APUNTS D'UN VIATGE QUE MAI HAVIA PENSAT FER AL MARROC (Part 3)

En aquesta tercera i darrera part de la meva crònica, passaré revista als tres darrers dies del nostre viatge. No cont el quart perquè,  com tots i totes sabeu,  va ser  el de la nostra tornada a casa, i poca cosa més hi ha que dir, tret de que tot va anar bé. 

Vaig deixar la meva història del viatge al Marroc quan ja havíem berenat a l'hotel Karam Resort Ozz. He apuntat el nom perquè si qualcú extern al nostre grup llegeix aquest escrit, prengui nota  per no anar-hi,  si es perd per aquesta contrada marroquina. La primera tirada del dia amb l'autocar fou curta, en deu minuts o poc més ja baixàvem just davant de l'entrada de la Kasbah de Taourirt. Allà ens esperava un guia que ens havia d'acompanyar en una molt interessant  visita. El programa deia que "només per l'exterior". La veritat és que així mateix vam entrar a algunes estances d'aquesta meravellosa construcció que sembla estan reformant.  La kasbah va ser antiga residència del pachá de Marràqueix, el Glaui. La kasbah de Taourirt és un bon exemple d'una construcció característica de la cultura berber. En realitat, a més de kasbah (fortalesa) era un ksar (poblat emmurallat), que s'ha conservat  relativament bé fins als nostres dies. La visita guiada acabà a una tenda on s'exposaven diverses pintures d'autors locals que estaven a la venda. Algunes molt interessant, sobretot les d'una al.lota dita Hafida Zizi. 

La família El Glaoui segurament va ser la gran culpable que Ouarzazate s'aixequés en aquest indret, al costat de la kasbah de Taourirt, perquè Thami El Glaoui, conegut com el Senyor de l'Atles, va ser el seu propietari.

El dia pintava esplèndid, un cel blau i una temperatura més que agradable, molt adequada per a viatjar. La ruta que ens esperava després d'aquesta més que interessant aturada no havia de ser molt llarga, poc més de dos-cents kilòmetres, els necessaris per arribar a Marràqueix. És cert que el record que tenc d'aquest dia,  ara que ja han passat algunes setmanes de llavors ençà, justificaria una fuita al Marroc per fer les visites que férem. Perquè si interessant va ser aquesta primera a la kasbah d'Ouarzazate, més impactant va ser la segona visita del dia, una altra kasbah, una de les més antigues i millor conservades del Marroc. Es per això que vos vull fer cinc cèntims del que vam trobar en aquesta aturada. 

Aït-Ben-Haddou és un "ksar" situat en un turó a la riba del riu Ounila, a l'antic camí de les caravanes entre el Sàhara i Marràqueix, a la regió de Souss-Massa-Draâ, província d'Ouarzazate. Fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1987.

A la riba esquerra del riu Ounila, just a l'altre costat d'on es troba la kasbah, hi ha crescut una població farcida d'hotels i restaurants, llocs per donar acollida als molts visitants que, com nosaltres mateixos,  fan aquesta aturada. Vull pensar que,  també, per a albergar a il·lustres visitants com van ser els artistes i equips de rodatge de les moltes escenes de pel·lícules que s'han rodat en aquesta meravellosa localització al llarg de la història mes immediata. Per que en quedi constància i com a recordatori, part de les següents pel·lícules i sèries de televisió han estat rodades en escenaris del "Ksar" Ait Ben Hadu:

• Lawrence de Arabia (1962)
• Sodoma y Gomorra (1962)
• La joya del Nilo (1985)
• Jesús de Nazareth (1977)
• Marco Polo (1982)
• The Living Daylights (1987)
• La última tentación de Cristo (1988)
• El cielo protector (1990)
• Kundun (1997)
• La momia (1999)
• Gladiator (2000)^[16]​
• Alejandro Magno (2004)
• Sahara (2005)
• El reino de los cielos (2005)
• Babel (2006)
• Prince of Persia: The Sands of Time (2010)
• Hanna (2011)
• Juego de tronos (2011)
• La reina del desierto (2015)
• Una vida en nuestro planeta (2020)

Dir que la majoria dels habitants de la ciutat viuen en aquest nou poble a l'altre costat del riu, no obstant això, algunes famílies encara viuen dins del "ksar"

Just baixar de l'autocar ens van presentar al que seria el nostre guia per fer la visita. Un jove berber del qual no en record el nom, ens acompanyaria al llarg de la nostra curta excursió per arribar des del poble, primer a la kasbah travessant el riu per un pontet, i després per recórrer-la. 

