CRÒNICA I REFLEXIONS DESPRÉS D'UN IMPENSAT VIATGE A CAPADÒCIA I ISTAMBUL, OCTUBRE 2025 (Part III)
Abans de
partir per visitar aquesta increïble i majestuosa ciutat, m’agradaria fer uns
quants comentaris, quan ja ens trobam en l'equador del viatge. No se si ja he
comentat en algun moment de la crònica, que no m’agraden els viatges
“organitzats” quan el grup es tan nombrós, però vull deixar constància sobre el
magnífic comportament de la gent del nostre grup. Puntualitat britànica o més
ben dit, mallorquina, diligència pujant i baixant de l’autocar, o sia, molt bé.
M´he sentit còmode, a gust, compartint aquest
viatge amb una gent amb la qual, sense dubte repetiria experiència.
En aquests
tipus de viatges guiats, no cal remarcar la importància i responsabilitat de la
persona que et toca per exercir aquesta tasca. Encara que es sabut, i abans de
continuar amb el relat del que vam fer al llarg dels tres dies que teníem per
conèixer allò més imprescindible d’aquesta immensa ciutat repartida en dos
continents, vos deixaré una nota informativa a la qual es poden veure quines
són les funcions d’un bon guia, les quals es poden agrupar en diversos àmbits:
Funcions
informatives i culturals
- Explicar la història, cultura,
tradicions i curiositats del país i de cada lloc visitat.
- Contextualitzar monuments,
museus, paisatges i esdeveniments perquè els viatgers entenguin millor el que
veuen.
- Adaptar el discurs al perfil
del grup (famílies, estudiants, professionals, etc.).
Funcions organitzatives i logístiques
- Coordinar horaris i assegurar
que el grup compleixi l’itinerari previst.
- Gestionar entrades, reserves i
accessos als llocs visitats.
- Donar instruccions clares sobre
punts de trobada, temps lliure i desplaçaments.
Funcions socials i de dinamització
- Crear un bon ambient dins del
grup, fomentant la cohesió i la participació.
- Resoldre dubtes i atendre
necessitats individuals sense perdre de vista el conjunt.
- Animar i motivar els viatgers,
fent que l’experiència sia agradable i memorable.
Funcions de
seguretat i assistència
- Vetllar per la seguretat del
grup en desplaçaments i visites.
- Donar recomanacions pràctiques
(zones segures, precaucions, costums locals).
- Actuar com a primer punt de
suport en cas d’incidències o emergències.
Si repassam i consideram totes aquestes funcions, m’atreviré a dir que en
Fatih, el nostre “valí” (guia als països musulmans) en aquesta primera part del viatge, va
complir amb la majoria de funcions d’una forma simplement “professional”.
Sembla que els primers dies del viatge va patir alguns problemes de salut, que degué
intentar dissimular així com va poder, tractant de fer bé la seva tasca. Fa mal fer feina si un no es troba en bones
condicions. Considerant aquestes circumstàncies, es pot dir que va complir amb escreix amb la
seva comesa, tot i que en alguns moments va estar poc comunicatiu. Vaig tenir la
sensació de que feia el mínim indispensable, amb alts i baixos.
Però si fins aquí puc donar un aprovat rascat a la
tasca d’en Fatih, he de dir que a partir
del moment que ens deixà a l’hotel d’Istanbul, la seva actuació com a guia de
continguts i organitzador de les visites durant els tres dies, em va decebre. Tampoc
pretenc sotmetre al nostre guia a un judici sumaríssim, però si que acabaré
dient que, dels molts viatges que he fet amb grups guiats, en Fatih no serà un
dels guies que recordaré com un dels bons. Si que he de reconèixer que el seu
comportament ajudant a na Maria i també, aconsellant a alguns viatgers que
feren algunes visites a la ciutat al seu aire o altres que tengueren qualque problema,
fou impecable.
Pens que tenir un bon guia de contenguts per visitar
una ciutat com Istanbul, és un requisit
indispensable. Afegir que aquesta és una opinió personal, que no té per que ser
compartida per ningú més del grup.
De n’Angel, no diré res, no sia cosa que un dia el me
trobi pel carrer, per Palma o on sia, i em demani explicacions o vulgui passar
comptes J
Quan he volgut començar a descriure com va ser el
primer dia de la nostra estada a Istanbul, i he agafat el programa perquè em
servis d’eina per ajudar-me a recordar i posar ordre a les visites que vam fer,
m’he adonat que no em serviria de res. He de reconèixer que vaig anar bastant
perdut al llarg dels tres dies. I aquí comencen les meves confusions o
malentesos. A partir del moment que, acabats de berenar i ja tothom al “hall”
de l’hotel, amb en Fatih que semblava fer una becadeta assegut a una butaca al
costat de la porta de l’hotel, vaig decidir deixar-me dur pel nostre guia. Durant
el tres dies que vam estar a Istanbul, em costà situar-me i saber a quina part
de la ciutat estàvem, si a la part d’Europa o a la part d’Àsia, si la part de
la mar que teníem al davant era el Bòsfor, el “Corn d’Or” o el mar de Marmara.
