APUNTS D'UN VIATGE QUE MAI HAVIA PENSAT FER AL MARROC (Part 2)

Poques vegades són que  en haver sopat,  a la majoria del viatgers els manca temps per anar  a les habitacions, llevat de qualcú que surt a fer una curta caminada per ajudar a pair el sopar. La veritat que arribar a l'habitació i posar-se còmode per estirar-se al llit després de jornades tan atapides  s'agraeix. És llavors quan, a més d'altres feines que cadascú té per costum abans de provar de trobar el so, potser aprofitam per revisar fotos, compartint les que més ens agraden o les que hem fet a qualque company de viatge i ens ha demanat que les hi passem al grup de "whatsapp". Jo vaig intentar fer la crònica del dia per penjar-la al Facebook i no hi va haver manera. El wifi no donava per tant i, després de deixar-me penjat dues vegades, vaig decidir no intentar publicar res més a les xarxes durant tot el viatge, en no ser que la senyal de wifi milloràs, cosa que no va ocórrer. 

Després de passar una bona nit, ben descansat, fou hora de baixar a berenar una mica,  poca cosa, un cafetet, i una vegada tot enllestit, maletes cap al bus on, després de fer recompte del personal i d'un bon "salam aleikum" per part d'en Moha, en Jalal, que és com es diu el xofer, arrancà l'autocar. 

Finalment na Rosa m'ha fet a saber el nom del nostre amable i correcte xofer, Jalal. Gràcies Rosa. 

I així deixàrem Fez, el gran centre cultural i religiós del Marroc. i començàrem una ruta bàsicament  pel Marroc que altre temps fou protectorat francès. Rumb cap el sud-est del país. Ens esperava una diada intensa, en kilòmetres, quatre-cents deu anunciats, però també en contengut. I la diada que prometia, no va decebre, tot i que em deixaré una part crítica pel final del relat d'aquest tercer dia.

Com ens anuncià en Moha, a mesura que els kilòmetres anaven caient deixàvem darrera la civilització marroquina per anar entrant en el Marroc profund. De totes formes ens quedava una bona tirada per arribar a la nostra primera aturada del matí, una sorprenent urbanització a un lloc anomenat Ifrane, amb hotels, restaurants i xalets d'alt nivell, enmig d'un verger.  Aquesta ciutat de quasi quinze mil habitants, creada pels francesos  durant l'era de protectorat, aprofitant el seu clima,  té un estil europeu notable, com si fos un poble alpí. Degut a la seva elevació, la ciutat gaudeix de neu durant els mesos d'hivern i un clima fresc durant l'estiu. Fins i tot, vaig fer un cafè al bar d'un hotel dit "Le Chamonix", curiós. 

Com podeu imaginar els usuaris d'aquest lloc no crec que siguin del mateix nivell social que els marroquins que tenim per Mallorca. Més aviat, és fàcil deduir que els habitants han de pertànyer a classes social privilegiades, properes al poder, militars i similars. De fet hi ha un gran destacament o quarter militar molt a prop d'Ifrane. 

Després de l'aturada tècnica  continuàrem la ruta i molt aviat ens tornàrem aturar per descobrir un immens bosc de cedres que ocupen la Reserva Natural des Cèdres, al lloc on es troba el "Monkey Park" o "Parc dels Macacos de Berberie". Aquí gaudírem d'una caminadeta de mitja hora, després de fer algunes fotos als macacos que, just baixar de l'autocar començaren a acostar-se per veure si els donàvem qualque cosa per menjar. Qui també s'acostà, i aviat,  van ser quatre venedors de cacauets, que era allò que reclamaven els micos. Resultà agradable i apropiat estirar les cames una estoneta  abans de continuar la llarga ruta del dia.

Els colors verds del paisatge a poc a poc s'anaven tornant marrons i ocres. Llogarets escampats a cada costat de la carretera, molts ramats de mens. En definitiva ramadaria de subsistència. I mentre els kilòmetres anàven desfent el camí previst i ens acostàvem a les muntanyes de l'Atlas Mitjà, vam arribar a Midelt que era al lloc on havíem de dinar. Sopa de verdures i broquetes de pollastre. Ja em començaven a créixer plomes! Però va estar bé. Una cerveseta de les petites per uns 35 dirhans. Va estar bé, ja hi havia ganes de dinar. 

