VIATGE A L'HIVERN ISLANDÈS (MARÇ 2014). 2a.Part.

CAPITOL II

En obrir les cortines del finestral de la nostra habitació de l’hotel Selfoss vaig comprovar que tendríem un dia soleiat. Un bon dia per a circular pel sud d’Islàndia.  L’aparcament del nostre hotel on havíem deixat el cotxe i els carrers del poble que podíem veure des del finestral   estaven completament nevats. Això si, la part central dels carrers per on hi passaven els pocs cotxes que circulaven, estava ben neta de neu. La que hi havia en molta quantitat estava acaramullada a la vorera dels carrers.

Vam baixar a berenar al menjador de l’hotel que es troba a la planta principal, a nivell de carrer. A través dels amples finestrals de la gran sala ens sorprengué una panoràmica impactant. La vista sobre el riu Ölfusá amb el pont que el travessa, per damunt del que passàrem la nit anterior, i tots els voltants  plens de neu d’un blanc brillant que reflectia la llum d'un sol encara molt baix que feia poc havia fet la seva aparició  per damunt l’horitzó. Com a fons de la immaculada escena,  les característiques muntanyes d’Islàndia en forma de taula, també plenes de  neu. Magnífic escenari pel berenar d’un dia que es presentava molt il.lusionant.

En Pep havia sortit a fer fotos ben dematí. Li passà el mateix que a jo quan obrí les cortines de la finestra, només que ells tenien l’habitació que donava a la part del riu, vaja, la millor vista. Quan contemplà la panoràmica segurament quedà embadalit. No era per menys! Agafà la càmera i a fer fotos s'ha dit. No era qüestió de perdre’s aquesta oportunitat.

El berenar ho férem ben acompanyats per un quants grups de turistes amb pinta de xinesos. En trobàrem molts de turistes per tot arreu durant aquests dies. Jo que me pensava no trobar quasi ningú en aquesta època de l’any. De fet, estic per a dir que a l’estiu del 2010, any de la meva primera visita a Islàndia, no crec que trobàssim molta més gent que aquesta vegada, al llarg de les nostres visites i aturades. 
Snaedis ens contà que durant els mesos de gener i febrer d’enguany per  primera vegada en la història d’Islàndia, havien entrat al país més divises per turisme que per les exportacions de bacallà.

Per fer-vos cinc cèntims del poble a on estam allotjats,  dir que Selfoss no és  molt gran, com la majoria dels nuclis habitats d’Islàndia. Així mateix té uns 6.200 habitants i pertany a un municipi de major entitat que es diu Árborg, format per tres comunitats més.  Va ser colonitzada per Thorir Ásason poc després de l’any 1000, però, les sagues islandeses esmenten que Ingólfur Arnarson ja va estar aquí durant l'hivern de 873-74 a la muntanya Ingólfsfjall, situada a l'oest del riu que passa pel costat del nostre hotel, la que podeu veure a la foto,  coberta de neu.

El dia es presentava molt interessant. Ens preparàvem per a recórrer una de les zones més espectaculars dels sud d’Islàndia que compte amb una sèrie d’atractius naturals que no es poden passar per alt. Es tracta d’aturades obligades, i aquesta era la intenció. Havia previst que el nostre recorregut d'avui havia d’acabar a Vik. Era el més lluny que ens faríem de Reykjavik durant aquest viatge. Agafaríem la carretera número 1, la “Ring Road” com la solen anomenar a les guies i que en islandès es diu “Hringvegur”. A mi me feia especial il.lusió repetir aquest camí conduint personalment el cotxe. El dia que feia no pareixia ens hagués d’impedir dur a terme el nostre pla sense passar pena,  així que,  després de sortir de l’aparcament tot gelat amb totes les precaucions del món, partírem cap a Hella, emperò per camí equivocat. Una anècdota més. Després de rectificar tot ja va anar, mai més ben dit, damunt rodes.

No som capaç de descriure els paisatges que anàvem passant pel davant dels nostres ulls a mesura que avançàvem per una carretera que jo ja havia fet unes quantes vegades, però que pareixia que era la primera. Les muntanyes  que quasi sempre t’acompanyen al llarg d'aquest camí, ara a la nostra esquerra, tenen aquesta forma de taula tan peculiar,  amb la  falda que cau suaument sobre una  planura que acaba a pocs kilòmetres d'allà on som quan arriba a la mar,  estan plenes de  rossegueres causades pels desgells i els fort vents que desgasten  i erosionen la roca negra d’origen volcànic, com no podia ser d’una altra manera.  De tant en tant petites cascades que alimenten els  rierols i torrenteres que, sense pausa, corren cap a la mar que ens queda a la nostra dreta, formen un entramat d’aigües que corren per tot arreu, talment com si fossin les venes d’aquesta illa quasi àrtica,  Islàndia.