Per això, al mateix temps que faig aquesta crònica, també faig un intens
exercici de memòria i, ajudat per la seqüència de les fotos que vaig fer,
sobretot amb el mòbil, i també del mapa o pla de la ciutat, intent reviure cada
un dels tres dies, i d’aquesta manera situar-me i poder contar què férem per Istanbul
al llarg dels tres dies que durà
aquesta experiència viatgera per una ciutat, ho
anticip, que mereix una visita qualque moment de la nostra vida.
Anem per feina. Recordar que estam a 31 d’octubre,
divendres i primer dia de l’estada a Istanbul. Hem sortit de l’hotel prest, a
les 8,45 i fa fresca. Arribam a un autocar al que pujam quasi tots els
components del grup, ja que uns quants fan la visita a la ciutat pel seu compte.
Sembla que aquesta és una de les excursions que eren opcionals, la coneguda com
a “Bósforo”, amb dinar inclòs. Excursió de tot el dia que, segons el programa,
estava prevista per aquest dia.
L’autocar ens deixà just darrera els edificis moderns que donen al Galataport, al qual vam accedir passant per un control de seguretat, cosa que em cridà l’atenció. Es veu que aquest és un dels ports on arriben creuers, i segurament és zona restringida, tot i que vam poder comprovar que tota aquesta primera i segona línia d’edificis d’aquesta zona portuària de nova construcció està plena bars i restaurants. Quan arribàrem al passeig ran de mar, el sol que començava a pujar sobre l’horitzó ja encalentia una mica aquest passeig portuari, fent agradable escoltar les explicacions d’en Fatih mentre gaudíem de les vistes de l’altre costat del Bòsfor.
D’aquí tornàrem a l’autocar que ens dugué, ara ja patint alguns embossos provocats per l’intens tràfic a la zona, fins a la barriada d’Ortakoy, barri bohemi situat en el districte de Besiktas, al costat del primer pont penjant del Bòsfor, a la riba europea.
És menys turístic que altres zones d'Estanbul i aquí
és on radica el seu especial encant. Vam fer una passejada per aquesta zona que ens
mostrà un ambient molt acolorit i
especial, lloc ideal per prendre un bon
te turc en una de les moltes terrasses que apunten a l'estret. Uns quants
components del grup aprofitàrem el moment per fer un te abans de tornar pujar a
l’autocar una vegada acabada aquesta agradable passejada.
Entre els atractius turístics que vam poder gaudir en aquesta
visita destaca especialment la Mesquita d’Ortakoy, mesquita barroca construïda
durant el segle XVIII, que emergeix des de la mateixa riba de la mar fonent-se
amb el pont en el més alt.
La següent aturada de la nostra ruta pel Bòsfor fou a la Grand Mesquita de Çamlica. Repassant el programa aquesta era una visita que havíem de fer diumenge, creuant el Bòsfor cap a la part asiàtica de la ciutat pel primer pont penjant. Vos promet que no m’he adonat fins el moment d’escriure aquestes línies que passàvem a la part asiàtica on està aquesta mesquita sobre el pujol conegut pel mateix nom.
Inaugurada en 2019, aquesta mesquita va superar a
totes les altres per a convertir-se en la casa de culte més gran de Turquía,
amb una superfície de 57,500 m² i capacitat per a 63,000 fidels, el complex
també alberga un Museu d'art islàmic, biblioteca, sala de conferències i
jardins paisatgístics, consolidant el seu estatus com a fita tant espiritual
com cultural. Era la primera mesquita a la que entràrem, previ acte de
descalçar-nos i les dones posar-se vel,
i la veritat és que resulta impactant i espectacular, potser perquè fos
la primera. Aquest temple està situat damunt un pujol i està envoltat per una
immensa explanada que constitueix una balconada des de la qual es pot gaudir
d’una bellíssima panoràmica de la ciutat.
Acabàrem aquesta visita aproximadament passades les onze i mitja, quan ens dirigírem de bell nou amb l’autocar cap a l'avinguda d'Istiklâl o de la “independència” (en turc İstiklal Caddesi) que és una de les avingudes més famoses a Istanbul, concorreguda per gairebé tres milions de persones en un dia de cap de setmana. Situat al districte històric de Beyoğlu, és un carrer de vianants, elegant, d'aproximadament tres quilòmetres, que allotja exquisides boutiques, botigues de música, llibreries, galeries d'art, cinemes, teatres, biblioteques, cafès, pubs, clubs de nit amb música viva, pastisseries històriques, xocolateries i restaurants. L'avinguda, envoltada per l'única arquitectura turca del segle XIX, comença en el barri Tünel i va fins a la plaça de Taksim. Aproximadament al centre de l'avinguda es troba la plaça de Galatasaray, on es localitza un dels millors centres d'ensenyament a Turquia de l'època de l'Imperi Otomà; originalment conegut com el Galata Sarayı Enderun-u Hümayunu (Escola del Palau Imperial de Gàlata) i avui conegut com a Galatasaray Lisesi.