Sense més preàmbuls, de bell nou cap dins l'autocar i a tirar milles. Havíem de creuar l'Atlas,  abans d'arribar a Er-Rachidia una ciutat de quasi 95.000 pesones, una de les més importants que ens trobàrem abans d'arribar a Erfoud,  per la seva situació com encreuament de carreteres que van al desert. Ciutat plena de quarters militars. Es nota que estam a prop de la frontera amb Algèria, i pel que vaig poder entendre al llarg d'aquest viatge, no són gaire amics, per no dir gens. 

Situada a la vall de Ziz, on ens trobam amb el primer gran oasis. La ciutat va estar ocupada pels francesos  (base de la legió estrangera) des del 1916 fins a mitjan dècada del 1950. Ocupa un oasi amb palmeres de dàtils, oliveres i figueres, i és mercat de llana i espart.

L'oasi de la Vall de Ziz és un dels més grans del món i el més gran d'Àfrica! Es troba entre Er-Rachidia i Erfoud, quan travessam la regió per la N13. Per aquesta vall hi corr el riu amb el mateix nom Ziz Ghriss o Oued Ziz Ghriss.

Abans de continuar he de fer una confessió. Mai m'hagués pensat que els oasis tenguessin l'extensió d'aquest. Sempre m'havia pensat que els oasis eren uns paratges enmig del desert on podíem trobar dues dotzenes de palmeres i un poc d'aigua. Ja ho diuen que, "mai t'en aniràs a dormir sense haver après qualque cosa nova". 

El fet és que els oasis donen menjar i vida a tots els pobles i llogarets que han crescut al seu entorn. Els grans oasis que vam veure es desenvolupen al llarg d'un riu que els aporta l'aigua necessària, que és font de vida. Curiosament aquests rius no van a morir a la mar o a qualque llac, si no que moren al desert.  

No sé si va ser en aquesta ciutat o més endavant que,  en un dels controls policials que hi ha a totes les entrades a pobles i ciutats del Marroc. ens van aturar. Va ser la única vegada que ens passà. Una vegada aturats, el nostre xofer tengué dificultats per treure el disquet que enregistra les incidències de l'autocar  i van haver de d'omplir papers manualment, o qui sap perquè, el fet és que ens van tenir aturats a prop de mitja hora, temps que llavors ens va fer falta per fer la darrera activitat del dia, per mi una de les més més importants de les anunciades. 

Arribàrem a l'hotel Xaluca a Erfoud amb moltes presses. La majoria de viatgers del nostre grup havien contractat l'excursió al desert. Aquesta activitat era optativa, i hi havia gent que no la volia fer, i van haver de quedar-se a l'hotel fins que tornàssim els que havíem decidit apuntar-nos a aquesta activitat, baix el meu punt de vista, imprescindible, donat l'anunciat del viatge. 

Els que havíem d'anar a les dunes de Merzouga pujàrem a la correguda a uns quants vehicles 4x4, que serien els encarregats de transportar-nos a les dunes que estaven a uns catorze kilòmetres de l'hotel. La història d'aquesta eixida es resumeix en que quan arribàrem a Merzouga, teníem dues opcions: una anar caminant cap a les dunes més altes, o bé contractar uns camells que ens farien de transport. Dues colles del grup optàrem per fer el trajecte amb els camells. Quan vaig pujar al camell que em tocà, just havia pogut fer unes quantes fotos amb l'intent d'agafar la posta de sol, que era el fenomen que veníem a contemplar, experiència única i extraordinari, segons el nostre guia, en Mohamed. 

Entre que pujàvem als camells i fèiem la travessia cap a les dunes més altes  el sol ja s'havia amagat baix l'horitzó, quedant una teranyina velada amb un resplandor brillant i ataronjat, senyal de que l'ocàs  ja estava en el seu punt de màxima expressió d'aquell dia, quan ja el sol s'havia amagat baix l'horitzó. 

Baixàrem dels camells, immortalitzàrem amb les càmeres dels mòbils i demés aparells fotogràfics les meravelloses vistes  del desert i a nosaltres mateixos gaudint del  que quedava de l'atractiu horitzó, des de dalt de les atractives i mai vistes dunes. Si he de dir la veritat l'experiència m'agradà, fou divertit i simpàtic pujar al camell, no ho havia fet mai i segurament ja no ho tornaré fer. Mai havia trepitjat dunes com aquelles, paratge meravellós, però que tot quedà en un vist i no vist.  

 

Considerant que el títol del programa era "Fez i  el Desierto", aquesta activitat,  per cert gens barata,  havia de tenir molta més presència i contengut. Potser quedar a dormir a les haimas, sopant i passant la nit al desert per tenir l'oportunitat de veure posar-se el sol i la sortida l'endemà. Hagués estat més oportú que programar només l'activitat  de veure la posta,  sobretot al final d'una ruta tant llarga i amb el temps tant ajustat. Basta patir qualsevol incidència que et condicioni els horaris, tal com ens va passar, perquè l'activitat faci fallida. 

La tornada, ja fent fosca negra, fou entretenguda i ràpida. Recordau que en aquells moments la gent musulmana del Marroc estaven en temps de Ramadà, a punt de que s'anunciàs el final d'aquest període tan especial i important pels que en son practicants. En Moha va fer el trajecte de tornada a l'hotel amb nosaltres,  i ens va comentar que havia enviat una foto de la lluna, que just acabava de fer-se visible, i que segons ell ja indicava que es podia anunciar, en qualsevol moment, el final del ramadà. La data exacta de la fi del Ramadà està subjecta a l'aparició de la lluna de Shawwal, 1446, el desè mes del calendari lunar islàmic.  Fou curiós viure aquest moment, ja que la dona d'en Moha  li respongué que ja ho havien anunciat per la televisió. 

Amb tot això, aviat arribàrem a l'hotel. Havíem de recollir els equipatges que encara teníem dins l'autocar. Recordar que no havíem tengut temps de fer les tasques del "chek-in" a la nostra arribada a l'hotel, abans de partir a la correguda cap a Merzouga. 

La nota positiva és que,  l'hotel Xaluca, estic per dir que fou amb diferència el millor hotel del viatge. En tots els aspectes. Ho deixaré aquí. 

Passada la nit i després d'un bon berenar, possiblement el millor, ja ens trobam a dia 31 de març, primer dia després del ramadà i primer dia dels tres festius que s'havien declarat. La tirada del dia no havia de ser tan llarga com la del dia anterior. 

La jornada he de dir que no fou ni de molt tan intensa com la del dia abans, pel que fa al contengut. Es tractava d'arribar a Ouarzazate, ciutat que mai havia sentit anomenar. Havíem de passar per Tinghir per a visitar les gorges o barranc del riu Todra. Fou interessant travessar una sèrie de poblacions per comprovar com la gent començava a treure el nas pels carrers ja de bon matí. Ben engalanats amb les seves túniques blanques i gel.labes. Sobretot gent jove. Al.lots amb bicicletes i motos. Colles d'al.lots i al.lotes passejant, gaudint del primer dia de la festa post ramadà. Pobles  els carrers sense asfaltar, pols per tot arreu, qualque bassiot que quedava de les pluges de la setmana anterior a la nostra arribada al Marroc. Veritablement ens trobàvem de ple al Marroc profund, sinònim de més pobre, i no per això menys interessant.

Abans de despedir Erfoud, vam fer una aturada a una fàbrica on treballen el marbre, aprofitant la pedra que treuen d'unes pedreres que hi ha a la contrada.  Les plaques extretes són treballades pels artesans locals, que les transformen en petits objectes decoratius, i fins i tot en objectes de major envergadura: Taules, fonts, plaques esculpides etc.

El resultat és un marbre negre pulit i ple de fòssils de cargols, copinyes i també vegetals. Una meravella!  