A mesura que ens dirigíem cap el sud i ens acostàvem poc a poc  a la mar, també anava desapareixent   la neu,  encara que no del tot. Es veu que per aquest redol no havia nevat tant. Així com les taques blanques de la neu repartida per tot arreu tornaven més petites, es destapaven redols de  tonalitats marrons i beig,  ocres, mesclades amb els grisos i negres de la terra i de les pedres i roques d’origen volcànic que el retrocés continu de les glaceres  han anat deixant damunt aquesta immensa planura per la qual estam transitant en aquest moment. Un paisatge nou per jo. A l’estiu  l’herba, ara seca,   recobra la verdor i es mescla amb floretes que retornen l’alegria  a un territori,  ara,  d’aspecte trist i un tant enigmàtic, que es perd a l’horitzó on a vegades, segons el dia que fa,  s’intueix la mar que per moments brilla quan els rajos del sol aconsegueixen penetrar entre els núvols que quasi sempre tapen el blau del cel.

Comencen a aparèixer algunes granges. Això me dona peu per a començar a fer  de guia pels meus companys de viatge. Apareixen sobretot cavalls que pasturen pel vast camp, component imatges realment idíl·liques, estampes típiques d’Islàndia, això si, també sobre un fons nou, diferent. 
Quan a prop de qualque granja  veiem qualque fumeral, aprofit per explicar-los que es tracta de pous fets per a trobar aigua calenta que els grangers utilitzen com a calefacció i per a produir electricitat a llocs on les companyies no poden fer arribar la seva energia.

La carretera de circumval·lació no està en molt mal estat. Continuament passam per damunt  trams  gelats, la qual cosa m'obliga a mantenir una especial atenció a la conducció. El dia no és gens dolent. Tenim bona visibilitat. Hem pogut veure durant una bona estona la figura inquietant del volcà Hekla que, sempre que he vengut a Islàndia, diuen que està a punt d’esclatar. De moment encara no ho ha fet. 
Aviat  ens acostam a Seljalandsfoss. Ja veiem aquesta elegant cascada des del cotxe. Hi fem la primera aturada del dia. Sembla que vol ploure, la qual cosa junt amb el  núvol  d’aigua que s’aixeca tant per mor de l’esclafit de l’aigua quan cau com pel vent que fa, com més t’acostes al bot d’aigua, qualsevol mesura o intent de protegir-te per no quedar xopat tu  i els objectius de les càmeres, es converteix en una tasca quasi impossible.  
L’intent de passar per darrera del bram d’aigua que cau des d'uns 66 metres, cosa que és possible aquí, aviat comprovam que és una arriscada aventura. Tot està gelat i no ens hem tornat pensar en posar-nos els artilugis que tenim per aposta per aquestes maniobres. 
Na Montse no tengué un accident serio  perquè fou capaç de mantenir l’equilibri i perquè pogué aferrar-se, encara  no sé com,  per la paret. Un altre ensurt sense conseqüències.

Foto va i foto ve, espectacular! Una nova manera de tornar veure aquesta  cascada tant visitada i que s’alimenta de l’aigua que cau de la glacera de l'Eyjafjallajökull, el conegut volcà. El riu Seljalandsá té aquí una caiguda de 66 metres, formant aquesta cascada que cau per uns penya-segats que una vegada van formar part de la línia antiga de la costa.

Per la carretera que serpenteja per damunt el terreny guanyat a la mar per les successives erupcions volcàniques que han anat enviant lava cap a la vorera de l’illa,  omplint al llarg dels segles passats aquesta espècie de plataforma per la qual ara circulam i que poc a poc a fet crèixer el perímetre d'Islàndia, seguim el nostre camí cap al sud de l’illa, destí Vik.
Anam fent petites aturades per a contemplar paratges i  per a retratar  impressionants estampes que a cada moment apareixen davant les nostres mirades àvides d’aquesta naturalesa tant especial. Fem una aturada per a veure de prop la glacera del famós i impronunciable l'Eyjafjallajökull, i just davall la granja que es va fer famosa per tot el món quan esclatà el volcà. L’amo d’aquesta granja ha aprofitat l’avinentesa per a muntar al costat de la carretera un museu on fa passades d’un espectacular videu sobre la famosa erupció. Per a veure el videu s’ha de pagar una entrada.