El recorregut per dins la kasbah, va valer la pena. Estic per dir que va ser una de les visites que més m'agradaren del viatge. Començant per les explicacions del nostre guia, continuant amb una degustació que férem d'uns trossos de "pizza berber" que cuinava a l'antiga una jove berber  dins una mena de cabana on també dinaven una família marroquí que no varen voler sortir a les fotos. Els trossos de "pizza berber del desert" o "Madfouna", els poguérem tastar gràcies a una propina que li donà el guia a l'al.lota. La visita va seguir, pujant per passadissos, portes  i escales, fins arribar a una terrassa on hi havia, a part d'una meravellosa vista panoràmica, una botigueta on uns artistes exposaven les seves obres, amb motius que representaven sobretot escenes del desert i de la kasbah.  Abans de tornar cap allà on ens havia deixat l'autocar, vam poder pujar dalt de tot del pujol on està edificat aquest impressionant "ksar" berber. La tornada al poble la vam fer aquesta vegada passant per dalt d'un altre pont que ens deixà al costat del restaurant on havíem de dinar.

 

Una vegada dinats i reposats, ens quedava una bona tirada fins a Marràqueix. Així mateix ens quedaven uns cent vuitanta kilòmetres de desert i muntanyes, ja que havíem de travessar l'Alt Atlas, trajecte que faríem passant pel port de muntanya de Tzin Tichka, situat a 2260 metres.

Dues aturades més abans d'arribar al nostre destí del dia, Marràqueix. La primera al port Tzin Tichka i l'altra un poc més endavant. He de reconèixer que la travessia d'aquesta part de l'Atlas va ser especialment atractiva. La carretera de baixada és bastant espectacular, la coneixen com "la serp", amb fantàstiques vistes panoràmiques de les muntanyes  amb formacions rocoses, a redols molt espectaculars pels seus colors i formes. 

Des de dalt del port, on feia bastant de fred en el moment de la nostra aturada, quedaven uns cent vint kilòmetres per arribar al nostre hotel de Marràqueix,  el Palm Plaza, que està situat a una de les eixamples o avingudes noves de la ciutat de Marràqueix. En aquest hotel hi vam passar dues nits.

A mesura que ens acostàvem a la ciutat, el paisatge anava canviant de color. Els grocs i ocres quedaren darrera. Ara tornava a guanyar presència el verd dels camps ja més conreats. A poc a poc, tornàvem a la civilització. El volum del tràfic de la carretera  anava augmentant com més a prop de Marràqueix ens fèiem. I és que he de recordar que estàvem en el segon dia dels tres festius que s'havien declarat després del final del ramadà. L'ambient festiu es notava cada vegada que passàvem per qualque poble. Molta gent, la majoria lluint gel·labes blanques,  estava pels carrers passejant o xerrant, les terrasses dels bars plenes. Quan ja entràvem a Marràqueix, vam poder veure com a les aturades d'autobús, famílies senceres amb els nins o nines petits, ben mudats, esperaven per anar a visitar els avis o familiars, cosa que, segons en Moha, és costum  durant aquests dies de festa post-ramadà. 

I d'aquesta manera, entretenguts amb el panorama d'una nova ciutat que a poc a poc s'estava mostrant als nostres ulls a travers de les finestres del nostre autocar, i al mateix temps que escoltàvem les explicacions del nostre guia referents a aquesta gran ciutat marroquina, arribàrem al nostre destí del dia. 

I serà en aquest punt de la meva crònica quan aprofitaré per deixar-vos alguns apunts sobre Marràqueix. Dir que és una de les ciutats més importants del Marroc. Compta amb un milió i mig d'habitants i es situa al peu de l'Atles. Posseeix nombrosos monuments patrimoni de la Humanitat. És, al costat de Meknès, Fes i Rabat, una de les quatre ciutats imperials del Marroc. Va ser fundada en 1062 per Yúsuf ibn Tašufín, primer emir de la dinastia berber dels almoràvits i va ser la capital de l'Imperi almoràvit i almohade. 