Caminant per aquesta avinguda de tant en tant t’has
d’apartar per deixar pas al seu mític tramvia, l'estampa del qual entre la
multitud és una de les fotografies més desitjades pels turistes; el so de la
campana d'aquest nostàlgic vehicle s'entremescla entre el babel de veus on ja
no sona tant el grec o a l'armeni, comunitats que històricament habitaven el
barri i que gestionaven la seva intensa vida comercial. I això férem quan en
Fatih, que encara ens acompanyava, ens deixà temps lliure per gaudir d’una
passejada anant alerta al tramvia. Temps que aprofitàrem per anar fins a la
torre Galata, que ens quedava a uns deu minuts del punt on ens deixà el nostre
guia.
Arribats a la famosa torre, el qui més qui manco, va tenir la idea de pujar-hi. Vam desistir a la vista de la cua que formava la gent que esperava per pujar. Diré que la Torre de Gàlata (en turc, Galata Kulesi), també dita Christea Turris (torre de Crist) pels genovesos i Megalos Pyrgos (la Gran Torre) pels bizantins, és una torre medieval de pedra situada al nord de la Banya d'Or. És un dels llocs més coneguts de la ciutat i domina l'horitzó de Gàlata. Té un poc més de seixanta sis metres d’alçada.
Vista i fotos fetes pel records d’haver estat just al
seu costat, vam tornar desfer el camí fet des de Taksim, que es com es coneix
popularment el cèntric carrer, que així agafa el nom de la plaça que el limita,
i donat que arribàrem al punt de trobada un poc abans de l’hora prevista,
pegàrem un bot per visitar l’església de Sant Antoni de Pàdua, que és una basílica i l'església més gran de
l'Església Catòlica Romana a Istanbul, situada a un costat de l'avinguda
d'Istiklâl.
La basílica original es va construir el 1725 prop de
la comunitat italiana local d'Istanbul, però fou demolida més tard i canviada
per l'edifici actual a la mateixa localització. Junt amb els seus edificis
adjacents, es construïa entre 1906 i 1912 en l'estil neogòtic venecià, i era edificada
prop de la comunitat italiana local de la ciutat, principalment d'origen
genovès i venecià, que era d’unes quaranta mil persones a principis del segle XX.
A poc a poc el grup, que ja he comentat que sempre fou
puntual, es va anar reunint a l’hora i
lloc indicat, i quan ens donaren l’atsus, vam partir cap al restaurant on havíem
de dinar. Eren poc més de les dues i mitja i ja hi havia gana. I la veritat és
que no vam dinar malament. El restaurant es diu Akcanlar, i el record perquè
vaig fer una foto a la sortida. Del costat del restaurant tornàrem agafar
l’autocar que ara ens acostà a la barriada on està el Gran Bazar. Després d’una
curta i tranquil·la caminada passant per la
plaça de Beyazit on es troba la porta de la Universitat d’Istanbul i una gran mesquita, la de
Beyazit., arribàrem al Gran Bazar Beyazit, si mal no record en Fatih ja ens
havia deixat en mans de n’Angel, que ens donà instruccions referents a la
visita, i sobretot de com havíem d’anar al nostre hotel que ens quedava a uns
vint minuts caminant des del Gran Bazar. No m’estendré en descriure aquesta visita,
sense cap dubte molt interessant, sobretot per la gent que tenia intenció
d’aprofitar per fer algunes compres, i que resulta que eren majoria. No va ser
el nostre cas, per tant, la visita quedà en fer una volta per l’artèria principal que estava molt
concorreguda, i donat que ja estàvem un tant espotonats, vam decidir anar passejant
tranquil·lament cap a l’hotel seguint les indicacions de n’Angel, on arribàrem,
pujàrem a l’habitació, descansàrem una estona, dutxa i frescs com una cama
roja, a sopar s’ha dit, al mateix hotel on el teníem inclòs.
Bon final de la primera jornada coneixent una nova,
fantàstica i bulliciosa ciutat. Va ser el meu cas. Na Joana repetia visita. I sense temps per
intentar repassar per assimilar tot el
que havíem vist, escoltat i gaudit durant el dia, cosa que sol fer cada nit
abans de dormir quan som de viatge, com quasi cada dia, vaig caure rendit,
aferrat als llençols. Per això, ara faig la tasca que no vaig poder fer cada vespre
al final de cada jornada, no tan sols per deixar-ho escrit, si no per recordar
i reviure el viatge gaudint de molts detalls, llocs, monuments, edificis,
ambients i situacions que em van passar
per alt en directe.