Com a anècdota, a la sortida d'aquesta visita, ens trobàrem amb un jove que venia dàtils. Molts van aprofitar aquesta oportunitat per a comprar qualque capsa "dels millors dàtils del Marroc".

Una segona aturada fou a un poble que ens venia de passada, on hi ha una mena de cooperativa d'articles d'artesania, majoritàriament prendes de vestir. Aquesta botiga està regentada per la senyora Khadija, que a més és coneguda per la seva lluita reivindicant la millora dels drets de la dona musulmana. L'aturada fou interessant i divertida, ja que alguns viatgers i més viatgeres, ens vam vestir amb prendes berebers, ajudats per unes al.lotes que feien feina a la botiga. A l'entrada de l'establiment una al.lota jove i un senyor, asseguts a uns banquets,  feien sonar dos tambors tocats amb les mans, creant una atmósfera rítmica i festiva pròpia del lloc. Alguns de nosaltres ens atrevírem a acompanyar-los, també amb tambors que ens deixaren. La veritat és que no vam quedar malament. 

La foto de grup, engalanats amb túniques i vestits berebers, feta al terrat de la casa, des d'on poguérem gaudir d'una bona vista sobre l'oasi, serveix de testimoni d'aquesta simpàtica i divertida aturada. 

 

Mentrestant havíem deixat darrera la vall del riu Ziz, per entrar en una nova vall, la del riu Todra, i en un nou i immens oasi, el de Tinerhir. Després de fer una aturada a un costat de la carretera on hi ha una mena de mirador, poguérem estirar les cames i fer les fotos de rigor. La vista tant de l'oasi com del poble de Tinerhir valen la pena. 

La continuació cap a les gorges o barranc del riu Todra, fou senzillament interessant. Es tracta d'un estret amb parets verticals d'uns tres-cents metres enmig de les quals i corr la poca aigua que a aquest  indret duu el riu Todra. Segurament es tracta d'un del llocs més vistosos d'aquesta contrada i que està està be visitar per fer un curta caminadeta per la carretera asfaltada que travessa  barranc. 

Després de desfer l camí cap a Tinghir, on havíem de dinar, vam continuar la nostra ruta  passant per Boulmane, ciutat situada a la vall de Dades o de les Roses, per a arribar finalment a la ciutat on havíem de pernoctar aquest dia, Ouarzazate. 

Com a curiositat dir que a prop d'aquesta ciutat d'uns 75000 habitants, hi ha la Central Solar d'Ouarzazate (en anglès: Solar Power Station, OPS), també anomenada Noor Power Station, és un complex d'energia solar i un sistema de combustible dièsel auxiliar situat a la regió de Dráa-Tafilalet al Marroc, a 10 quilòmetres de la ciutat d'Ouarzazate, a l'àrea rural de Ghessat. Amb 510 MW, és la planta d'energia solar concentrada més gran del món (CSP). Amb un sistema fotovoltaic addicional de 72 MW, tot el projecte va ser planejat per produir 582 MW. El cost estimat del projecte total és d'uns 9 mil milions de dòlars.

L'arribada al nostre hotel fou un poc  caòtica, perquè arribàrem al mateix temps varis grups. Gràcies a la diligència i habilitat dels nostres guies, en Moha i na Rosa,  aviat tenguérem les claus de les nostres habitacions i en un no res poguérem prendre possessió de les nostres estances. 

He de comentar que l'hotel tenia, d'entrada, bona pinta. Però a mesura que la nostra estada s'anava consumant i fins a la nostra sortida, he de dir que possiblement fou el pitjor hotel del circuit. Jardins descuidats, habitació amb llagostes i qualque panarola, el sopar dolent i mal servit amb un buffet mal aprovisionat, i del berenar del matí m'estim més no dir res.

 

I així, ja estàvem a punt de començar el cinqué dia de viatge, el que ens havia de dur fins a Marrakech, prèvia visita a una kasbah d'Ouarzazate. Però de tot el que ens esperava al llarg d'aquest dia i dels dos següents vos en parlaré al proper i darrer capítol d'aquesta crònica o conjunt de notes d'aquest viatge al Marroc.

 

                                                                                                 Maties Lladó