La ciutat posseeix el mercat tradicional (soc) més gran del país i una de les places més concorregudes d'Àfrica i del món, Jamaa el Fna. A la plaça es citen acròbates, conta-contes, venedors d'aigua, ballarins i músics. A la nit, la plaça s'omple de llocs de menjar, convertint-se en un gran restaurant a l'aire lliure.

Abans d'arribar a l'hotel, els nostres guies, en Moha i na Rosa, van negociar amb el nostre xofer, la possibilitat de que, després de sopar, ens acostas fins a la famosa plaça,  que ens quedava un poc lluny de l'hotel. La proposta tirà endavant, a canvi d'una aportació monetària de cada un dels que ens apuntàrem a aquesta quasi obligada eixida. Va ser així que, una vegada arribats a l'hotel, fets els necessaris tràmits per prendre possessió de les nostres habitacions, i després d'un bon sopar al magnífic restaurant de l'hotel, la majoria dels integrants del grup  partírem cap a la famosa plaça per fer-li una obligada visita nocturna. Diuen que hi ha dues places segons l'ambient, una a la nit i l'altre de dia. No podíem deixar passar la facilitat que suposà disposar d'un còmode mitjà de  transport, d'anada i tornada, obviant la molèstia d'haver d'anar a encalçar taxis.  

I és que la plaça va canviant d'ambient conforma canvia el dia. Al matí, per exemple, és un formiguer de gent que va i ve, molts amb bicis, uns altres a peu o a lloms d'un mul, uns altres amb motocicleta. La majoria es dirigeixen als pròxims socs. 

A mesura que passa el dia, a la plaça es van assentant una sèrie de personatges d'allò més curiosos i que, en realitat, converteixen a aquesta plaça en un dels llocs més fascinants d'Àfrica. Em referesc a aiguaders, conta-contes, barbers, venedors de tota mena d'articles tant comestibles com  d'artesania, xerraires o encantadors de serps. En aquesta plaça es poden veure alguns dels últims encantadors de serps que hi ha en el món.

La nostra visita nocturna acabà, seguint el consell de na Rosa i com no podia ser d'altra manera, pujant a una de les terrasses dels múltiples cafès que envolten la plaça. Va ser un bon lloc per a prendre un suc o un te amb menta, alhora que gaudírem de la imprescindible i inevitable plaça Jamaa El Fna de Marràqueix,  a la nit i des de les altures.

Dia intens i complet. Molt interessant i ben aprofitat. Ben cansats però satisfets,  ja descansàvem al nostre hotel, la qual cosa era ben necessària, ja que l'endemà ens esperava una altra jornada d'allò més intens. I és que, amb la perspectiva del temps que fa que he tornat d'aquest viatge,  he de dir i reconèixer que Marràqueix  mereix un viatge per ella mateixa. 

Per contar tot el que vérem i gaudírem al llarg de la nostra visita a la ciutat de Marràqueix, estic segur que em faltaran paraules.  Sorprenent, màgica, emocionant, alegre, divertida, trepidant,  plena de contrasts, d'història, de cultura.. També aclaparadora, estressant... 

La primera visita acompanyats d'una nova guia va ser al jardins que hi ha a l'exterior de la Koutoubia, la mesquita més important de Marràqueix. Vaig descobrir en aquest viatge que la majoria de les mesquites del Marroc no es poden visitar si un no es musulmà, tot i que, com veureu si seguiu aquest relat, si que vam poder entrar a una, la moderna mesquita de Casablanca. 

La mesquita de la Koutoubia és realment immensa. Quan es va acabar de construir l'any 1159 era una de les més grans del món musulmà. Comentar que el seu minaret, que recorda molt a la Giralda de Sevilla, es visible quasi de per tot arreu de la ciutat, ja que la seva altura  és de 69 metres, la qual cosa converteix a la Koutoubia en el sostre de Marràqueix. Les seves altres dimensions són 60 metres d'ample per 90 metres de llarg.

La següent visita fou al Palais Bahia. Antic palau àrab-islàmic del segle XIX, i que vuit hectàrees d'extensió. Per suposat no les trepitjàrem totes. Actualment convertit en museu, és una de les obres mestres de l'arquitectura i l'art marroquins, un dels principals monuments del patrimoni cultural del país i una de les principals atraccions turístiques del Marroc. 

