VIATGE A L'HIVERN ISLANDÈS (MARÇ 2014)

CAPÍTOL I

La darrera vegada que vaig trepitjar terra islandesa, l’any passat, quan me vaig acomiadar de la meva amiga Snaedis li vaig dir que no sabia quan tornaria a la seva estimada terra. Això si,  li vaig assegurar que hi tornaria. I hi he tornat abans del que me pensava, i d’això en té part de culpa  l’amic Joaquín de Boreal Travel. M’envià un correu fent-me un oferiment d’un viatge de tres dies amb l’objectiu de anar a veure aurores boreals, les famoses  “northern lights”.  Era una oferta interessant pel preu, i també i sense cap tipus de dubte una bona excusa per a tornar a partir cap allà dalt.  Era un poc abans de Nadal i el viatge no estava programat  fins el mes de març d’enguany. Després de donar-li unes quantes voltes,  ens decidírem a partir a veure aurores a Islàndia. El fet fou que vaig començar a preparar la meva cinquena fuita a Islàndia, comptant amb Alfonso, germà de Joaquín, i també amb el inestimable ajut de Snaedis que s’hi involucrà molt. Me feia il.lusió no tan sols tornar-hi,  sinó que  aquesta vegada ho faria pel meu compte. Volia sentir la sensació de conduir per les singulars i per jo espectaculars  carreteres islandeses, travessant camps de lava centenaris, passar per damunt els estrets ponts que serveixen per a creuar els rius o torrenteres que traginen l’aigua procedent del desgel de les glaceres,  cap a la mar. Volia veure com era l’hivern islandès, tot i que  les fetxes triades ens situaven a les portes de la primavera, i no sabia si hi seriem a temps.

Mentrestant,   s’hi afegiren uns amics que volien visitar per a primera vegada aquesta enigmàtica illa. Tant m’havien sentit parlar-ne... Aquest fet me condicionà un poc a l’hora de preparar els itineraris, ja que a Islàndia i sobretot a prop de Reykjavik hi ha una sèrie de llocs que, baix el meu punt de  vista, són imprescindibles per a qualsevol visitant debutant. Tant és així, que a jo no me sabria gens de greu tornar repetir visita... 

 

Emperò,  no es dels preparatius d’aquest viatge que vos vull parlar, en aquest el meu retrobament amb el meu blog, abandonat a la seva sort per la meva inesperada i    involuntària manca d’inspiració, un poc de cansament, després del meus darrers viatges de l’estiu passat.

El fet és que sense anar d’allò ens trobàvem dins un avió d’una companya d’aquestes dites “low cost”, concretament Wow Air, volant des de Londres cap a Reykjavik. Havíem d’arribar-hi devers les 11 de la nit hora local. Passades les 11,30 encara volàvem. Ja feia una estona que el pilot ens havia regalat dos discursos,  un en islandès (no vaig entendre res), seguit de l’oportuna i necessària versió en anglès i,  entre que jo tampoc som en  Shakespeare i lo malament que s’escoltava, vaig entendre que a Reykjavik nevava i que les temperatures no eren precisament molt càlides,  precisament. I així fou. Les maletes ens aparegueren damunt la cinta amb dos  dits de neu per damunt. Després d’espolsar-les un poc, sortírem a la sala de les arribades on ens esperava un jovenet amb un cartell amb el meu nom que,  després de les salutacions obligades,  me digué d’anar darrera ell. Sortírem de l’edifici del   modern aeroport de Keflavik seguint aquell jove, i just creuar la porta ens topàrem amb  un  temporal de vent i neu desconegut i inoportú, i molt de fred, sobretot jo que anava amb la  jaqueta mig passada, sense gorra. Gens preparat per aguantar aquella situació.  L’impacte fou brutal, no hi estam avesats. A tot això, intentant anar darrera el jovenet que pareixia una llebre,  patinada ve,  patinada va perquè  davall la neu acumul.lada hi havia plaques de gel, ens refugiàrem baix una marquesina on vaig entendre havíem d’esperar que  vengués  amb una furgoneta amb la qual ens havia de dur-nos al local on havíem de recollir un cotxe que teníem llogat, i que estava fora de l’edifici de l’aeroport.