Si hem de parlar d’aturada o visita estrella del dia potser hauria de referir-me a la visita a Skogafoss, tot i que aquesta és una tasca difícil. Segurament abans d’acabar la crònica hauré qualificat d’aquesta manera qualque altra aturada o lloc.  M’haureu d’excusar, serà fruit del meu entusiasme o de la meva manca de paraules per a descriure situacions,  emocions o llocs,  i transmetre-ho convenientment a aquells que vos heu arriscat a llegir aquesta crònica viatgera. Emperò bé, a la cascada hi anàrem després de  visitar el petit poble de Skógar, 25 habitants, on hi ha l’interessant museu popular anomenat Skógasafn, on val la pena fer-hi un cop d’ull. He de dir que la part que està a l’aire lliure tampoc pareixia el mateix lloc que quan hi vaig ser el mes d’agost passat.  Com canvia el decorat d’una estació a l’altra!  Aquí hi seguia havent-hi poca neu.

I de la cascada què? Impactant! Contemplar l’ample cortina d’aigua que cau d’un penya-cegat de roques negres aquí si, vestit amb una capa de neu i gel, m’emocionà de  bell nou. Trípode preparat, filtres neutres, llargues exposicions, reportatge fotogràfic en marxa i,  just en acabar,  en marxa una altra vegada. Això si, abans, de partir  vaig voler pujar a dalt del penya-cegat, d’allà on cau l’aigua,  i veure per primera vegada el curs de l’Skógá, que és així com es diu el riu que es desploma de forma tant espectacular des de 60 metres d’alt, i també la meravella de contemplar una nova perspectiva del salt l’aigua quan cau, a més d’una inoblidable panoràmica, tot i que el dia i la vista cap a l'horitzó s’havia enterbolit un poc. 
Diuen que el primer colon d’aquesta zona d’Islàndia, Þrasi Þórólfsson, va amagar darrera la cascada un cofre ple de grans riqueses. Si mai passau per allà i vos atreviu a aficar-vos darrera l'aigua ...

Començava a ser hora de dinar. Ja feia hores que circulàvem. Fent comptes menjar qualque plat de sopa o similar, no hi ha molta cosa  més per a triar,  al mateix Skógar, trobàrem tancat. Idò cap a Vik s’ha dit, què allà és un lloc molt més gran  i segur que hi trobaríem qualque cosa. I així va ser, un bon plat de sopa de carn, acompanyat de l’acostumat pa  amb mantega, una bona Viking i un cafè “espresso” doble. El lloc, la benzinera de Vik. No falla, si un vol dinar o menjar qualque cosa a Islàndia, fora de les ciutats,  que cerqui una benzinera... 

Mentrestant, el camí i  l’arribada al nostre destí tornà ser espectacular. Es veu que a aquest redol, el situat més al sud de l'illa, hi havia caigut una gran nevada. Aquí si que a la carretera havia fet falta la intervenció de les màquines per a netejar la neu. 
La panoràmica, de bell nou, un espectacle. Les muntanyes de l’entorn que, una vegada més pareixien haver caigut damunt la gran terrassa  que precedeix les platges de Vik, estaven completament blanques. 
Per a arribar a aquest poble la carretera s’havia empinat poc a poc, fins que arribàrem a un collet des del qual poguérem contemplar la  magnífica vista d’aquest poblet costaner que està vigilat des de dalt d’una muntanyola per una petita església blanca amb les teulades vermelles. En aquell moment els rajos del sol  que sortien d’unes quantes clarianes queien damunt aquesta petita vall que hi ha entre les muntanyes i la mar, donant-li un aspecte de postal nadalenca, malgrat els negres núvols que des de l’horitzó situat damunt la mar amenaçaven en rompre l’encant del moment, encara que també he de reconèixer que milloraven molt l’escena. Les fotos no fan justícia a la descripció, com aquelles pel.lícules que mai ens agraden tant com la novel.la.

