Exc. per la Serra de Son Jordi pel pas de s'Ovelleta

Quan ja estam a punt de fer una de les darreres sortides de la temporada que,  podríem dir "de la Covid-19", sense afegir-hi adjectius qualificatius, me dispòs a  fer una breu ressenya d'allò que fou la nostra sortida de fa quasi una setmana, és a dir, amb un poc de retràs.

Així fou que el dimarts dematí, un dia abans de la nostra sortida habitual i periòdica, me telefonà en Xisco Sitjar proposant-me fer la serra de Son Jordi. Ell ja ens havia parlat d'aquesta petita serralada situada als termes de Son Servera, Artà i Capdepera, molt abrupta i poblada de pi blanc, garriga i alzinar. Son Jordi (també apareix a certs mapes com a Sant Jordi) és una serra de materials calcaris, que recorre prop de set km. paral·lels a la costa. Es podria dir que forma part de les serres de Llavant i arriba fins a la Costa dels Pins, vessant que conté la millor mostra de vegetació de la serra. Té orientació sud-est-nord-oest i va des del cap des Pinar fins al puig dels tres Termes, passant pels puigs des Moro, Negre de sa Torre, Penyal Roig, de Son Jordi i de can Colete. 
Actualment part de la serra forma part de l'ANEI Serra de Son Jordi que ocupa unes 288 ha. de la serra.

Va ser el que anàrem a fer na Penyal de Son Servera, que estant al cim d'aquell puig, en Xisco  ens mostrà, mirant cap el nord-est, aquesta serra a la qual hi havia un pas que li agradaria que féssim, el pas de s'Ovelleta.

 

La idea m'agradà i dimecres passat dirigírem el nostre objectiu muntanyer del dia cap a terres del llevant mallorquí. La trobada fou a l'aparcament d'un conegut centre comercial manacorí i d'allà anàrem cap a Capdepera on deixàrem un cotxe i el personal xoric a poc més d'un kilòmetre abans d'arribar al coll des Vidriers, que era el lloc des d'on més tard agafaríem un tirany cap a la dreta per començar la caminada per aquesta, fins llavors desconeguda serra. 

Mentre uns caminàvem cap el coll, els altres s'en duien els altres cotxes al lloc on acabaríem la ruta, a la urbanització Costa de Canyamel. L'excursió no havia de ser circular aquesta vegada, per això el tragí de cotxes, que aquesta temporada encara no havíem fet cap vegada.  

Una vegada replagat l'esbart de xorics i xoriques, a dalt del coll, començam la ruta que ens havia de dur, crestatjant, pujant i baixant cada un dels puixos que conformen aquesta serra llevantina. S'ha de dir que el primer tram fin arribar al primer cim va per dins una garriga on a vegades no es bo de fer seguir el senderó, tot i que és evident i està un poc fitat. A partir d'aquest primer cim el panorama canvia, ja que sembla que  estan fent una mena de tallafocs per mig del qual férem pràcticament tota la caminada. La neteja feta facilita molt les passes, tot i que, malgrat estigui net, no s'han eliminat les costes que hi ha entre els diferents cims que anam pujant i baixant. 

D'aquesta manera, ens aturam a pegar un rovec al coll de sa Coma Freda. Agafade4s forces, reprenem el camí que ja ens ha de dur fins dalt del cim del puig de Son Jordi (315 m.). Hem deixat darrera el puig de Ca'n Colete. 

A dalt del cim trobam una torre de vigilància, instal.lada per prevenir possibles incendis, i just  al costat d'un immens geodèsic. Després d'una bona estona per contemplar i gaudir la panoràmica de 360º que ofereix aquesta tímida elevació de roca calcària, seguim cap al següent cim, el penyal Roig. La caminada és plàcida i aviat ens situam damunt el cingle que voreja aquest penyal, que guaita damunt Canyamel.

 

Ja hem iniciat la baixada cap el coll Baix, des del qual començarem una rosta pujada cap al cim del puig Negre de sa Torre. I és que la torre rocosa que s'aixeca ben davant nosaltres convida més a tornar a rera que a pujar-la. I es clar, quan un no coneix el territori difícilment pot imaginar per on segueix el camí que hem agafat, deixant darrera el coll. El tirany aviat s'empina de valent i després de dues voltes, hem d'amagar pals ja que necessitarem les mans per a poder superar bé, encara que amb seny,  les diferents dificultats rocoses que hem d'anar remuntant per poder arribar just baix de la paret del penya-cegat d'aquest mena de torre de roca que sembla defensar el cim del puig Negre. Bordejant per l'esquerra el cingle arribam just baix el darrer tram del pas, dit de s'Ovelleta, que se supera fàcilment per una canal d'uns quatre o cinc metres, prou verticals. 

Pas divertit, gens difícil però exigent com quasi tots, si consideram que quasi sempre, per arribar al pas pròpiament dit, l'esforç que un ha de fer supera el del propi pas. 

Afegir que el dia és esplèndid, inclús massa bo. Sol a voler. I també vent que, a dir veritat per moments, ha fet més nosa que companyia. Fins que ja vam haver dinat, per moments dificultava el caminar.

 

Després d'una aturadeta just a dalt del pas, continuam cap el coll que hi ha just baix el puig des Moro, lloc on dinarem al raser del vent que encara bufa fort. 

Abans d'arribar, hem passat per un lloc un tant pintoresc, un forat format per unes roques de grans dimensions i que semblen el marc d'un quadre o foto, a mode de gran finestral a travers del qual gaudir de les vistes cap el nord-est mallorquí. 

Una vegada dinats, amb cafetet inclòs gentilesa de na Magdalena,  i després de descansar una mica, només ens queda fer un curta baixada que ens durà a un camí que afagam a la dreta, per arribar en  un alè on tenim els dos cotxes que ens esperen per anar cap a Manacor a fer una cerveseta, ja que les terrasses ja estan obertes fins el vespre, i fa ganes aquest final feliç de l'excursió. 

Bona excursió per territoris poc trepijats per la majoria. Bon guiatge, com sempre, per part d'en Xisco.

Per veure fotos anar a  ÀLBUM 

Per veure el track anar a WIKILOC