Jo ja no veia clar com arribar a Reykjavik conduint un 4x4, que per acabar d’arreglar-ho va resultar ser automàtic, i jo no n’havia conduit cap mai.  Cansats del llarg viatge, la veritat és que férem els 55 kilòmetres que ens separaven de l’hotel on havíem de passar la primera nit de l’hivern islandès sense cap tipus de problema tret del derivat del normal i necessari esforç per adaptar-nos a unes condicions climatològiques i  a un estat de la carretera força difícil per desconegut. No volies conèixer com era l’hivern a Islàndia? Idò, just posar peus a terra ja ho vaig saber.

La nova aventura per terres islandeses havia començat. I seguí sense pressa,  emperò sense pausa. Ens digueren que feia pocs dies que realment havia començat el temps hivernal que fins feia poc  ni havia nevat ni quasi fet hivern. Jo ho vaig entendre en aquell moment:  esperava que nosaltres arribéssim. I això que me pensava no ser-hi a temps!

El primer dia del nostre curt viatge, no va decebre gens. Havíem quedat de veure’ns amb Snaedis, que ens havia d’acompanyar durant pràcticament tota la jornada. La nostra amiga islandesa estava en vaga, els docents també tenen problemes per Islàndia,  i això li permetia poder estar amb nosaltres. Ni fet aposta.

Quan ens trobàrem a ca seva, ens presentà una sèrie de propostes d’activitats per a dur a terme. Després de  triar allò que havíem de fer, ens acompanyà a una  tenda de material de muntanya i senderisme on ens aprovisionàrem d’una  espècie de grampons lleugers que no eren tals, sinó uns estris  que tenen uns espirals metàl·lics que es posen com si fossin grampons  per tal de poder caminar per damunt superfícies gelades. I menys mal que ens aprovisionàrem d’aquest complement, perquè sense ell no sé com ens hagués anat per fer la majoria de les activitats que havíem programat pels 4 dies que havia de durar la nostra visita.

Snaedis, tot seguit, ens guià per una caminada d’unes dues hores per una zona no molt lluny de Reykjavik.  L’excursió va transcórrer per dins el llit d’un canal que una erupció volcànica va crear fa uns 8.000 anys. La ruta que férem dibuixa un recorregut molt popular  per la gent de Reykjavik. És un coneguda ruta de senderisme que acaba si un vol, així ho férem nosaltres, al mateix cràter d’on sortí la lava que feu el solc pel qual vam caminar. Això si, trepitjant un llit de neu verge, caiguda no feia moltes hores i encara mai trepitjada sinó per qualque guineu àrtic. De fet vam veure’n unes de petjades,  suposadament  d’aquest genuí i bell animal nòrdic.

La caminada fou, còmode, reconfortant i emocionant. No començàvem malament les nostres aventures. Quan arribàrem al cràter, després de fer l’enèsima foto amb els dits gelats per la fredor, sensació  augmentada pel vent que ens castigava i la neu que a qualque moment feia aparició,  pujàrem a una petita elevació  situada  sobre el mateix cràter i des de la qual poguérem gaudir d’una panoràmica impressionant i espectacular. La sorpresa, encara que jo he de confessar que per jo no ho va ser, fou quan Snaedis ens  convidar a peix sec i uns petits entrepans fets amb pa tradicional islandès (“Flatbrauð”)  i carn de mè fumat, tot acompanyat d’un reconfortant tè calent, i com no podia ser d’altra manera, no faltà un poc de Brennivin. Nosaltres aportàrem, improvisadament i per no quedar malament,  el toc mediterrani: unes ametlles mallorquines torradetes i dàtils, supòs que de pel nord d’Àfrica.

Després d’haver fet aquest inesperat petit aperitiu a un lloc  molt agradable i totalment nou, ens quedava el camí de retorn cap allà on havíem deixat el cotxe.