I com si “del dia de la marmota” es tractàs, recordau la pel.licula protagonitzada per Bill Murray, també coneguda amb el títol de “Atrapat en el temps”, que evoca el mite de Sísif, quan cada dia en despertar-se és el mateix dia, llavors, durant aquest viatge cada matí em semblava el mateix dia. Aixecat quan encara començava just a clarejar, i mentre ens arreglàvem per baixar a berenar, una vegada més el cantusol del “muecin” envaïa l’habitació, senyal que anàvem bé d’hora i que no faríem tard, i de fet no hi fèiem perquè quan arribàvem davant l’entrada del menjador, encara no havien obert. Les convocatòries matinals eren severes. En Fatih volia posar-se d’hora per avançar feines, no sé si perquè d’aquesta manera ell acabava la feina més prest, i també perquè d’aquesta forma nosaltres, qui volgués, podia tenir més temps lliure per assaltar el Gran Bazar. Em consta que un dels motius principals dels canvis que van fer en l’ordre del programa, fou bàsicament perquè es va donar la coincidència de que el diumenge, darrer dia de la nostra estada a Istanbul, hi havia una cursa d’aquestes multitudinàries, que obligà a tancar i restringir la circulació per les zones de la ciutat per on ens havíem de moure nosaltres. Vaig entendre que aquesta circumstància motivà tots els canvis que, particularment, em van despistar bastant, per la qual cosa al començament d’aquest darrer capítol de la crònica dic que “em vaig deixar dur”, adoptant una actitud positiva però un tant relaxada, intentant gaudir de l’espectacle que ens ofereix aquesta impactant ciutat d’Istanbul, com si d’un documental es tractàs. En Fatih no ho va organitzar malament, potser li fallàs la comunicació a l’hora d’explicar els canvis al grup, o senzillament, jo no vaig ser capaç d’entendre com quedava el pla de visites de cada dia, una vegada decidits els canvis. Fins que m’he posat a escriure i a revisar fotos i consultar mapes i plànols, no m’he situat en aquesta immensa ciutat que està dividida entre dos continents, a les diferents barriades, mesquites i demés llocs que havíem de visitar. Si he de qualificar l’experiència d’aquests tres dies trescant i coneixent Istanbul, els adjectius qualificatius elegits serien “acollidora, caòtica, intensa i encisadora”, i el Bòsfor li dona un “aire romàntic, elegant i únic”.
Arribat a aquest punt del meu relat i donat que és ben
per demés seguir utilitzant el programa del viatge com a eina de suport, per no deixar-me res aferrat pel teclat de
l’ordinador (abans es deia “dins el tinter”), em refiaré de la memòria i de la
seqüència de les fotos, que a més el mòbil me les situa on van ser preses, la
qual cosa facilita molt poder seguir la ruta que férem cada dia.
Per a millorar la imatge de la seva nova capital,
Constantino i els seus successors, sobretot Teodosio el Gran, va dur obres
d'art de tots els racons de l'imperi per a adornar-lo. Entre elles estava el
Trípode de Platea, conegut actualment com la Columna de les Serps, construïda
per a celebrar la victòria dels grecs sobre els perses durant les guerres
mèdiques en el segle V a. C. Constantino va ordenar traslladar-la a l'hipòdrom
des del temple d'Apol·lo a Delfos, i la va col·locar en el centre de
l'hipòdrom. La part superior de la columna estava adornada amb una bolla
daurada aguantada per tres caps de serp. La bolla va ser destruïda o robada
durant la Quarta Croada. Els caps de serp van ser destruïts com a més tard a la
fi del segle XVII, ja que moltes miniatures otomanes mostren que en els primers
segles que van seguir a la conquesta turca de la ciutat els caps estaven intactes.
Alguns trossos dels caps es van recuperar i s'exhibeixen en el Museu
arqueològic d'Istanbul. Actualment, tot el que queda del Trípode de Delfos és
la seva base, coneguda com la Columna de les Serps.
Un altre emperador que va adornar l'hipòdrom va ser Teodosio
el Gran, que en el 390 va dur un obelisc des d'Egipte (l'obelisc de Teodosio) i
el va erigir dins la pista. Tallat en granit rosa, va ser erigit originalment
en el temple de Karnak a Luxor al voltant del 1490 a. C., durant el regnat de
Tuthmosis III. Per a traslladar l'obelisc fins a Constantinoble, Teodosio va
haver de dividir-lo en tres peces. Només es conserva la part superior erigida
actualment en el lloc on Teodosio la va col·locar, sobre un pedestal de marbre.
L'obelisc s’ha conservat gairebé 3500 anys en bones condicions.
En el segle X, l'emperador Constantí VII va construir
un altre obelisc, el de Constantino, en l'altre extrem de l'hipòdrom.
Originalment estava cobert amb plaques de bronze daurades però van ser robades
durant la Quarta Croada, quedant a la vista l'interior construït amb blocs de
pedra.
Després d’escolar aquestes històries vam anar quasi a la correguda cap a la Mesquita Blava. Només havíem de travessar el carrer passant quasi per damunt de les tanques preparades per la cursa que havia provocat els canvis del nostre programa de visites d’Istanbul. La pressa va tenir recompensa, ja que no hi havia massa gent fent cua i vam poder entrar a la mesquita aviat, ja descalçats i les senyores amb el vel posat.
Una de les postals més clàssiques de Turquia és la
famosa mesquita blava que es retalla sobre el cel d'Istanbul. Imponent, bella,
curvilínia, li sobren adjectius a aquesta obra arquitectònica i d'art alhora.
Es tracta d’una visita imprescindible.
Venir a Istanbul i no visitar aquest
valuós edifici que la UNESCO ha inclòs a la seva llista de Patrimonis Mundials
el 1985, es pot considerar pecat. A descobrir llavors la història de la
Mesquita Blava d'Istanbul.
El seu nom oficial és Mesquita Sultan Ahmed i va ser construïda al
començament del segle XVII (de 1609 a 1616), baix el regnat de Ahmed I. Forma part d´un complex,
un típic complex, format per la mesquita i altres dependències que poden ser
banys, cuina, forn de pa i altres.
Per no estendre’m molt intentant descriure aquest imponent, ric i majestuós
monument al detall, tant l’interior com l’exterior, deix un enllaç per qui
vulgui aprofundir i conèixer la històries de la Mesquita Blava d’Istanbul:
https://ca.actualidadviajes.com/hist%C3%B2ria-de-la-mesquita-blava-d%27Istanbul
Després d’aquesta visita, encara era prest, el grup es va desplaçar cap a
l’anomenada i famosa mesquita de Sta. Sofia, que no està molt lluny de la que
acabàvem de visitar. Tornava fer un dia excepcional, fresqueta i un cel
assolellat. Aviat va aparèixer la
familiar silueta de la mesquita que
s’aixeca enmig d’un atractiu gran
parc. Llàstima d’unes grues que molestaven
per fer les fotos de rigor. Diré que aquesta imponent construcció
religiosa és una antiga basílica
cristiana, posteriorment convertida en església ortodoxa, més tard en mesquita,
després en museu i, des de l'1 d'agost de 2020, novament en una mesquita. La
idea era visitar-la, cosa que no pretenia fer tota la gent del nostre grup. De
fet en Fatih ja havia reservat les
necessàries entrades per tal de facilitar l’accés als nostres companys. La
resta, els que no volíem entrar al temple, vam disposar de temps lliure fins
l’hora d’anar a dinar. La nostra colla acompanyats per unes altres companyes,
en total unes desset persones, vam decidir aprofitar aquest temps lliure per
visitar el palau de Dolmabahçe, palau que ens quedava un poc enfora de Santa
Sofia. Vam decidir fer el trajecte amb
taxi, que seria el medi més ràpid. Per això ens aproparem a una aturada, on
vaig contactar amb un taxista que hi havia a l’aturada i que s’encarregà
de captar a altres tres taxis als quals
pujàrem. Na Maria amb la seva cadira de rodes era una de les passatgeres. Quan el nostre taxi arribà al palau situat
just davant l’estadi de l’equip de futbol, el Besitkas, li vaig demanar quan
costava el trajecte i m’envià al taxi que s’havia aturat davant del nostre i
que conduïa el taxista amb qui havia contactat a l’aturada d’on vam partir,
i que semblava ser el “boss” de la
quadrilla. El taxímetre del nostre taxi marcava unes tres-cents noranta lires turques.
L’equivalent a uns vint euros. Quan vaig demanar que costava la nostra carrera,
em digué que cinquanta euros. Resultava que els nostres companys del taxi de davant ja havien pagat els seus
cinquanta euros. En aquell moment, li vaig dir que ja havia cobrat els
cinquanta, al mateix temps que deia als companys i companyes que havíem arribat
amb els dos taxis que marxàssim, cosa que férem deixant als dos taxistes
discutint entre ells, i que no els quedà, suposadament, més remei que
repartir-se els cinquanta euros que ja havien cobrat. Els vuit passatgers
passàrem comptes, i cap a començar la visita del palau.
La visita al majestuós palau de Dolmabahçe resultà molt interessant. El palau es divideix en tres zones. D'una banda, el Mabeyn-i Hümâyûn (o Selamlık; les habitacions reservades als homes), el Muayede Salonu (les habitacions cerimonials) i l'Harem-i Hümâyûn (l'Harem; que incloïa els apartaments de la família del Sultà). La zona del Palau abasta 45 000 m² i posseeix 285 habitacions, 46 salons, 6 hamam i 68 banys. La famosa Escalinata de Cristall té forma de doble ferradura i va ser construïda amb cristall de Baccarat, llautó i caoba. El palau té gran nombre de catifes de Hereke, elaborades a la Fàbrica Imperial de Hereke. També es poden contemplar catifes de pell d'os, de més de 150 anys, que van ser un regal del Tsar de Rússia al sultà.
Aquí trobareu més informació sobre aquest imponent monument situat a la
vorera del Bòsfor, a la part europea de la ciutat: https://www.dolmabahce-palace.com/es
El retorn al punt de trobada on havíem quedat per reunir al grup i anar a dinar, el férem amb tramvia. Una experiència més a Istanbul. Dinàrem just al costat de la mesquita de Santa Sofia. Després de dinar cadascú va poder dedicar tota la resta de l’hora baixa a allò que li fes més ganes. Fou així que aprofitàrem per anar fins a les també anomenades “Cisternes”, que ens quedaven a dues passes d’on havíem dinat.
