Exc. Puig Tomir pel pas del Diable i pas d'es Pedregueret.

El passat dimecres quan tornàvem de l'excursió que havíem fet pels voltants de Fartàritx, qualcú dels companys de viatge me demanà si ja sabia quina excursió faríem a la setmana següent. En Pep Pomar que venia amb nosaltres, comentà, "podem fer el Tomir". A jo que m'agradà la idea perquè feia temps que no pujàvem aquest cim, vaig dir així, com de passada, "podem fer-lo pel pas del Diable, que no l'hem fet mai". Després de quatre bromes relatives al nom d'aquest anomenat pas, la cosa va quedar així. 

Uns dies després parlant amb en Toni Pieras, sortí el tema de la propera excursió dels Xorics i li vaig dir que havia pensat fer el Tomir pel pas del Diable, per si ell l'havia fet qualque vegada. Sempre va bé  que qualcú conegui el territori pel qual un s'ha de moure, sobretot si un no hi ha estat mai. De tots components del nostre grup, ningú havia pujat al Tomir per questa ruta, en no ser en Toni. Això si, no sé quants anys feia d'això. 

Una vegada que un hi ha passat, he de reconèixer que no es tracta d'un pas molt difícil o perillós, com el nom pot indicar, i que  més aviat convida a triar altres vies per pujar a aquest emblemàtic massís de la nostra Serra de Tramuntana que té el cim a 1.104 metres, essent el tercer de Mallorca, dels que es poden pujar. Hem d'obviar el puig Major, que com es sabut, no hi podem anar. 

D'aquesta manera,  vam anar madurant la idea i al final decidírem fer el puig pujant pel pas del Diable i baixar pel pas de sa Paret. Així ho vaig anunciar. 

Arribat el dimecres, quedam al camí de Menut, on hi ha espai per a deixar uns quants cotxes, just arribant a la barrera de les cases de la finca pública. Arribam tots d'hora i, poc més tard de les 9,30 h., començam a caminar en direcció a Binifaldó, des d'on abandonam l'asfalt per agafar l'antic camí de Lluc a Pollença seguint el GR221, en direcció NE. Aviat ens trobam a l'esquerra amb la famosa alzina d'en Pere, arbre singular i catalogat. Foto de rigor, i seguim caminant per la pista fins que trobam un portell que marca la separació entre la finca pública i la finca de Muntanya.

A partir d'aquí la baixada és més pronunciada, fent unes quantes dreceres, agafam les restes del camí reial empedrat, que aviat ens duu  a la font de Muntanya. Aquí trobam una taula rodona de pedre amb uns pedrissos per seure al seu voltant, just al costat de la font que està tancada amb una poc afortunada porta metàlica que es pot obrir, donant pas a una mina ben conservada, i que una vegada dins podem veure que per una de les seves dues canals surt un bon raig d'aigua. 

Bon lloc per berenar un poc, abans de reprendre el camí.

Seguim dscendint per la pista fins que arribam a un estret després d'una balma situada a la dreta del camí i que s'anomena de ses Covasses. Just després, també a la dreta del camí trobam una fita enfilada al marge, que ens indica el començament del senderó que ens conduirà al  famós pas del Diable.

Començam a pujar per un tirany gens evident encara que ben fitat, en direcció SE, per dins un espès i molt empinat alzinar. Després d'un primer tram ben exigent, aviat trobam la primera d'unes quantes rossegueres, que així com podem i amb esforç considerable, anam superant. Les carritxeres que creixen pels costats d'aquestes rossegueres, en molts moments constitueixen una bona ajuda per agafar-se i anar pujant, ja que el terreny és, a part  de molt empinat, molt llenagadís per la quantitat de pedra petita, com a gava,  producte de la descomposició de la roca càrstica  que predomina a aquest grandiós massis que intentam pujar.

Hem de dir que fa un dia esplèndit. Una vegada hem sortit de l'alzinar el sol  ja es deixa sentir. Encara que, a mesura que anam agafant altura, la presència de núvols d'evolució diurna i una mica de brisa, fan que l'esforç sigui més bo de soportar. 

Ja estam a prop del començament del pas. La veritat és que des del punt on ens trobam, és un tant inquietat, com el seu nom. Les vistes sobre la badia de Pollença i la península de Formentor, encara que un poc entelada, és espectacular. 

I envestim cap el pas. En Toni que intueix el  tirany bo, no n'hi ha d'altre, obri la marxa. Prmer per un estret sender que a l'esquerra ens mostra un bon fondal, vius als que tenen vertigen, i a la dreta el coster del penya-cegat del Tomir. El tirany ens duu cap a la paret on arranca  la primera part del pas, que comença a pujar per una estreta cornisa molt aèria, i que té algún escaló que presenta una mica de dificultat, on és necessari emplear les mans, els peus i posar una mica de precaució. Un poc d'ajut sempre va bé per superar aquestes petites dificultats. 

Entram dins la primera canal que forma la paret de la nostra dreta i un immens esparó que penja damunt el penya-cegat. Una vegada superat aquest primer tram, ens disposam a fer el segon tram del pas, ara ja més senzill, tot i que sempre és molt empinat. Segona canal que la forma un altre esperò de l'estil del que ja hem passat. 