El lloc per on férem aquesta ruta s’anomena Búrfellsgjá. Ho dic per si a qualcú l’hi pot interessar.

Dinàrem a un self-service que   hi ha a dalt de l’edifici del Perlan, muntanyola aferrada a la capital i des d’on es pot contemplar una de les millors vistes de tot Reykjavik i del seu fiord. Fins aquí tot com una seda. Fora seguia fent de les seves el gèlid vent de l’àrtic. Gorres de llana, guants, caputxa de la jaqueta  tallavents ben posada i, qui ha dit que fa fred a Islàndia?

Ens quedava tot l’horabaixa per a fer coses. Acompanyàrem a Snaedis a cercar el seu cotxe, ja que després d’acompanyar-nos  a la visita que havíem previst, ella havia de tornar cap a ca seva i nosaltres seguir la nostra ruta cap a Selfoss, lloc de pernocta dels pròxims 2 dies i que no ens quedava molt lluny.

Emperò abans de que això succeís, la nostra propera excursió fou molt  més que emocionant. De camí cap una cova que Snaedis no feia molt havia descobert i que era allà on ens duia, va començar a nevar. I com més anava més neu queia, emperò això de moment no era gaire problemàtic, sinó més aviat atractiu, sobretot per a nosaltres que no hi estam acostumats.  A poc a poc la cosa va començar a complicar-se perquè,  a la neu que feia,   s’hi afegí una ventada que provocava que la neu que ja havia caigut, tot era blanc mirressis cap a on miressis,  fos  traginada pel torb que s’havia aixecat de tal manera que es formaven una espècie d’ones de neu que travessaven la carretera a gran velocitat i  que per moments ens la  camuflava, fent-la desaparèixer de la nostra vista.  Això,  a devers 80 kilòmetres per hora i amb la carretera a molts de trams gelada,  intentant amb molta dificultat seguir el cotxe de la nostra amiga, sense dubte més avesada a conduir en aquestes condicions, posava un punt d’emoció i també de tensió a la nostra travessia.

 L’aventura no durà molt. Per fi arribàrem a un lloc on de lluny s’intuïen més que veure’s uns quants cotxes aparcats a mà esquerra. Efectivament, Snaedis voltà i nosaltres darrera. Vaig fer un alè. Massa emoció a vegades sobra.
Durant tots aquests dies moltes vegades vaig pensar amb un dels meus companys de viatge de l’estiu passat. En Tomeu d’Inca. Les vegades que me digué, “si l’estiu és així (...) , com deu ser l’hivern!”. Efectivament Tomeu, pot arribar a ser molt dur.

A tot això i mentre nosaltres ens “calçàvem” els pseudo-grampons”, Snaedis ja trescava enmig del temporal de neu i vent a 100 passes dels cotxes tractant de trobar l’entrada de la cova. Jo, a punt de dir-li “que era igual, que ja estava bé així”. Estava gelat, sobretot les mans i la cara, allà on més me tocava l’aire infernal o més ben dit àrtic. Amb això, va aparèixer la boca de la cova, de la qual sortiren unes quantes persones. Quasi no es veia res, tot el territori que la nostra vista era capaç de veure estava totalment nevat, un núvol de neu volant a gran velocitat ens impedia veure senyes de gent, inclús dels companys. Quan tots arribàrem a l’entrada de la cova i baixàrem un poc vam tenir un poc de consol,  ja que ens donà una certa protecció sobretot del vent. A tot això en Pep i na Montse arribaren a la reunió un tant espentats ja que,  sense voler, quan trescàvem darrera na Snaedis tractant de trobar la boca de la cova,  havia caigut dins un clot que estava camuflat per la neu caiguda, i quedà amb mig cos enterrat dins la neu. Ningú de nosaltres,  tret d'ells dos,  s'en donà compte. Encara sort que la cosa quedà així i no es va fer mal.