Després de recórrer diverses estàncies i patis per dins el palau, sempre acompanyats per la nostra guia, retornàrem al nostre bus passant pel barri jueu. Les tendes començaven a obrir-se i els carrers anaven cobrant vida. Turistes, residents locals, cotxes, motos, bicicletes, res ens va impedir arribar còmodament a l'autocar que ens va acostar al punt des del qual començaríem la nostra visita a la plaça Jamaa El Fna i a la medina que gairebé l'envolta. Era el moment de conèixer l'ambient de la famosa plaça de dia. Ja no ens moguérem  d'aquest redol, fins que arribà l'hora d'anar a dinar a l'hotel. Després del dinar i d'una estoneta de descans, qui va voler, va tornar a la plaça per a continuar trescant per la medina o per allà on cadascú  va voler.

La visita oficial programada acabava a l'hora del dinar. Una vegada arribats a la plaça, primer férem un recorregut pels carrers de la medina. Ambient semblant a la de Fez, tot i que aquest, el tercer dia festiu post-ramadà, ja mostrava una atmósfera més relaxada i alegre. Al menys així m'ho va semblar. Enmig de tot aquell caòtic traginar pels laberíntics carrerons del soc, vam fer una visita a una farmàcia on ens mostraren un munt de productes basats i derivats de l'oli d'argània i d'herbes medicinals, que totes soles o combinades,  prometien curar quasi tota mena de mals. Aquesta visita fou curiosa, molt ben organitzada, tot per intentar vendre a qui hi estàs interessat al màxim de productes. Fins i tot qualcú va aprofitar per fer-se un petit massatge per molt bon preu. Vaig trobar aquesta visita un poc massa llarga i tediosa. Es veu que tenia poc interès amb adquirir herbes per infusionar o cremes d'argània. 

Quan sortírem de la farmàcia marroquina, ja havia perdut  de vista a la nostra guia local. A partir d'aquest moment ja vam disposar de temps lliure per gaudir l'espectacle de color d'aquest  bulliciós lloc de la ciutat més visitada del Marroc. La mescla de vestimentes, races, tonalitats de pell, de locals i turistes, conformen un escenari d'allò més pintoresc. Només n'havia sentit parlar, però en aquest cas, la realitat supera el que m'havien contat. I pensar que si no hagués fet aquest viatge, m'ho hauria perdut. 

Aquesta indescriptible jornada acabà,  per la nostra part, sopant i descansant a l'hotel, després d'una darrera passejada per la increïble plaça,  després de dinar. 

Aquesta nit, la majoria d'integrants del grup van poder gaudir d'una activitat opcional, un sopar-espectacle anunciat com a "Fantasia",  a un restaurant, Chez Ali. 

I rient, rient, vam arribar al nostre darrer dia de circuit. Increïblement, seguia fent un temps extraordinari per a viatjar. Fou així que ben prest ens acomiadàvem d'aquesta meravellosa ciutat que es Marràqueix. 

Segons el programa ens quedaven quatre-cents vuitanta kilòmetres per  tornar a Fez, ruta que havíem de fer passant per Casablanca i per Rabat, fent algunes aturades a ambdues ciutats. Crec que al final del dia, quan arribàrem al mateix hotel on passàrem les dues primeres nits a Fez, havíem fet a prop dels sis-cents kilòmetres. Ja feia fosca, i amb el temps just per pegar un rovec a la correguda i anar a dormir prest,  ja que la nit havia de ser curta. De bon matí ens havíem de traslladar  a l'aeroport per agafar el  vol de tornada a casa. El viatge arribava al seu final. 

No m'estendré molt recordant aquesta jornada que també ens deixà apunts interessants. Sense dubte, tant Casablanca, ciutat portuària immensa i molt important, a part de moderna, i diferent de les altres ciutats visitades fins aquell moment, així com Rabat, capital i lloc on resideix el poder marroquí, cosa que queda patent quan hi ets, haurien estat un tràmit fet de passada si no hagués estat per dues visites més que interessants. La primera,  a la moderna i espectacular mesquita de Hassan II,  a Casablanca, i la segona al mausoleu del rei Hassan II,  de Rabat.

