JO I ELS BEATLES. (I)

Estic escoltant el primer disc que van  treure The Beatles allà cap el 1962, en una  versió remasteritzada,  és a dir,  en una versió millorada respecte de les originals. Això no tendria res d’especial, ho faig de tant en tant, si no fos perquè aquesta vegada,   a mesura que les melodies de les cançons del LP “Please Please me” (així es diu aquest primer disc) surten dels altaveus del meu equip de música digital,  integrat al meu ordinador, el meus records m’han transportat quasi 50 anys enrere, com si m’hagués ficat dins una diabòlica màquina del temps virtual. 

Sona el “Love me do”, primer número 1 de les llistes d’èxits del moment. Som dins la cuina de ca meva. Ja fa fosca, llavors segurament ja és l’hivern del 1964, no estic segur. Encara no he complit els dotze anys,  o potser ja si. En aquest cas ja estaríem al 1965, ja que faig els anys pel desembre. Es veu que aquesta màquina del temps avui no va molt fina, o és el meu arxiu de memòria que ja està un  tant gastat. He tornat a casa després d’estar amb el meus amics de llavors, amistats la majoria de les quals  segueixen vigents avui. Hem parlat de música, del grup que arrasa a Anglaterra i que està revolucionant el món musical de l’època, emperò que no se li pot sentir encara per aquí, les ràdios o les emissores no les fan sonar. Ens hem de conformar  escoltant qualque versió  en castellà, potser arreglada  pels Mustang, un conjunt català, dels millors que circulen per aquest trist i obscur recó del món on ens ha tocat viure.

Això d’obscur no vos penseu que ho dic amb sentit figurat, que també. Una única  bombeta amb prou feines  il.lumina la vella cuina de casa,  on pràcticament fem vida jo i els meus pares, sobretot a l’hivern, aprofitant la calentor d’una foganya on el meu pare sempre procura que hi hagi foc a voler, única font de calor de la casa, la que ens ajuda a suportar la fredor i la humitat de l’hivern porrerenc. Damunt una taula no molt grossa que hi ha dins la cuina i que serveix  tant per a preparar el menjar com  per a després dinar o sopar-hi, hi tenim una ràdio moderna que funcionava amb transistors, i de tant en tant, quan els meus pares em deixen,  mir de trobar,  no sempre amb èxit,  l’emissora Radio Luxemburg que està al canal 208, no sé si de l’ona mitja o llarga, no ho record. De bell nou la màquina del temps va així com va.

Decidesc sortir de la màquina del temps  i em pos en mode nostàlgic. Intent fer memòria, i a poc a poc em venen els records d’aquells moments de la meva infantesa. Torn a Radio Luxemburg.   El fet és que de tant en tant aconseguia sintonitzar amb una certa qualitat el canal, feien un programa musical, una espècie de ”hit parade”,  i allà fou on vaig sentir els Beatles per primera vegada. “Love me do”, “I wanna hold your hands”, “I should have Known better”, etc. L’emoció era indescriptible. Segurament fou en aquells moments que va néixer la meva passió per la música dels “Fab Four”, fins i tot i per afegitó,  per tot allò que sonava a anglès, inclòs el futbol.   Per això, sempre havia dit que, després  del Madrid,  el meu segon equip era el Liverpool. I tot per mor dels Beatles, no per res més. Emperò, crec que quan el Liverpool  ens guanyà  la final de Paris de 1981, vaig deixar de ser simpatitzant seu. Coses del futbol.  Aquest puc dir va ser el començament del meu etern idil·li amb els quatre genis de Liverpool, un idil·li que encara dura 55. 

Seguint amb els meus records, ara que he aconseguit trobar l’arxiu del meu disc dur on es guarda la informació de quan  tenia dotze anys. Fou  quan la meva padrina jove, una germana de la meva mare que vivia i feia feina a Palma, a la que li agradava la música, en el seu cas la clàssica, em va regalar un tocadiscs, potser perquè havia tret bones notes a final de curs. Havia fet el tercer curs del batxillerat laboral a Felanitx. Encara el veig el tocadiscs.  Era un Phillips, marca prestigiosa ja llavors, tot i que l’aparell no era dels millors. Un caixó de plàstic de color vermell obscur, que s’obria xapant-se per la meitat, de tal manera que la mitja part superior, la tapadora, era un altaveu. La carcassa de la tapadora era de color groc. Durant molt temps ens va servir. Sonava així com sonava però durant molt temps ens va permetre gaudir de la música que anàvem descobrint a mesura que passaven aquells anys . Bé ni férem donar de voltes al giradiscs!

