resguardats perquè feia un poc de vent, bastant fred, aprofitam per posar miques i recuperar energies, mentre contemplam la immensa i impressionant panoràmica de 360 graus que tenim davant els nostres ulls. I amb la satisfacció d’haver fet el cim que ens havíem proposat com a objectiu principal del viatge. Gran record d’aquell moment.
Ja no quedava ningú més que nosaltres dalt del Montardo, per una bona estona tenguérem el cim tot per nosaltres. Les dues darreres persones que havien baixat foren dues al.lotes molt joves que, just arribades a dalt, es dedicaren a fer-se unes fotos, talment models. Me cridà l’atenció que l’únic equipament que duien quan arribaren al cim eren els mòbils...
Una vegada haver descansat tocava immortalitzar el moment i la gesta, aprofitant que ja no hi havia ningú que ens molestàs per fer el reportatge.
1.219 metres fets en 6,53 kilòmetres que suposen una pendent mitjana de quasi un 19 per cent. En tota la ruta només hi ha dos trams curtets que són plans, el primer al pla del llac deth Cap deth Port, l’altre just quan s’ha superat de pujada el coll d’Oelhacrestada.
La resta del camí fins el refugi ho fem junts. La veritat és que més o manco a les quatre arribam a la Restanca on aprofitam per a refrescar-nos i beure aigua. Quasi tots ja havíem acabat les existències d‘aigua, i qui no l’havia acabat, la poca que els quedava, era tèbia. Descansam una mitja horeta. La majoria, per no dir tots, estàvem acabadets, però molt satisfets. I això que encara ens quedava baixar fins a la cabana de Rius on havíem d’agafar els taxis que ens traginarien a Arties.
A partir d’aquí poc que contar. A les quatre i mitja deixam el refugi i partim cap avall. Tres quartets de baixada i a esperar el nostre torn per pujar a la furgo corresponent, per la qual cosa així mateix hem d’esperar una bona estona, que ens semblà més llarga per les ganes que teníem d’arribar a l’hotel. Feia quasi nou hores que havíem començat a caminar des de la Cabana de Rius. Els temps efectiu de caminada fou de cinc hores i deu minuts, que comparat amb altres grups que han fet aquest mateix itinerari (referència Wikiloc), està molt bé.
Resumint, puc dir que l’experiència va ser fantàstica. Un gran dia d’alta muntanya al Pirineu aranès. Per pujar aquest cim, amb bon temps, no fa falta ser “anglès i boig” com deia fa setanta anys el guia aranès segons Espinàs. Avui en dia ho pujarà qualsevol persona que estigui un poc en forma i tengui una certa experiència fent muntanya. Ara el pugen famílies amb al.lots jovenets i jovenetes per fer-se selfies. I fins i tot el vàrem pujar nosaltres, que no som precisament jovenets. Això si, aquell dia vam ser els únics de la nostra quinta que topàrem per allà dalt.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada