El blog de Maties Lladó

Viatjar és sinònim de nous coneixements, de noves experiències, de tal manera que quan a un lloc que hem visitat i que coneixem es produeix qualque fet important, noticiable, podem presumir de que nosaltres hem estat al lloc on es produeix la notícia. Aquest comentari inicial ve a compte de que aquests darrers dies a diversos mitjans de comunicació s’ha publicat que uns dels molts volcans actius  que hi ha a Islàndia, aquesta illa perduda allà dalt enmig de l’Atlàntic Nord, pot esclatar i això ha provocat que, sobretot a la premsa islandesa, es publiquin un munt de noticies relacionades amb aquesta possibilitat i amb els efectes  negatius que aquest fet podria tenir sobre la naturalesa d’aquella  terra ja prou castigada al llarg dels temps, i que per desgràcia, després de l’anomenada “revolució islandesa” del 2008,  va acabar de posar sobre el mapa d’Europa un altre fet similar, quan esclatà el no tant difícilment “pronunciable” Eyjafjallajökull,  allà per l’abril de 2010.  Des de l

CAPITOL II En obrir les cortines del finestral de la nostra habitació de l’hotel Selfoss vaig comprovar que tendríem un dia soleiat. Un bon dia per a circular pel sud d’Islàndia.  L’aparcament del nostre hotel on havíem deixat el cotxe i els carrers del poble que podíem veure des del finestral   estaven completament nevats. Això si, la part central dels carrers per on hi passaven els pocs cotxes que circulaven, estava ben neta de neu. La que hi havia en molta quantitat estava acaramullada a la vorera dels carrers. Vam baixar a berenar al menjador de l’hotel que es troba a la planta principal, a nivell de carrer. A través dels amples finestrals de la gran sala ens sorprengué una panoràmica impactant. La vista sobre el riu Ölfusá amb el pont que el travessa, per damunt del que passàrem la nit anterior, i tots els voltants  plens de neu d’un blanc brillant que reflectia la llum d'un sol encara molt baix que feia poc havia fet la seva aparició  per damunt l’horitzó. Com a fons d

CAPÍTOL I La darrera vegada que vaig trepitjar terra islandesa, l’any passat, quan me vaig acomiadar de la meva amiga Snaedis li vaig dir que no sabia quan tornaria a la seva estimada terra. Això si,  li vaig assegurar que hi tornaria. I hi he tornat abans del que me pensava, i d’això en té part de culpa   l’amic Joaquín de Boreal Travel. M’envià un correu fent-me un oferiment d’un viatge de tres dies amb l’objectiu de anar a veure aurores boreals, les famoses   “northern lights”.   Era una oferta interessant pel preu, i també i sense cap tipus de dubte una bona excusa per a tornar a partir cap allà dalt.   Era un poc abans de Nadal i el viatge no estava programat   fins el mes de març d’enguany. Després de donar-li unes quantes voltes,   ens decidírem a partir a veure aurores a Islàndia. El fet fou que vaig començar a preparar la meva cinquena fuita a Islàndia, comptant amb Alfonso, germà de Joaquín, i també amb el inestimable ajut de Snaedis que s’hi involucrà molt. Me feia il.