La meva padrina jove em deixà uns discs, i com no podia ser d’altra manera, de música clàssica. Qualque cosa de Chopin i potser del músic francès Debussy. La música clàssica m’agrada. Aquelles primeres  audicions d’aquells discs significaren una introducció dins el aquest gènere musical. Tot era una novetat, gaudia i aprenia.  Però el que a mi em picava era la música que havia descobert a ràdio Luxemburg. Era molt diferent a qualsevol cosa que jo hagués pogut escoltar fins aquell moment. Segurament ja havíem sentit  coses de l’Elvis, al cinema de Ca’n Boterí exhibien les seves pel.lícules. Després de les de na Marisol, na Rocio Durcal i no diguem d’en Joselito, que era la font on bevíem la música de l’època i al nostre país. També escoltàvem quasi a diari “España para los españoles”,   on solien donar bàsicament música espanyola, és a dir, molts de pasdobles, coples, flamenc, boleros, i música folklòrica espanyola,  i de tant en tant qualque cosa un poc més “moderna”. Començaven a aparèixer el Dúo Dinámico, Sirex, Los Brincos,  i molts altres que, de qualque manera, significaven el contrapunt local a la música que començava a arribar d’Anglaterra.

 

Quan va aparèixer el tocadiscs per ca meva, va començar una mena de cursa per començar a comprar música per poder escoltar. Vaig estudiar una estratègia destinada a que els meus pares fossin capaços de consentir que jo començàs a comprar i a escoltar la música que m’agradava, a anys llum de la que els agrada a ells. Fou així que vaig pensar que, primer compraria música del seu gust i al mateix temps qualque disc que m’agradàs a jo, però en castellà. Si mal no record vaig comprar un disc de na Marifé de Triana, que tenia una cançó  titulada “Ese toro enamorado de la luna”, i també un dels Mustang. Era un E.P. que tenia les següents quatre cançons: “Mi vida (Ma vie)”, “Conocerte mejor (I should have Known better)”. “Y volvamos al amor”, i  “Un mundo sin amor (A world whithout Love)”. Aquesta darrera cançó és atribuïda a Lennon/McCartney i l’interpretaren originalment Peter & Gordon. 

Aquesta va ser la manera d’introduir a casa un aparell, en certa manera nou, que molt poques cases tenien i que, sense dubte, estava per damunt de les pretensions d’una família com la meva. Els meus pares eren senzills jornalers que, a dures penes i amb molt esforç, aconseguien tirar endavant la família formada per ells dos i jo, un jovenet que en aquells moments era un dels pocs del meu poble que estudiava el batxillerat elemental a l’institut públic de Felanitx, un poble amb pretensions de ciutat que com es sabut  està a veïnat de Porreres. Al meu poble no es podien fer aquests estudis. He de dir que a Porreres tampoc es podien comprar discs.

A aquells dos discs, poc a poc els van seguir més “E.P.” (disc de quatre cançons)  i qualque “single”. No record quan vaig comprar el primer L.P. i tampoc quin va ser. A partir d’aquell moment, molt poca música en espanyol entrà dins ca meva. Bàsicament tot el que vaig anar comprant, a força d’estalviar de “la paga” que em donaven els padrins, la meva padrina jove i també a casa, fou música anglesa, i sobretot Beatles i Rolling. He de dir, i no record perquè fou, que malgrat el meu descobriment i a meva passió inicial pels Beatles, els primers discs que vaig comprar foren dels Rolling. El primer fou  un que tenia les cançons “Route 66”, “ I just want to make love to you”,  “It’s all over now” i “Good times, bad times”.  Mentrestant el temps passava. Possiblement ja estàvem al 1965. Aquests disc es va editar el 1964, i a Mallorca els discs no arribaven tot d‘una. Si consideram que a Porreres no hi havia cap tenda on es venien discos, imaginau si era complicat poder arribar a segons quins vinils. En un principi comprava quasi tots els discs a Felanitx a una tenda, una mena de ferreteria i tenda d’electrodomèstics  que hi havia al carrer  Major. Quan vaig deixar  d’estudiar a Felanitx, vaig substituir la tenda felanitxera, sobretot,  per Radio Borne a Palma. Però això ja forma part d’una altra història.