Una bona estona de cua i cap a dins aquest lloc molt especial, una mena de
l’aljub de la Misericòrdia de Palma però en gros. El nom d'aquesta estructura subterrània prové
d'una gran plaça pública en el Capitoli de Constantinopla, la “Stoa de la
Basílica”, baix la qual es va construir originalment (altres fonts indiquen que
prové d'una basílica edificada amb anterioritat en el mateix emplaçament).
D'acord amb els antics historiadors, l'emperador Constantí I el Gran va
construir una estructura que va ser més tard reconstruïda i ampliada per
l'emperador Justinià el 532.
La cisterna proveïa aigua al Gran Palau de Constantinopla i altres edificis
en el Capitoli, i va continuar proveint aigua al palau de Topkapi després de la
conquesta otomana en 1453 i en els temps moderns. Els jardins del palau es
regaven amb l'aigua de Yerebatan fins que es va construir un sistema propi. Els
otomans preferien l'aigua corrent que l'aigua emmagatzemada pel que es va
deixar d'utilitzar cap a finals del segle XIV. A meitat del segle XVI
l'investigador neerlandès P. Gyllus (que va ser a la ciutat entre els anys 1544
i 1550) va descobrir l'existència de la cisterna després d'investigar els
relats d'alguns veïns que assenyalaven que en algunes cases hi havia pous en
els soterranis d'on extreien aigua i, a vegades, peixos. Gyllus va descobrir
les escales d'accés i va realitzar un estudi sobre el monument que va publicar
en el seu llibre de viatges. A mitjan segle XIX es va restaurar després de ser usada
com a magatzem de fusta.
Actualment hi podem trobar escultures i una decoració consistent en un joc de llums de colors que composen un
escenari misteriós i a la vegada espectacular.
Feta aquesta visita ens ajuntàrem amb la colla d’amics que havíem decidit fer aquest viatge i alguns més afegits, per anar ja cap a l’hotel passejant tranquil·lament pels carres d’Istanbul que es presentaven animats i bulliciosos. Passàrem de bell nou pel Gran Bazar, on hi va haver qui va quedar per fer més compres. Nosaltres, na Joana i jo continuàrem cap a l’hotel, donant la jornada de visites per acabada. Cansats i contents un dia més.
Realment havia estat un encert fer aquest viatge i conèixer, sobretot,
Istanbul. I encara ens quedava un dia per continuar visitant altres indrets,
barris, monuments i la vida d’un diumenge qualsevol a Istanbul. Tota una
experiència que contaré a continuació.
I va arribar el diumenge, dia 2 de novembre. Quan escric aquestes darreres retxes d’aquesta llarga crònica del nostre viatge a Capadòcia i Istanbul, ja ha passat un mes. I és que el temps passa massa aviat. Encara sort que només es tracta de sensacions. Era el darrer dia de viatge, el que havíem de dedicar a fer les visites que estaven incloses al nostre programa i que encara no havíem fet. El dia va començar igual que els darrers dos dies, just havia sonat l’alarma del mòbil quan la melodia tediosa de “l`adhan” va tornar sonar cridant a l’oració, dalt de la torre del minaret de la mesquita que teníem més a prop de l’hotel. I cap a berenar s’ha dit perquè ja ens esperava l’autocar per dur-nos cap al barri conegut com a Pierre Loti, lloc on havíem de fer la primera aturada del dia. L’autocar ens deixà el més a prop possible de la famosa terrassa o balconada on havíem d’arribar. Vam baixar a la correguda i començàrem a caminar cap al famós bar. Ens trobàvem dalt d’un dels turons que s’alcen al costat esquerra del Corn d’Or. La ciutat just començava a despertar-se. Estava clar que era diumenge, un diumenge que havia començat emboirat. En poc temps ja entràvem a la terrassa del bar Pierre Loti, un bar que està enmig del cementiri d’Eyüp. El Cafè de Pierre Loti no sols és un lloc de bellesa natural sinó també un racó carregat d'història i romanticisme. Aquest cafè duu el nom de Julian Viaud, un oficial de la Marina Francesa i escriptor conegut pel seu pseudònim «Pierre Loti». Enamorat d'Istanbul, Loti solia freqüentar aquest lloc per a trobar inspiració, escriure i gaudir de les vistes panoràmiques del Corn d'Or. Avui dia, el cafè és una destinació turística molt popular per als qui busquen una experiència autèntica i relaxant a la ciutat.
De Pierre Loti, qui va viure en el segle XIX, he esbrinat que es va convertir en un fervent admirador de la cultura otomana. La seva obra «Aziyadé», una novel·la semi-autobiogràfica, va ser inspirada en gran part per les seves vivències a Istanbul i, segons es diu, escrita en aquest mateix lloc. El cafè es troba en un entorn idíl·lic, envoltat d'història, “tombes derviches” i una font bizantina que afegeixen una aura de misticisme i serenitat.
