Exc. Parc de LLevant, ruta circular per s'arenalet d'Albarca.

El Parc natural de la Península de Llevant i les reserves naturals del cap de Ferrutx i del cap des Freu estan ubicades al nord-est de l’illa de Mallorca, a l’extrem septentrional de les serres de Llevant, als termes municipals d’Artà i de Capdepera.

La superfície protegida és de 1.671 hectàrees, de les quals 1.658 corresponen a les finques públiques d’Albarca, es Verger i s’Alqueria Vella i 13 a la Reserva natural del cap des Freu.

El Parc i les Reserves es varen declarar mitjançant el Decret 127/2001, de 9 de novembre (BOIB núm. 140, de 22-11-2001).

La gran diversitat d’ambients amb penya-segats costaners, coves i avencs, fonts i torrents, boscs i garrigues, fan d’aquest Parc natural una àrea de gran valor paisatgístic. Inclou els cims de major altitud d'aquestes serres de Llevant: Puig Morei o Talaia Freda, 564 m; puig d'es Porrassar, 491 m.; Puig de sa Tudosa, 441 m.; Talaia Moreia o Talaia d'en Morei, 443 m.).  

La zona conté un elevat nombre d’espècies endèmiques de les Illes Balears. Pel que fa a la flora, hem de destacar l’estepa joana (Hypericum balearicum) i el coixinet de monja (Teucrium marum subsp. occidentale). Entre els animals endèmics, hi ha el caragol coa de serp (Iberellus balearicus), el pseudoescorpí cavernícola (Chthonius balearicus) i el busqueret de coa llarga (Sylvia balearica).

El Parc compta amb poblacions de tortugues mediterrànies (Testudo hermanni) i calàpets (Bufo viridis balearica) en recuperació. Entre les aus, hem de destacar l’esparver (Hieraaetus pennatus), el falcó pelegrí (Falco peregrinus), l’escassa moixeta voltonera (Neophron percnocterus), la gavina de bec vermell (Larus audouinii) i el corb marí (Phalacrocorax aristotelis). Tots nidifiquen al Parc i potser en un futur també ho faci la milana (Milvus milvus), ja que s’hi han alliberat individus joves amb aquest objectiu.

La fisonomia actual d’aquestes terres és fruit de les interaccions entre els éssers humans i la natura al llarg dels segles.

Al Parc s’hi troben conreus extensius d’olivera, d’ametller, de figuera i de garrover. El desenvolupament turístic fou la causa del progressiu abandonament de les activitats del camp a les zones menys rendibles. Per tal d’aconseguir la regeneració de les pastures per als ramats d’ovelles i de cabres, la garriga va ser cremada reiteradament, això ha afavorit la presencia d’espècies rebrotadores, com el càrritx i el garballó. Així, avui en dia, el carritxar cobreix grans extensions del Parc en espais antigament ocupats per boscs o altres comunitats arbustives.

Els testimonis més antics de la presència humana els trobam reflectits en restes arqueològiques. També hi ha mostres de l’arquitectura militar, com la talaia Moreia, de vigilància costanera, i les restes d’un campament de presos.

Així mateix, hem de destacar les cases de possessió (com, per exemple, les cases d’Albarca), les marjades i la resta d’elements de la vida agrícola (tafones, sínies…). L’abundància de garballó va fer possible que a final del segle XIX s’hi desenvolupàs l’artesania de l’obra de palma. Avui en dia encara hi queda qualque artesà que duu a terme aquesta activitat.

He cregut oportú incloure aquesta descripció per a major coneixement de les contrades que trepitjam, sobretot aquesta zona que té uns paratges molt especials, i que gràcies a la declaració de parc natural, la podem gaudir en tota la seva autenticitat, al mateix temps que podem fer-nos una idea de com podia ser la vida a aquest indret altre temps tampoc tant llunyà. 

La nostra llarga ruta de dimecres passat no tenia altre objectiu que gaudir, una vegada més dels paratges que ens ofereix el parc, i aquesta vegada sense fer cap cim. He de dir que quasi cada any, els Xorics Xalats feïm un tomb o dos per aquí, i enguany, ja a punt d'acabar la temporada, encara no hi havíem vengut. 