No feia tant de fred a la superfície, i sobretot el vent ja no ens mortificava. La tensió, el nerviosisme, va deixar pas a l’admiració. Vaja lloc! Estàvem dins un tub de lava que s’havia esboldregat per un quants llocs, fent un forats al sòtil, talment allò que nosaltres coneixem com avencs, per exemple el de Son Pou, emperò dibuixant una cova no tan alta.

El lloc es diu Raufarhólshellir (que traduït significa “la cova de Raufarhóll -el monticle de l’esquerda-“  Aquests tubs de lava són conductes naturals a través del qual viatjà la lava davall la superfície durant una erupció. En un  moment donat de l’erupció  el flux de lava s’aturà  i la roca es refredà deixant un llarg canal subterrani, com una cova. Aquest tub es formà fa uns 5.000 anys.

Per un d’aquests esboldrecs,  fets ja fa molt de temps, era per allà on havíem entrat d’una manera bastant fàcil per mor de que la neu que es filtrava pel forat s'havia acaramullat formant una piràmide de forma cònica. Una mena de rampa formada per la neu acumul.lada que passava per un dels costats de la piràmide facilitava un bon accés a l'interior de la cavitat.  Quan forem dins la cova quedàrem bocabadats contemplant l’estampa que es mostrava als nostres ulls.  El forat per allà on havien entrat  vist a  contrallum creava un espectacle meravellós. La neu blanquíssima dins la mitja obscuritat de la cavitat de parets que pareixien negres, emperò que, de sobte, els rajos de llum que hi entraven ens descobrien matisos de colors marrons i verds, ocres, etc. Neu en pols queia pels forats dins la cova en forma de núvol empès pel torb que bufava a fora... Un espectacle ofert per una naturalesa encara viva, com ho demostrava la tempesta que feia en aquells moments

Superada la sorpresa, començarem a caminar no sense dificultat, perquè en terra estava totalment gelat,  per dins el tub fins arribar a un altre forat, una altra piràmide de neu. La sortejarem per un costat on ja hi havia una escaleta feta amb pedres planes i un  petit caminet traçat per visites anteriors  per damunt la neu,  i de sobte un nou espectacle aparegué davant els nostres ulls. La cova feia una petita baixada fins entrar a una sala que al seu sòl i per damunt d’un roquissar aparentment caigut per causa de despreniments del sostre del tub, pareixien haver brotat una espècie de caramells  de gel, que brillaven de tal manera que semblaven tenir llum pròpia. El conjunt que es mostrava  davant les nostres mirades, ens deixà aturats i bocabadats.

L’explicació d’aquest fenòmen no és altra que, el degoteig constant de l’aigua que cau del sòtil  de la sala subterrània, per causa de les baixes temperatures,  havia anat formant una mena d’estalactites i estalagmites de gel,  creant una composició molt espectacular.  Ara bé, quan les baixes temperatures desapareixen, també ho van fent els caramells gelats.

No tenc moltes fotos d’aquests lloc. Es va acabar la bateria de la càmera  que duia en aquells moments. La fredor de l’ambient accelerà el seu desgast,  emperò qualcuna en trobaré per a il.lustrar aquesta crònica. Veritablement va valer la pena haver passat les petites dificultats que he contat. El viatge ja estava quasi justificat.

Acabada la visita, en sortir del forat,  el temps semblava es volia calmar. Ens acomiadàrem de la nostra amiga i vam agafar direccions oposades. Nosaltres poc a poc deixarem darrera el mal temps i aviat arribàrem  a Selfoss. Tot seguia nevat, blanc com la neu mai més ben dit. I molt de gel. Travessàrem un riu, l’Ölfusá,  per un pont gros situat enmig del poble. Just travessat el riu, trobàrem l’hotel. 

La primera nit a Selfoss ni ens plantejarem anar a cercar  aurores boreals. 
Estava completament ennuvolat i el fred no convidava a circular pel carrer. 

SI VOLEU VEURE UNA COL.LECCIÓ DE FOTOS D'AQUEST VIATGE, CLICAU AQUÍ