No gosàvem partir de Vik. Allà visitàrem, sempre trepitjant neu i gel,  la platja des la qual es poden veure de molt a prop les  tres famoses roques que els islandesos  diuen que són dos trols i el seu vaixell  que quedaren petrificats allà enmig  de la mar. Imatge típica dels fullets publicitaris turístics. 
Magnífica imatge la de la platja de Vik amb els trols i vaixell de fons. I si la platja d’arena negra està plena de neu quasi fins allà on rompen  les ones d’una mar embravida, ones espectaculars d’aquestes que els surfers somnien, no vos vull dir res més. 

Hi ha una anècdota fotogràfica que ara és oportú contar. L’any 2010 també férem una aturada a la mateixa benzinera. Mentre la majoria de gent que viatjava amb nosaltres (o al revés) entrà a una tenda que hi ha just al costat, jo me vaig seure a uns bancs de fusta que estaven a una petita terrassa del restaurant. Vaig quedar a contemplar la magnífica vista de Reynisdrangar, què és com es diuen les tres roques de basalt que emergeixen imponents de dins  la mar just davant el penya-cegat de  la muntanya Reynisfjall. Fa cinq anys sense gens de neu. Era a principis de juliol.  Des d’allà vaig fer una foto que podeu veure mesclada amb les que il.lustren la crònica. Passat un cert temps, mirant fotos fetes per un fotògraf islandès, en vaig trobar una idèntica a la meva, la qual cosa me cridà l’atenció. 
Aquesta vegada, mentre dinàvem, vaig veure les taules i bancs de la mateixa terrassa just darrera la finestra que tenia al meu costat. Quasi sense acabar de dinar, vaig agafar la meva màquina, me vaig posar jaqueta perquè fora feia una fretada,  i vaig sortir amb la idea de repetir la mateixa foto que ja havia fet l’any 2010. Volia repetir  el mateix enquadrament emperò aquesta vegada amb tot ple de neu, per tal de poder comparar les dues imatges en tornar a casa. La sorpresa fou que,  un gran tronc d’arbre que la mar segurament havia tret feia molt de temps i que estava tirat per terra allà enmig, i que en aquella ocasió utilitzàrem, tant jo com el fotògraf islandès per a compondre l’escena, encara hi era. Emperò no estava exactament al mateix punt.  Qualcú havia mogut el tronc del lloc on estava abans... Així i tot, vaig fer una foto. En podeu veure el resultat entre les que il.lustren aquesta crònica. 
Simplement,  anècdotes que passen quan un torna a un lloc on  ja hi ha estat. Feia 5 anys, i aquí no m’hi havia tornat aturar cap altra vegada.

El temps s’ens tirava damunt i jo volia fer unes quantes aturades més, totes elles amb qualificació d’estelars,  al mateix temps que desfèiem  el camí fet per tornar cap a Selfoss,  on havíem de tornar romandre. El sol encara era alt, emperò segur que arribaríem amb fosca.

La fita era la platja d’arena negra  de Reynishverfi. Cap allà partírem acompanyats, pel davant i pel darrera nostre, per una teringa de cotxes que pareixia anàvem tots allà mateix. Efectivament, arribats a un espai habilitat com aparcament i on ja hi havia uns quants cotxes aturats, baixàrem tots a la vegada carregats d’equips fotogràfics, trípodes, etc. La desfilada cap a la platja, un curiós espectacle. No diguem l’arribada a l’arena. Ja és que aquests nòrdics són d’una altra pasta. Ens repartírem el redol sense cap tipus de brega ni discussió. Ningú molestava a ningú i si era així, no ho pareixia. Només me sap greu no haver fet cap foto als fotògrafs. Curiós...

La platja potser una de les més retratades d’Islàndia. El penya-cegat que aquesta vegada cau de ple damunt l’arena negra,  i avui damunt l’aigua, en alguns llocs forma un escalonat de columnes basàltiques octogonals que no te canses de mirar. Islàndia n’està plena d’aquestes formacions rocoses tant curioses, que no són més que roques de basalt que tenen aquesta forma perquè el flux de lava de qualque erupció de fa milers d’anys,  quan arribà a la mar gelada,  es refredà sobtadament creant aquestes formacions tant espectaculars. Curiositats de la naturalesa d’aquesta illa plena de sorpreses i contrasts.