Com sempre partírem de l'aparcament habilitat al costat de l'Alqueria Vella, on ara hi ha un centre d'interpretació del parc. Agafàrem pel camí dels Presos que en poc temps ens dugué a l'anomenat Campament dels soldats, lloc on férem la primera aturada per fer un glop d'aigua i berenar un poc. Aquí vaig aprofitar per llegir aquest pàrraf que resumeix  la història del lloc on ens trobàvem: 

El Campament des Soldats fou construït com a camp de reclusió de presos els primers anys de la dècada de 1940, un cop acabada la Guerra Civil. Era una colònia que allotjà presos polítics i de guerra, del bàndol republicà, que eren duts aquí, en la majoria dels casos des de la Península, amb l’objectiu de fer treballs forçats per redimir condemna (com per exemple, la construcció de la carretera, d’aquí que la coneguem com a camí dels Presos). La carretera acaba gairebé quatre quilòmetres més amunt, en direcció a sa Talaia Moreia, lloc on suposadament es volia construir una bateria de costa per a la defensa de l’illa. Aquest element és únic a Mallorca i molt poc comú a tot l’Estat, ja que els camps de reclusió normalment eren construccions desmuntables i no de pedra, com les que aquí podem observar. Entre les restes del Campament s’hi intueixen les distintes dependències que feren la funció d’estança dels comandaments, de cuina, de magatzem i d’infermeria, a més dels barracons dels presos, que es mantenen en un estat de conservació molt deficient, i amb prou feines podem imaginar les condicions en què hi visqueren.

Una vegada tots i totes a punt, continuàrem la nostra ruta pel camí  dels presos en direcció a la Tudosa, que deixàrem a la nostra esquerra amb les seves antenes. Poc després trobam un desviament a la dreta que agafam. Començam a caminar en direcció nord-est cap a s'arenal d'Albarca pel camí de la coneguda "Esquena Llarga". Es tracta d'un camí que baixa cap a les platges del parc i he de reconèixer que fa honor al seu nom, camí llarg i empinat. Sort que ho feiem de baixada . 

Passam i ens aturam a descansar un poc i a gaudir de les vistes sobre la marina artanenca, al refugi dels Oguers.

 

Amb dues estirades més arribam a la platja passant pel lloc d'acampada i per un altre edifici habilitat com a refugi, situat just al costat esquerra de s'arenal. 

Aquí teníem dues possibilitats, dinar a l'ombra dels pins on hi ha l'espai destinat a acampada i després pujar cap al camí dels presos pel camí d'en Mondoi, o tirar cap al refugi d'Albarca. Triàrem la segona opció. I cap a la finca d'Albarca s'ha dit. Deixam darrera s'Arenalet d'Albarca després de fer uns trescents metres per la costa. La mar va remoguda. Hem d'agraïr que  el cel estàs ennuvolat i que la brisa de la mar ens refrescàs un poc, perquè si no, la calor s'hagués fet mala d'aguantar al llarg d'aquesta llarga pujada, primer cap a Albarca i després cap al coll d'Es Verger, passant per la font del mateix nom.

Quan arribam a Albarca trobam que és hora de dinar i ens desviam uns pocs metres per anar a cercar una ombra al Mirador de la Senyora, on hi ha dues taules que fan aquest servei. 

Essent a prop de les tres, després del cafetet que ens ofereix sempre que ve na Magdalena, decidim enfilar de bell nou el camí que ens havia de dur a l'aparcament on teníem els cotxes.

La tirada fou llarga i per moments prou empinada, però en poc més d'una hora ens situam a la font d'es Verger, que he de dir que per primera vegada, de totes les que he passat per aquí, estava ben eixuta. Vaja,  com deïm els porrerencs, "té més set que sa font des Moreis". Pels qui no ho saben, i si no són de Porreres no tenen perquè saber-ho, aquesta darrera font, la porrerenca, sempre l'he vist ben eixuta.

 

Decepcionats, perquè féiem comptes refrescar-nos un poc, continuam ja cap el coll des d'on, amb dues estirades més arribam  a l'aparcament. Ben cansats i amb la gargamella eixuta, com les fonts. El meu gps marcava un poc més de 20 kilòmetres de ruta recorreguda i més de 600 metres de desnivells. I quan ja donàvem l'excursió per acabada i a punt de partir, motxiles ja dins els cotxes, en Jaume Bennasar ens treu una gelera plena de cerveses, fresques a més no poder. Sulleriques. He de dir que si no va ser el millor episodi del dia, paratges recorreguts i cafès de na Magdalena inclosos, poc i faltà. I és que jo sempre ho dic, quan tenim l'oportunitat de fer una cerveseta fresca quan acaben les nostres rutes: el gust que un passa dels tres primers  glops, no hi ha dobers per pagar-ho. 

L'any qui vé tornarem a visitar aquest indret fantàstic. Ja veurem quina ruta improvisam. El parc dóna per moltes visites

Per veure fotos pitjar: ÀLBUM

Per anar al track: WIKILOC