SOM A REYKJAVIK

Tal i com hem dissenyat aquest viatge a Islàndia d’enguany,  no tendrem l’oportunitat de conèixer bé la capital més septentrional d’un país europeu. Si mal no record a l’hora de fer aquesta crònica, romandrem a Reykjavik la nit de la nostra arribada al país d’Odin, i una nit més: la del nostre sisè dia de  viatge, la nostra darrera nit islandesa. 

Això vol dir que, sense comptar la nostra primera nit, que arribarem tard, només disposarem d’un horabaixa-vespre, i un dematí, el del darrer dia, el que fa vuit, per trepitjar Reykjavik. Aquest darrer dia, sense temps per haver dinat, prest ens vendran a recollir a l’hotel. 

Abans d’entrar a parlar-vos de la capital d’Islàndia, m’agradaria posar sobre el paper quatre qüestions pràctiques a considerar per a fer la visita a Reykjavik. 

En primer lloc, dir que els viatgers disposareu de “temps lliure” fins l’hora que ens venguin a cercar a l’hotel per anar cap a Keflavik a agafar el vol de tronada. Amb això vull dir-vos que tendreu absoluta llibertat per fer la vostra visita a la ciutat totalment pel vostre compte. D’aquesta manera cadascú pot dissenyar la visita segons les seves inquietuds, preferències, gusts o interessos. Reykjavik és una ciutat fàcil de trescar. No hi ha grans edificis, ni grans monuments, emperò és molt agradable i tranquil·la, tret del tràfic que a estones hi pot haver. Els islandesos no són massa donats a utilitzar el transport públic. Diuen què és per mor del clima, tan advers, variable, complicat...  Per això, jo vos convid a que vos feu un pla de visita. Per ajudar-vos amb aquesta tasca, dedicaré la darrera part de les meves cròniques a parlar-vos de Reykjavik. Som-hi!

De la capital d’Islàndia no en podria parlar molt, si m’haqués de basar en la meva experiència del meu primer viatge a Islàndia, el 2010. El fet és que el temps que hi vaig passar va ser més aviat poc, “...més que suficient”, segons els organitzadors del programa que vaig comprar aquell any. Record que qualcú me digué, “tampoc hi ha tant a veure”. Jo això no m’ho vaig creure, perquè sempre he pensat que per tot hi ha coses per veure i llocs per visitar. Una altra cosa és tenir el temps suficient per a fer-ho, d’acord amb l’interès de cada un. 

Reykjavík no és una capital molt gran, té actualment uns 124.870 habitants (2017), que si afegim els voltants, és a dir, si parlam de l’àrea metropolitana, la qual inclou les localitats de Kópavogur, Hafnarfjörður, Garðabær, Mosfellsbær, Seltjarnarnes i Kjósarhreppur, la cosa augmenta un poc fins arribar a uns 214.000.

Per això, veure i visitar les coses més importants o imprescindibles no és molt mal de fer, si cadascú s’ho prepara un poc. Per tant, aquí és on han de començar a funcionar les nostres guies i les informacions que haurem pogut arreplegar per aquí i per allà, o també, utilitzar la informació que jo mateix ara amb molt de gust vos intent incloure a aquest escrit.

Es tracta de descobrir Reykjavík, com intentaré fer jo mateix de bell nou. Ja sé que vos duc avantatge, emperò això només és perquè fa tretze vegades que hi venc. Per això, puc dir-vos que enguany estarem a un hotel que molt ben situat, quasi al centre.  Està a uns 10 minuts  minuts de l’ Alpingi, actual Parlament d’Islàndia.

 

L’Alpingi és un dels pocs edificis de pedra de Reykjavik, construït cap el 1881. Està a un extrem de l’Austurwöllur, la plaça més antiga de la ciutat, situada just al mateix lloc on aixecà la seva hisenda l’històric Ingólfur Arnason, el víking que primer arribà a Islàndia. La plaça, molt agradable, conté una zona enjardinada amb gespa que aprofita molt bé la gent quan el temps s’estira. A un dels seus cantons hi ha el Cafè Paris, lloc molt concorregut i bulliciós, i lloc interessant per a menjar-hi. Això si, un tant turístic: hamburgueses, sandwichs, amanides, qualque sopa de les típiques.