Resumint, un espectacle més, també de cinc estrelles. La neu blanquíssima arribava fins quasi l’agua. Les ones moltes vegades ens feren fugir del lloc on havien plantat el  trípode manades desfetes. Més d’un fotògraf quedà banyat fins els genolls. 
La llum del sol que ja estava just sobre l’horitzó, s’endevinava més que es veia darrera l’ennuvolada que completava l’escena. Les tres immenses roques allà enmig de la mar, estaven envoltades de molts d’ocells que voletejaven nerviosos cercant lloc on col.locar-se als penya-cegats que dominen la platja d’arena negra. 
Les imatges robades a la naturalesa no fan justícia al moment. Així i tot, aquí en trobareu qualcuna  que vos pot ajudar a fer-vos una idea.

Vaig abandonar el lloc amb tristesa. Aquest entorn me té enamorat. Volia anar fins a l’altra part de la immensa platja, a Dyrholaey,  un altre penya-cegat des de dalt del qual es pot contemplar una magnífica vista de la platja on hem estat. A aquest lloc a l’estiu es poden veure “puffins” o cadafets. Era massa tard i no teníem temps. La resta de fotògrafs que, sense haver-ho acordat,  ens havien acompanyat a la visita i que abandonaren el lloc  al mateix moment que nosaltres, si que anaren cap a Dyrholaey. Just davant nosaltres prengueren el camí que es desviava a la nostra esquerra,  quan ja havíem agafat la carretera número 1 de retorn a Selfoss.

La nostra propera aturada i la darrera que havia previst no va ser fins haver recorregut bastants kilòmetres. No ens avorríem. No tenc paraules per descriure les imatges que desfilaven davant els nostres ulls més enllà de les finestres del nostre 4x4. I això que ja les havíem vist en el camí d’anada, el matí. Emperò ara hi havia un altre llum, una altra perspectiva.

Vaig arribar a trobar el camí per anar fins els peus de la llengua glaciar que m’havia proposat mostrar al meus acompanyants. Agafàrem el camí  correcte després d’un intent fallit. Uns quants kilòmetres per una pista  de terra i pedres, neu, gel i clots. Finalment arribàrem a Sólheimajökull que és una llengua glaciar de la glacera dita Mýrsdalsjökull. Aquest casquet de gel cobreix diversos volcans entre els quals destaca el Katla. Diuen que també és perillós.  
Tot estava nevat. Fins i tot  la petita llacuna glaciar que hi ha just allà on acaba la llengua i a la  cauen els icebergs que es desfan del frontal de la immensa llengua, estava completament gelada. Uns quants cotxes i furgonetes propietat d’empreses que organitzen “trekkings” per damunt la glacera estaven a l’aparcament. Previsiblement hi havia gent fent aquesta activitat, tal com després poguérem comprovar.

El sol ja començava a voler amagar-se. Una vegada més l’especial llum d’aquests moments  creava una escenografia que a tots els que ens agrada la naturalesa nòrdica, ens crea un sentiment i unes sensacions males de transmetre. Encara hi seríem. Ens quedàrem en ganes de pujar al gel, de posar-nos un grampons de bon de veres i caminar per damunt aquests lloc, tan desconegut per illencs mediterranis com nosaltres. Feia molt de fred, emperò no ens adonàvem. Era igual, el moment serà recordat molt de temps.

Tornarem cap el cotxe. Ja estàvem cansats. El dia havia estat llarg i ple  d’emocions. A l’improvisat aparcament  vaig coincidir amb la gent del dos o tres grups que havien fet els “trekkings”. Me va parèixer reconèixer una de les monitores d’un dels grups. M’hi vaig acostar. Ella no me reconegué, normal. L’any 2012 havíem fet una caminada allà mateix i me sembla que fou la nostra monitora. Ella me confirmà que ja feia feina allà, pel mes de juliol d’aquell any. Estic segur de que era ella. Una jove islandesa difícil d’oblidar...

La resta de la jornada l’empràrem en tornar a Selfoss.  El camí ara si que es va fer  un poc llarg. La  fosca ens havia agafat  poc abans d’arribar a l’hotel, i el dia havia estat llarg. Després d’arreglar-nos un poc anàrem a sopar a un petit i acollidor restaurant del poble, al Kaffi Krús. Quan sortírem feia tant de fred que no ens quedaren ganes de fer gens el valent pel carrer. I com que les aurores feien cara de tenir tan poca passatgera com nosaltres, cap a descansar s’ha dit. 
Demà serà un altre dia, que segurament donarà per un altre capítol.