Una vegada superat, ja ens trobam a un terreny rocós, ple de carritxeres des d'on començam a veure, en direcció N, la finca de Fartàrix, amb la cuculla que domina el territori des dels seus 705 metres. Fa una setmana trescàvem per aquests indrets. 

A darrera ens queda el famós i inquietant pas. Aquí es compleix aquella dita que diu: "la por quan l'has vista, no és res".  Vull comentar a quí, que segons en Pieras, el nom d'aquest pas li ve dels dos grans esperons punxarruts que formen les dues canals d'aquest pas, i que amb imaginació, podem pensar amb les "banyes del diable". Per tant, una vegada fet el pas, podem arribar a la conclusió que es tracta d'un bon argument, ja que no té res de terrorífic ni inquietant, com pot semblar pel nom o per quan el veus des de lluny. Es tracta d'un pas gens difícil, encara que,  sobretot per arribar-hi, és fa dur i exigent. Evidentement, s'ha d'anar amb seny de bístia vella. 

Continuam la nostra ascensió per  un tirany que ben marcat enmig de roques i càrritx, en direcció E. Ara les fites ens fan girar cap el SW en clar ascens per damunt terreny rocós. Més amunt trobam el camí de Nevaters, amb molts de trams ben espenyats i que si no fos per les fites seria mal de seguir. La pujada sempre és forta, fins arribar a les cases de neu que hi ha ja a pocs metres  del cim del Tomir. 

Aquí, un poc arrasserats, decidim dinar. Hi ha gana. L'esforç i la temperatura del dia, comença a passar factura a qualque membre de l'esbart de xorics. La veritat és que per fer aquesta pujada es requereix una més que  bona forma física, independentment de l'edat. 

Una vegada pres el cafetet que ens ofereix sempre que ve na Magdalena, començam la darrera pujada, ara cap el cim del puig, on ja veïm la punta del geodèsic que l'assenyala. 

Durant la pujada na Joana comença a tenir problemes atribuibles a l'esforç de la dura pujada. Així i tot, aconsegueix fer el cim. Només faltaria no sortir a la foto preceptiva i poder gaudir de la panoràmica de 360 graus que ens ofereix aquest gran mil de la serra. 

I com sempre que arribam a dalt d'un objectiu, queda una segona part tant o més important, la baixada. Les excursions o activitats de muntanya no acaben als cims, si no quan un  arriba a on ha deixat els cotxes o al punt on acaba la ruta planificada. I s'ha de dir que, encara que es sabut, les baixades moltes vegades requereixen de més atenció i inclús tant o més esforç que les pujades. 

Havíem previst fer la baixada pel pas de sa Paret. Però a la vista dels problemes físics que seguia tenint na Joana, decidim fer la baixada per la via normal, és a dir, pel pas des Pedragueret, pensant que es tracta d'una via més bona de dur. I la veritat és que, entre les rossegueres i les  canals que s'han de superar, malgrat estiguin en alguns trams equipades amb  cadenes i esgraons  de ferro en forma de grapa, formant unes petites "vies ferratas", que sense dubte ajuden molt a passar aquestes dificultats, per un terreny molt vertical que també posa a prova el vertigen dels senderistes, i que fa que de bell nou un hagi de posar els cinc o sis sentits en cada una de les passes que es fan. Si a tot això hi afegim que les fortes pendents dels tiranys estan plenes de graveta i pedrenc, ens trobam amb un cóctel divertit i exigent, considerant que les forces ja no són les mateixes que quan hem començat. 

Poc a poc, anam superant aquestes dificultats, i na Joana al seu ritme i per moments amb l'ajut dels companys,  aconseguim tira a tira arribar a la part amable d'aquesta ruta. Es quan entram al pinar que per un tirany ja més còmode,  ens duu fins el portell que dona entrrada a la finca de Binifaldó, just al costat de la font d'es Pedragueret. Es quan en Toni, me recorda que potser hagués estat millor seguir el pla previst, el de baixar pel pas de sa Paret. La veritat és que tots hem trobat aquesta via de baixada complicada per  tècnica i empinada,  debut al tipus de terreny molt llenaguadís,  ja que gran part transcorre per les grans rossegueres que ara no es poden travessar i els tiranys van aferrats a les parets de les canals de pujada o baixada, la qual cosa les converteix amb més verticals i evidentment, més difícils.

Amb una darrera estirada arribam a Binifaldó, on alguns ens refrescam un poc a la font que hi ha a l'esquerra del camí. 

Són les set menys un quart quan arribam als cotxes que ens esperen a Menut. Molt cansats però satisfets d'una gran jornada muntanyera. Hem fet, la que per molts muntanyers veterans, es considera "la ruta de les rutes de Tramuntana". 

Nosaltres podem dir que ja hem fet la Ruta Reina de la temporada. I això que n'hem fet de molt bones enguany.  

Queden unes poques excursions i el final de temporada. Tot arribarà, fins i tot el temps de descansar.

Enhorabona Xorics i Xoriques. Gran diada muntanyera. 

Per veure ALBUM DE FOTOS

Per seguir el track: WIKILOC