No molt lluny, aferrat a aquest lloc hi trobarem l’església luterana anomenada Dómkirkjan, que data de l’any 1796. La seva importància ve donada pel fet de que es va construir per a ser seu de la diòcesi luterana, quan la corona danesa feu eliminar als bisbes islandesos.

Tirant un poc cap al sud hi trobarem el llac urbà, dit Tjörn. A un racó del llac s’hi troba l’Ajuntament de Reykjavik, el “Rádhús”. A aquest lloc es van establir els primers colonitzadors a finals del segle IX. Al llac, els aficionats a l’ornitologia podran contemplar més de 40 classes distintes d’aus, majoritàriament de la família dels ànecs. Al Rádhús s’hi pot entrar. Allà hi trobareu exposicions, oficina de turisme, un cafè, galeries d’art. És interessant, encara que l’edifici modern i nòrdic, no és molt atractiu, al menys per jo.  

A la part oposada, a l’altra part de la plaça Austurwöllur, caminant molt poquet arribarem al port. Encara queden vestigis de cases propietat de rics comerciants danesos que controlaven el tràfic portuari durant el monopoli al que Dinamarca sotmeté a Islàndia fins el 1855. Val la pena fer una passejadeta, sobretot a la part de l’horabaixa per a veure com arriben les petites barques i descarreguen la pescada.

Un altre indret interessant, situat també al centre històric és l’anomenat Bernhöftstorfan. Es un lloc situat entre els carrers Laekjargata i Bankastraeti, on hi ha un bellíssim conjunt de cases de fusta dissenyades a mitjans del segle XIX, que s’han conservat fins ara a costa d’ un manteniment exclusiu.

Me queden uns quants llocs més per a recomanar-vos, diguem que imprescindibles. Un és l’església nova anomenada Hallgrímskirkja. Està situada al cap de dalt d’un empinat carrer, Skólavördustígur, i si pujam allà dalt, podrem gaudir d’una magnífica vista panoràmica de tota la badia de Reykjavik, valgui la redundància. Dic això de la redundància perquè, no sé si ja ho he dit, “vik” significa precisament badia. Aprofit l’avinentesa per a dir que el nom traduït de la capital més septentrional d’Europa significa “badia fumejant”. Aquest nom l’hi posà el víking Ingólfur Arnason quan va veure que per tot arreu de la badia sortien columnes de fum. Degué pensar que era bon lloc per a establir-s’hi, sobretot per tenir aigua calenta gratuïtament.

Seguim davant l’Hallgrímskirkja, i si la miram desde la portada principal veurem dues coses: l’estàtua de Leifur Eriksson, fill del conegut Erik “El Rojo” que descobrí Groenlandia i que posteriorment feu quatre fuites a la península de Labrador, cap allà l’any 1.000. Això vol dir que arribà a Nord-Amèrica uns 500 anys abans que el “nostre” Cristòfol Colom. La segona cosa que podrem observar és la peculiar forma de l’edifici. Sembla una foqueta posada damunt les roques amb el cap alt. L’altra cosa que ens pot cridar l’ atenció és la forma de la façana principal, que s inspira en les columnes basàltiques que segurament haurem reparat al llarg del nostre recorregut. L’església està dedicada a un clergue local, Halgrímur Pétursson, i l’arquitecte que la dissenyà fou Gudjón Samuelssón.

Una vegada visitada aquesta moderna església i després d’haver contemplat la magnífica vista de la ciutat i de la badia, podrem baixar cap a la mar, cosa que no serà difícil, ja que bastarà en agafar qualsevol dels carrers que tiren cap a vall i anar fins al famós vaixell víking. Està just a la vorera de la mar. També es coneix aquesta arriscada escultura com a “vaixell del sol” i és de l’artista Jón Gunnar Árnarson. Recrea la figura estilitzada d’un “drakkar” escandinau i que s’ha convertit en un dels motius fotogràfics dels turistes i viatgers que es passegen per la vorera del mar Atlàntic a Reykjavik.

Un lloc imprescindible per a visitar si vos agrada l'arquitectura contemporània és l'impressionant edifici de l'HARPA, que és un centre de concerts i conferències, situat al districte occidental del Meuðborg. Es molt bo de trobar, està al que podríem dir passeig marítim. En el seu disseny van participar l'estudi d'arquitectura Henning Larsen, l'artista Olafur Eliasson i Artec Consultants Inc. Per la crisi de 2008 i 2009 el projecte es va detenir temporalment. De fet quan hi vaig anar per primera vegada l'any 2010, estava aturat. Així i tot l'edifici es va inaugurar en 2011. En 2013 va rebre el Premi Mies van der Rohe.

És la seu de l'Orquestra Simfònica d'Islàndia i de l'Òpera Islandesa.

La seva façana tota de vidre, al llarg del dia i segons la llum que hi ha en cada moment, es reflecteixen de forma canviant els colors d'Islàndia. Ho podreu comprovar si el visiteu. També val la pena entrar-hi. Bon lloc per fer un cafè o una cervesa. Hi ha unes tendes de disseny i articles de regal.

Segurament queden altres llocs que potser visitaríem, per exemple el Perlan, situat a un turó anomenat Öskjuhlíð. Queda un poc apartat del centre on fins ara ens hem mogut. Això si, tenim el recurs d’agafar qualque bus. Allà dalt hi ha un edifici modern aixecat sobre quatre  grans depòsits d’aigua calenta que serveixen per abastir els habitatges de la ciutat. Emperò allò més interessant és que hi ha  el que és sens dubte el millor museu interactiu de la ciutat, a més d’una plataforma que permet gaudir de vistes precioses de la ciutat. Després de visitar el museu es pot caminar per les diverses rutes que creuen tot el pujol i fins i tot arribar a Nauthólsvík, la platja on els islandesos es banyen en el mar durant tot l'any. Fora podrem contemplar un simulador de géiser que funciona cada cinc minuts, si no l’han aturat.

Si el que preferim és seguir voltejant pel centre, no ens podem oblidar de fer una visita al carrer Laugavegur. Segurament fent les visites que ja he recomanat, qualque moment hi haureu passat. Aquí es troba bona part del comerç local. Hi trobarem llibreries, joieries, tendes de roba, alguns records, etc. El que pot cridar l’atenció de qualcú és la presència d’algunes marques pròpies, poc o gens conegudes pel nostre redol.

De museus... també n’hi ha. Potser val la pena, a qui li agradi l’art, visitar la Galeria Nacional d’Islàndia. Està vora el llac.

N’hi ha molts més, d’escultura, d’història de la fotografia, de l’electricitat, d’història natural, etc. Un ventall interessant, que pot complaure els gusts i aficions de cadascú.

Una de les coses que me cridà l’atenció d’aquesta ciutat tant distinta, emperò entranyable, és la fama que té de marxosa. Pel que es diu, jo no vaig tenir oportunitat de comprovar-ho, els islandesos tenen una estranya relació amb la beguda. Potser sigui el seu caràcter tan tancat com la seva nit a l’hivern, que els duu a beure per tal d’obrir-se... vaja, que els hi agrada la festa... Deu ser per això que a Reykjavik hi ha devers 150 bars. Visitar-ne qualcún potser indispensable. Vos faré uns quants suggeriments, que tampoc heu d’ agafar al peu de la lletra. Ja hem parlat del Cafè Paris, tradicional amb una terrassa molt visitada a l’ estiu; el Cafè Oliver, on qualque vespre hi ha música en viu i un ambient agradable; el Kaffibarinn, lloc eclèctic, bo per a fer una cervesa o un cafè. Aquí es filmaren escenes de la pel.lícula protagonitzada per Victoria Abril, “101 Reykjavik”. També ha estat lloc freqüentat per músics famosos, futbolistes com Zidanne, etc.

No sé si deixar qualque lloc a la vostra imaginació i destresa com a turistes o viatgers. Si Reykjavik té qualque cosa a destacar és que és bona i agradable de passejar. Val la pena deixar-se dur per l’ambient i gaudir dels moments en que hi estarem.

Aquí acaben les meves cròniques del que i com serà aquest el meu 13è./14è. viatge a Islàndia i, per la majoria de vosaltres, el primer. Quan l’avió s’enlairi amb destí a Mallorca, quan encara per la finestra vegem les darreres imatges aèries d’aquesta illa perduda enmig del mar del Nord, serà quan potser començareu a rememorar els moments viscuts, infinites imatges d’una terra nova, d’una terra jove que encara creix, com un nin petit, i que haureu tengut l’oportunitat de conèixer. M’agradaria ser el culpable d’una nova gran experiència viatgera, compartida amb tots i totes. Aquest és el meu desig.