La resposta a una pregunta que potser molts dels que  heu aconseguit  arribar a aquest punt d’aquesta lectura vos deveu fer, és la de com vaig saber de l’existència de tots aquests grups sobretot  anglesos. Estàvem dins l’obscura bombolla del règim, un sistema que ens privava de tot allò que fes olor de llibertat, d’apertura cap a una Europa on es vivia i pensava d’una altra manera. La informació que ens arribava de tot allò que passava més enllà dels Pirineus era minsa. El 1965 va néixer una publicació que va afavorir aquest fet i que va tenir molta influència per ajudar-nos a descobrir i conèixer els grups anglosaxons que havien  florit a reflux de l’impacte beatle. Es tracta de la revista FANS. Al número 1 sortia a la portada una foto d’un dels guapos de l’època, en Troy Donahue, i també anunciava un “cara a cara” Beatles-Rolling Stones.  M’atrevesc a afegir a aquest relat un tros d’un escrit que he trobat d’un tal Marcos Ordóñez que té un blog del qual es fa ressò El País. Parla del que es podia trobar a aquella revista: 

“Veig ara que la revista Fans l'editava Bruguera, amb periodicitat setmanal. Costava sis pessetes. Va durar a penes tres anys, del 65 al 67. En les seves portades apareixien per igual Eric Burdon i Gianni Morandi, els Stones i Sylvie Vartan. En la que he triat barregen als Tres Sud-americans amb Sandie Shaw: i, sí, d'alguna manera serien per a mi igualment pop Corazón de melón  i Puppets On a String. Un titular: “Un nou estil: el Folk-Rock”. Sembla que els temps estan canviant. Anuncien entrevistes amb Simon & Garfunkel i Els Overlanders. Mai vaig escoltar els Overlanders: sembla que el seu únic gran èxit va ser una versió de Michelle. A propòsit: en un altre destacat de la portada flameja una gran veritat, un missatge radiant: “La música dels Beatles és curativa!”.

Ara és fàcil fer-se burla d'una revista com aquella. Ara tot és molt fàcil.”

Com és fàcil deduir, si a les ràdios espanyoles de l’època no donaven gaire joc a tots aquests grups anglesos, intentant afavorir “la música española”, aquesta revista ens aportà molta informació puntual sobre tot allò que anava sortint, no tant sols pel que fa referència a la música i grups emergents, si no també a la moda i a la influència que tenia tot aquell moviment en l’àmbit social de l’època. Si volíem escoltar la música que ens suggerien a aquesta publicació, ho havíem d’intentar fer per altres vies, una de les quals eren els discs. Això si, ho podia fer el qui els podia comprar. Si no havia de ser gràcies a amics que els havien pogut aconseguir. Ja ho diuen que “val mes tenir bons amics que tenen vaixell, que tenir vaixell....”

Seguint el relat, he de reconèixer que a hores d’ara som incapaç de recordar quin fou el primer disc dels Beatles que rodà al giradiscs del meu caixó de plàstic de marca Phillips. Probablement fou l’E.P. que conté “Boys”, “Chains”, “Love me do” i “Baby it’s you”. 

Ara bé, també pens que aquest detall és irrel.levant. Allò que si és important, al menys per jo, és que amb els Beatles començà una època nova, una energia venguda de fora, que de qualque manera ens va ajudar a obrir el ulls i el cor a una altra visió del món i de la vida, que fins aquell moment  es movia dins un ambient asfixiant i gris. Tothom que llegeixi aquest petit repàs a la meva adolescència  pot entendre de quin ambient parl. L’aparició dels  Beatles fou com un cap de fibló que no tan sols revolucionà la música moderna, si no que també remogué la societat, i els esquitxos d’aquell esclafit arribaren fins aquí, i en vaig ser, afortunadament, ferit. Amb ells començà una part important de la meva vida.

  

Maties Lladó