En qualsevol cas, la veritat és que es tracta d’un Mirador amb vista Impressionants
i espectaculars del Corn d'Or, el braç de mar que divideix la part històrica
d'Istanbul de la seva àrea més moderna. Des d'aquí, es poden contemplar les
belles postes de sol que tenyeixen el cel de tons daurats, roses i taronges,
mentre es gaudeix d'una tassa del famós te de poma turc o un tradicional cafè
turc. Nosaltres no vam poder gaudir d’aquest espectacle. Haurem de tornar a
Istanbul i fer la visita a posta de sol. La veritat és que vam poder gaudir de
la meravellosa vista mentre fèiem un cafè turc, tal com ens havien recomanat,
asseguts a una de les taules que estan estratègicament disposades per tenir una
bona perspectiva de les vistes panoràmiques, avui entelades per la lleugera
calitja que cobria el Corn d’Or, el Bòsfor i la ciutat. Enmig de la boira
matinal i a contrallum, el mirador mira cap al llevant, sobresortien destacant per damunt la resta
d’edificis la silueta de les mesquites i
el seus minarets. Imatge espectacular i un tant misteriosa, que convidava a la
reflexió i al gaudi.
Fet el cafè, baixàrem del pujol pel
camí que travessa l’immens cementiri d’Allop i que ens va dur a un gran plaça
on hi ha la mesquita del Sultà Eyüp, que és el lloc on es troba enterrat Ayoub Al-Ansari (Eyüp El
Gran), qui va ser valí de Mahoma. Na
Maria, la nostra companya, va
haver de baixar amb el funicular que hi ha, perquè baixar amb la cadira de
rodes amb la resta del grup hagués resultat complicat. El que no
sé és si s’ho passà gaire bé. No li agraden molt les altures.
La mesquita original va ser destruïda per un terratrèmol i la que vam veure actualment va ser construïda en 1800 pel
sultà Selim III.
Aquest lloc també té molta rellevància per a les persones d'Istanbul, ja
que és el lloc al qual venen tots els nins el dia de la seva circumcisió.
L’autocar ja ens esperava per acostar-nos a la següent aturada per fer una breu passejada pels de Fatih, Fener i Balat, que es troben allunyats de les zones més visitades d'Istanbul.
El nom de Fatih fa referència a Mehmed II, perquè significa conqueridor. És
un dels districtes més grans d'Istanbul i el més visitat, ja que abasta la zona
de la ciutat que el sultà va conquistar, això és, la part antiga, tot allò que
estava dins de les muralles bizantines, és a dir, l'antiga Constantinoble, que
estava envoltada per la Banya d'Or, l'estret del Bòsfor i la mar de Màrmara.
Per aquí hi ha diversos monuments importants que daten de l'època bizantina i
pels seus carrers es pot descobrir una forma de vida molt tradicional, amb les seves
botigues, els seus bars i pocs turistes. Fener i Balat formen part també de Fatih.
Fener és l'antic barri grec, una zona que ara està de moda gràcies als seus edificis desgastats, les seves façanes de colors i les seves nombroses cafeteries. És també un lloc conegut gràcies a que, per aquest indret, s’han enregistrat algunes escenes de sèries de TV, entre elles “Pasión Turca” a la qual, a un dels primers capítols hi ha una escena al cafè Naftalin, per davant del qual vam passar quan anàvem a fer la visita de la catedral de Sant Jorge, l’equivalent de San Pedro de Roma pels cristians ortodoxes. La catedral de Sant Jorge és una església ortodoxa grega que encara avui funciona. El seu interior, d'una opulència i bellesa impressionants, data del segle XVI, quan va ser reconeguda com a seu del Patriarcat Ecumènic de Constantinoble.
Per fer aquesta visita vam fer una estona de cua, ja que per entrar al
recinte s’havia de passar per un arc de seguretat on, per cert, hi havia una
senyora guardiana que dirigia les operacions no amb massa bones formes.
Acabada aquesta visita ens dirigírem a peu cap a la mesquita de Soliman, fent la darrera tirada amb autocar del dia.
La mesquita de Soliman no fou la darrera que visitaríem, ja que després de
dinar encara en quedaria una altra. La mesquita de Soliman o mesquita de Süleymaniye
(en turc: Süleymaniye Camii) és una mesquita imperial otomana situada en el
tercer pujol d'Istanbul. Fins a l'any 2019 era la més gran de la ciutat, sent
succeïda per la mesquita de Çamlıca, que fou la primera que vam visitar; així i
tot, després de la visita, vam poder gaudir d’una de les panoràmiques més
conegudes de la ciutat.