La visita a la monumental mesquita de Casablanca, situada a la vorera de la mar o més ben dit, damunt la mar, fou una visita no inclosa al programa. Dir que hagués estat una llàstima no poder entrar i gaudir de l'arquitectura de l'impressionant monument que és aquesta moderna mesquita. Aquesta visita fou possible gràcies a la diligència del nostre guia, en Mohamed, que feu les gestions oportunes. La visita la férem després de dinar a un restaurant situat al passeig marítim, La Corniche. Abans, durant la visita panoràmica,  havíem fet una aturada per fer fotos davant la façana del Rick's Cafe. 

Com a nota curiosa dir que el Rick's Cafè és el cabaret fictici que apareix a la pel·lícula Casablanca. Encara que el film es va rodar íntegrament a Hollywood, la majoria dels espectadors, com jo mateix,  vam creure que es va filmar realment al Marroc. Tant és així que hi va haver una forta demanda per part dels turistes que, fort i no et moguis,  volien prendre un cafè al bar d'en Rick, un loc que realment que no existia. L'actual Rick's Café és una recreació del de la película. Actualment és un bar-restaurant.

Del camí cap a Rabat em cridà l'atenció la presència constant de policia a tots  els encreuaments o ponts que travessaven l'autovia. I una vegada ja arribats a Rabat, on també férem una visita panoràmica, passant per dins el complex del Palau Reial. També em va cridar l'atenció la gran quantitat de persones que feien net pels carrers, sobretot pels voltants de la residencia del Rei. Un clar contrast amb allò que vam veure per molts altres indrets, sobretot més pel sud, on la pols i brutícia són una constant pels carrers, places i voreres de les carreteres. 

Aquest palau es troba al final d'un gran pati d'armes que també conté una petita mesquita. A més d'espai per a la vida privada del rei i la família reial, hi ha allotjament per a la Guàrdia Real del Marroc. El complex del palau també conté el "Collège Royal", una escola per a membres superiors de la família reial, una escola de cuina, i una biblioteca. Van ser edificis que poguérem veure de passada, des de dins l'autocar. 

Hi ha amplis jardins i terrenys que envolten el palau, que fou més o menys per on férem la visita panoràmica, després d'entrar amb l'autocar per una de les  portes que estaven obertes, la qual cosa volia dir que, en aquell moment  estava permès entrar-hi.

La nostra darrera aturada de la jornada a fou al mausoleu de Hassan II, al qual arribàrem passant per una zona d'expansió de la ciutat, on es fan grans construccions, moltes obres d'envergadura de cara als mundials de futbol del 2030. Es clar que es vol donar una imatge de grandesa i modernitat. Pens que valdria més destinessin alguns d'aquests recursos a  millorar la vida dels "altres  marroquins". Potser no tendrien la necessitat d'haver de fugir de casa seva per intentar trobar una millor vida. En tot cas, la idea d'aquesta crònica no va per aquí, però és el que pens. 

Aquí vos deix algunes fotos d'aquesta darrera visita, a la qual arribàrem amb el temps justet. Ja ho he dit,  la jornada va ser llarga, i en alguns moments pesada. Massa kilòmetres, però no hi havia altre remei, així que els férem i patírem amb bona cara. Contents i un poc cansats...

I poc més ja queda a dir o contar d'aquesta aventura per terres marroquines, aventura que, de qualque manera,  va fer possible Viatges Llevant. He de dir i reconèixer que estic content d'haver fet aquest viatge "que mai havia pensat fer", com resa el títol de cada una d'aquestes cròniques.  Cada  vegada que qualcú m'atura pel carrer i em demana "que tal el viatge al Marroc", la meva resposta no és altra que "ha estat un viatge que m'ha agradat molt fer", i que a més, a mi, particularment, m'ha servit per tirar-me a l'espatlla més d'un dels prejudicis que guardava envers els pobles musulmans, entre ells el Marroc. 

També he de dir, que l'ambient i comportament del grup al llarg dels vuit dies que passàrem junts compartint espai, activitats, converses, emocions, va ser immillorable. I aquest és un detalls molt important i quasi definitiu, per l'èxit d'aquest i de qualsevol altre viatge. 

                                                                                                        Maties Lladó