I ja passant de les dotze del migdia ens vam embarcar per fer una volta panoràmica amb un vaixell per dins el Bòsfor, on vam poder contemplar al llarg de prop d’una hora i mitja les fantàstiques vistes dels palaus dels sultans i les mesquites que engalanen la ciutat dibuixant la seva sil.lueta monumental i elegant per damunt del edificis que omplen els set pujols damunt dels quals s’aposenta la grandiosa ciutat d’Istanbul, a ambdós costats d’aquest transitat i estratègic estret de mar que és el Bòsfor. El dia acompanyava, a poc a poc s’havia anat aclarint i quedà un cel un poc enteranyinat però clar, que ens regalà una activitat marinera d’allò més agradable i espectacular. Qui vagi a Istanbul, ha de fer aquesta passejada amb vaixell pel Bòsfor. Recomanable.El vaixell amarrà just on comença el pont de Galata, a la part de Karaköy. Ràpidament anàrem a dinar a un dels restaurants que hi ha davall del pont, al Galata Dersaadet restaurant. Avui tocava dinar de peix. I així va ser. Una picada al davant, com molts de dies i de plat principal peix. Les cerveses i el vi a preu de canari jove. Vull significar que un poc més cars que als altres llocs. Érem a un lloc turístic per excel·lència. El dinar normalet, servit a la correguda, estrets, poc més a contar. Ràpidament, sortírem de la terrassa per pujar al pont per travessar-lo per la part de dalt, on hi havia un fotimer de pescadors. Espectaculars les imatges de les ginyes de les canyes de pescar que s’endinsen dins les aigües del Bòsfor esperant que els peixos piquin. Vaig ser testimoni de la picada de dos peixots, però l’estirada de l’atent pescador des de dalt de pont no tengué premi. El dos peixots no s’enganxaren a l’ham.
Just creuat el pont, vam travessar una ampla avinguda i ja ens trobàrem a
una plaça estibada de gent. A un costat la mesquita Nova (Yeni Camii). Al seu
costat el mercat de les Espècies. L’horabaixa començava a tombar i el que també
començava a fer era un poc de fred. Quan el sol s’amagava, la temperatura
baixava considerablement. I el que també ja es notava de valent era el
cansament. La visita a aquests dos llocs
es va fer perquè no quedava més remei. Era la darrera mesquita del
viatge i el mercat de les espècies que, particularment, m’agradà quasi més que el Gran Bazar, tot i que no tenen res a veure
un amb l’altre. Dir que en aquest moment, en Fatih, el nostre guia al llarg de
tot el viatge, ja s’havia acomiadat. Feina acabada. Vam entrar a la mesquita
Nova, que té un aire especial, malgrat el cansament i que ja havia perdut el
compte de les mesquites visitades, i que si un no hi posa màxima atenció i
interès, et semblen totes iguales, en aquests moments, un mes després d’aquesta
visita, record que àquesta em semblà especial. Potser fou on vaig veure més gent
musulmana fent oració i entrant i sortint, inclús dones musulmanes que sortien
d’una mena de reservat per elles.
Després de la visita tocava entrar i fer una volta al Mercat d’Espècies que també estava ple de gent amunt i avall. Vaig fer una volta i aviat vaig sortir per anar a seure a l’escala que serveix per entrar al pati de la mesquita on havíem quedat amb els companys per retrobar-nos. Vaig seure una estona també dins el pati. S’estava millor. Nins i nines jugant, gent entrant i sortint de la mesquita. Van ser uns moments entretinguts, abans de reunir el grup i emprendre el camí cap a l’hotel. Havíem esperat que es fes fosc, per tal de veure la ciutat il·luminada. Va valer la pena l’espera.
Havíem afinat una aturada del tramvia per on podíem agafar una línia que
ens deixaria a prop de l’hotel. L’agafàrem
i en un res i no res arribàrem al nostre destí. Amb la gent de la colla d’amics i coneguts amb qui compartíem aquest
viatge que estava tirants les darrers coces, havíem quedat en anar a sopar plegats per acomiadar tres dies
intensos visitant aquesta impactant ciutat. Vam sopar bé, tranquil·lament a un
restaurant a prop de l’hotel. Tot ja estava dat i beneït. L’endemà en esperava
una llarga jornada de tornada a casa. Com es sol dir, que és el millor de qualsevol
viatge.
Epíleg
A la fi estic a punt d’acabar i publicar aquest darrer
capítol d’una crònica, potser, un poc massa llarga, encara que ben segur m’he deixat moltes coses aferrades
al teclat de l’ordinador. Ja ha passat un mes des del dia que tornàrem a casa, i
durant els moments que he dedicat a escriure, he tornat viure el viatge de tal manera que he tornat gaudir de cada moment
passat per terres turques, perquè, a part del records, he hagut de
consultar informacions, situar rutes i visites, la qual cosa ha significat
aprofundir en el coneixement d’una terra fins fa poc desconeguda i que sempre,
per motius complicats d’explicar, m’havia
resistit a visitar. Vaja, que no era un viatge prioritari. Dit això, no em queden
gaire més coses per afegir. Potser em va fer falta, estar qualque dia més per
Istanbul, per poder viure l’ambient de racons sense presses, fer un cafè o un
te contemplant les siluetes que dibuixen els edificis, les mesquites de la
ciutat dels set pujols, una ciutat que enamora per la mescla harmoniosa de
cultures i estils de vida d'Orient i Occident, que la converteixen en un somni
complert per a tots els viatgers que la visiten. Per jo no era un somni, però
recoman a qui el tengui, que no demori la visita.
Capadòcia, Pamukkale, Efeso i sobretot, Istanbul,
quedaran a la meva memòria com a llocs que si no hagués visitat, m’en hauria penedit
Maties
Lladó Cerdà
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada