CRÒNICA I REFLEXIONS DESPRÉS D'UN IMPENSAT VIATGE A CAPADÒCIA I ESTAMBUIL, OCTUBRE 2025 (Part II)

De bell nou, ben de matí quan la llum del sol just començava a il.luminar l’horitzó,  la tonada matinera del “muecín” va envair l’habitació de l’hotel que,  en poc més d’una hora havíem d’abandonar, maletes fetes i berenats,  per partir cap al nostre següent destí del dia, Pamukkale.  Feia fresqueta, durant la nit les temperatures baixaven bastant i a la matinada, a l’hora de pujar a l’autocar que manejava el nostre xofer Zuzu,  feia falta una jaqueta per no tenir fred.

Estàvem a dimecres, ben de matí, quan sense adonar-nos ja estàvem en ruta. Teníem una bona tasca per davant. Ni més ni manco que fer un poc més de sis-cents kilòmetres per arribar a Pamukkale. Fou així que devers les set i mitja ja vam fer la primera aturada a un “kervansaray” a Tepesi Delik Han. Va ser una aturada tècnica, durant la qual vam poder visitar aquesta típica posada medieval, lloc d’aturada de la gent que feia la Ruta de la Seda. Dir que actualment és una mena de tenda de regals i bon lloc per fer un cafè o tè i anar al bany.

Continuàrem la ruta fent diverses aturades de les dites tècniques. Es tractava de dinar prest, cosa que férem a un lloc al costat de la carretera a la província de Konya. Comentar que aquest dinar, per molts de nosaltres,  fou el pitjor de tot el viatge. Lloc típic on s’aturen grups com el nostre, servits a l’atropellada, tant que molts no poguérem fer ni les postres, s’havien acabat, ni tampoc cafè, cosa que vaig deixar per la propera aturada quan vaig aprofitar per anar el bany i potser que també  fes el  cafetet que no havia pogut fer al restaurant on havíem dinat. No ho record. Eren quasi les tres de l’horabaixa.

Ja dúiem un bon grapat de kilòmetres a l’esquena o hauria de dir a les rodes. Des de que havíem sortit de Nevsehir, el paisatge havia anat canviant  a mesura que anàvem cap a occident. Havíem deixat enrere el terreny àrid, amb poca vegetació, per passar a poc a poc a transitar per uns camps més conreats. Enmig, algunes zones muntanyoses amb boscos que configuraven un panorama canviant, que he de reconèixer tampoc em va semblar dels paratges més espectaculars. No és allò que en aquesta part de Turquia crida més l’atenció dels visitants d’aquesta contrada de la Turquia asiàtica. 

Havia de ser un dia llarg, que encara no havia acabat, ni a prop fer-s’hi. Entre les diverses aturades i que el nostre guia, en Fatih, a estones  interrompia les nostres becadetes o les nostres converses amb els companys dels seients dels costats, per contar-nos històries turques, o respondre  qüestions  que la gent del grup li havia demanat sobre el funcionament de l’economia, ensenyament,  política o sanitat del país que anàvem coneixent. Entre una cosa i l’altra el temps anà passant, quan ja vam arribar a Hieràpolis, una aturada per fer una de les visites importants del viatge. Aquesta visita estava programada per l’endemà, dijous, que semblava era el dia que havíem de dedicar a conèixer la Turquía més antiga, les restes de l’herència que deixaren grecs i romans per aquest redol de l’Àsia Menor, és a dir, Hieràpolis i Efeso. Però una vegada més en Fatih havia modificat el programa, canviant la visita a Hieràpolis, que de fet i com vam poder comprovar, va resultar una bona decisió. Les restes arqueològiques de Hieràpolis es troben just al costat de Pamukkale, aquesta meravella natural que forma l’immensa cascada blanca amb les piscines naturals causades per aigües procedents de fonts termals. Torn dir que crec fou un encert ajuntar les dues visites, i només fer Pamukkale just abans d’anar a l’hotel per acabar el dia, que era el  que ens tocava segons el programa. L’endemà havíem de tornar al mateix lloc per fer la visita de les ruïnes de Hieràpolis.

Havíem partit de Nevsehir molt d’hora precisament amb la idea de tenir temps de fer aquestes dues visites avui, i disposar de temps l’endemà per dedicar a altres activitats, entre elles la dels globus, que no havíem pogut fer a Capadòcia.

Quan vam arribar a l’aparcament de Pamukkale, tots i totes segur que teníem ganes d’estirar les cames després de fer tants kilòmetres amb l’autocar. Fou així  que en Fatih ens proposà fer una curta excursió  caminant cap a un promontori on començar la visita de Hieràpolis. Ningú protestà gaire per haver de fer una pujadeta per un camí amb un poquet de rost. Dalt del turó ens esperava un monument espectacular. Em va sorprendre, ho reconesc, des del meu desconeixement, producte de no haver-me preparat gens aquest viatge. En el moment que escric aquesta crònica, també recuper el temps acumulant coneixements, aprofitant l’experiència. Per això també serveix el viatjar.

I que vos puc contar d’aquest lloc? Hieràpolis significa "ciutat sagrada",  i  va ser una antiga ciutat hel·lenística construïda en un lloc de culte “frigi” dedicat a la deessa mare anatòlia Cibeles, a Frígia, Àsia Menor, situada en l'actual Pamukkale, província de Denizli. Cèlebre per les seves aigües termals, fabricació de llana i tints, així com lloc de naixement del filòsof estoic Epícteto.

Les aigües termals s'han usat com a balneari des de al menys el segle II a. C., per molts patrons, gent important, que es retiraven o morien allí, tal com evidencia una gran necròpoli amb tombes, com la de Marcus Aurelius Ammianos, que mostra un dels primers relleus de manovella i biela, i la tomba de Felip l'Apòstol.

La visita comença per l’espectacular teatre. El teatre va ser probablement construït després d’un terratrèmol ocorregut l'any 60, durant el regnat d'Adriano en el segle II. La façana té 91 metres de llarg i en la graderia hi ha 50 files de seients dividides en set parts per vuit passadissos intermedis.

Vam seguir visitant aquestes importants restes arqueològiques,  ara baixant per una antiga calçada amb direcció al carrer principal d’aquesta antiga i important ciutat. Comentar que una usuària cèlebre del banys i termes que encara estan en funcionament, segurament bastant renovats,  fou Cleopatra. De fet no vam poder visitar aquest lloc i gaudir de les excel.lències del bany. No teníem temps. Sense dubte, fer la visita amb profunditat i màxim detall de la ciutat d’Hieràpolis i dels  “travertins de Pamukkale” requereix de molt més temps que el que vam disposar.

I va ser a aquesta impactant cascada blanca on vam poder gaudir d’un temps que va permetre a  qui va voler, fer una caminada a peus descalçats per damunt a questa piscina natural. Jo no em vaig decidir, em vaig estimar més dedicar el temps que ens donà en Fatih a immortalitzar amb la meva càmera aquest lloc. A l’hora que era, la llum de la posta de sol convidava a intentar treure les imatges més espectaculars d’aquest lloc tan increïble i  extens, Els gestors d’aquest parc controlen les parts d’aquest gran coster per on volen que baixin   les aigües que surten de les fonts termals. Això vol dir que només hi ha una part d’aquestes terrasses que tenen aigua a les piscines naturals. La resta d’aquests gran amfiteatre natural de pedra blanca, no té aigua.

Resumint, i com vam poder comprovar durant aquesta visita estrella del nostre viatge, Pamukkale, ofereix una de les postals més singulars del planeta: un vessant complet cobert de travertí blanc, esculpid per mil·lennis d'aigües termals riques en minerals que desborden en gorgs turquesa. El nostre guia ens va contar quin és l’origen d’aquestes singulars cascades blanques, però jo vull aprofitar per recordar-ho, il.lustrant-ho amb algunes imatges que vos deixaré aquí mateix, que segurament no faran justícia a la bellesa del lloc.

És un escenari que combina ciència geològica, llegat històric i benestar, i que des de fa dècades atreu a viatgers que cerquen tant un bany termal com una experiència visual inèdita, la que proporciona aquest amfiteatre natural de pedra i aigua. Les cèlebres terrasses de *Pamukkale —literalment, “castell de cotó” en turc— són el resultat d'un procés continu. Les aigües emergeixen carregades de bicarbonat de calci i, en perdre diòxid de carboni en la superfície, precipiten carbonat de calci, formant dipòsits que s'endureixen en capes blanques de travertí.

Amb el temps, aquesta pàtina cristal·litza en ventalls, cortines i dics naturals que creen petites piscines amb vores nacrades. El contrast cromàtic -blancs enlluernadors baix el sol i aigües blava lletoses- canvia amb l'hora del dia. A l'alba, la llum rasant encén les textures; al capvespre, els contorns es tornen daurats mentre el blanc sembla absorbir l'última lluentor del dia. És un paisatge tan fotogènic com fràgil. Vaig poder captar aquest moment de la posta del sol, durant aquesta visita, que acabà quan ja començava a ser fosc. Mentre anàvem cap a l’autocar vam poder comprovar i gaudir del joc de llums de colors amb els quals il.luminen el passeig que separa el “castell de cotó”, Pamukkale, de l’eterna Hieràpolis.

Vam pujat a l’autocar ara ja per anar cap a l’hotel Adempira Termal & Spa que es troba al poble de Denizli. Hotel espectacular, similar al de Nevsehir, però diferent, com no podia ser d’una altra manera. Vam prendre possessió de les habitacions i ràpidament cap a sopar, amb temps just per endreçar-nos una mica  i canviar sabates i vestimenta.

Ben sopats, alguns membres del nostre grup, sobretot del gènere femení, ràpidament  es posaren els banyadors per anar a gaudir del servei d’SPA que ens oferia l’hotel. Piscina d’aigües termals i, també una altra d'aigües “normals”, a més de servei de massatges i bany turc. Tot va ser ben aprofitat per la clientela mallorquina que envaí l’SPA. Per cert, ara que ve bé, he de reconèixer que mai m’havia passat pel cap intentar saber el significat d’aquestes sigles que formen l’acrònim SPA, fins que crec fou en Fatih que ho digué. Idò aquí ho deix per si qualcú com jo, no ho sap. SPA, és una sigla que procediria de l'expressió del llatí “salus per aquam”, que pot traduir-se com a «salut a través de l'aigua». Aquesta sigla s'hauria convertit en l'acrònim spa.

Jo que a mesura que passaven els dies no aconseguia descansar bé del tot, vaig optar per quedar a l’habitació de l’hotel, tranquil·lament, una bona dutxa i a intentar dormir. Volia estar ben descansat a la matinada, ja que ens esperava una activitat que em feia molta il.lusió. Coses de l’edat. Haver passat els setanta i encara no haver anat en globus! En aquestes altures, ja es tracta de no perdre calada. És per això que ens havien convocat ben prest per partir cap la propera aventura. A les sis i mitja del matí havíem d’estar preparats davant la recepció de l’hotel, on ens vendrien a cercar. Un cafè i un poc d’aigua a la correguda, i cap al portal de l’hotel on ens ajuntàrem les desset persones que havíem  contractat anar en globus a Pamukkale, tot i que no havia estat possible fer-ho el dia abans a Goreme. Puntualment van comparèixer unes quantes furgonetes a les que pujàrem per grups  ja composts per pujar a cada un dels globus, tot i que nosaltres vam passar per un altre hotel on arreplegàrem uns quants turistes orientals. En total érem devuit, el número de persones que cab a dins cada canastra. Arribats al lloc on ens esperaven els immensos globus, vam haver d’esperar uns quinze minuts perquè el vent que bufava en aquell moment no era bo. I efectivament, als quinze minuts baixàrem de la furgo per anar cada un cap al globus que ens havien assignat, el qual ja estaven començant a inflar. N’hi havia una bona partida, possiblement una quarantena escampats per diferents llocs, a un descampat situat entre el poble de Denizli i el coster per qual baixava la gran cascada de travertí que havíem visitat feia unes quantes hores.

Que vos puc contar del vol? Una experiència segurament  inoblidable. Veure sortir el sol mentre el globus s’eleva enmig d’un silenci només interromput, de tant en tant,  pel soroll del cremador que encalenteix l’aire que hi ha dins la vela  i que impulsa cap a munt aquest grandiós aparell volador. Calma i serenitat, silenci i pau. Meravellosa experiència en un dia que començava espectacular. La volada durà poc més d’una hora. Pujàrem fins a uns mil metres. La veritat és que quan un està allà dalt dins una canastra, penjat d’aquest estrany aparell, que puja i baixa per un conegut mecanisme que consisteix en encalentir l’aire, et passen tota mena de pensaments pel cap.

Quan va acabar aquesta eixida,  ens tornaren a l’hotel quan eren poc més de les nou. Teníem la partida a les deu, per tant temps més que suficient per fer un mos, acabar de tancar la maleta i puntualment ajuntar-nos a la resta de gent del nostre grup per pùjar a l'autocar.

He obviat comentar que, abans de partir per fer l’activitat dels globus, algú dels nostres amics ens va fer a saber que la nit passada, quan gent del nostre grup era a l’SPA, una amiga nostre va patir un accident, una caiguda a una escala devers la piscina, amb resultat d’un esquinç en el turmell dret. Na Maria Riutort, es va passà unes hores per l’hospital acompanyada pels nostres guies, el seu marit i algun amic més,  on fou ben atesa i diagnosticada. Afegir que na Maria va poder seguir fent el viatge, es port dir,  amb una certa normalitat, amb  l’ajut d'amics i d’en Fatih, que gestionà poder disposar d’una cadira de rodes, tant quan arribàrem a l’aeroport d’Esmirna fins que pujà a l’avió, com durant tota l’estada a Estambul, on pogué fer quasi totes les visites i activitats.

A les deu, puntualment, com cada dia, pujàrem a l’autocar i vam començar a fer camí cap a Efeso, capital d’Àsia Menor durant la dominació romana. Férem dues aturades abans de dinar, una tècnica a un bar-tenda d’aquests de carretera i que casualment és diu “Meandros”, nom  ben oportú! La segona fou a una gran tenda de fabricació de peces de vestir de pell. Referent a aquesta aturada només faré un comentari, i és que pens que aquest tipus de visites a tendes s’hauria de fer opcionalment i durant el temps lliure que es sol programar a tots els itineraris. Entenc que hi ha viatgers que, considerant les característiques, vull dir qualitat, preu, exclusivitat, etc., dels articles que es comercialitzen a les tendes com aquesta i també com la de les pedres d’ònix i turqueses, valoren aquestes visites. No és el meu cas. Quan vaig de viatge a un país o altre em mouen altres inquietuds i motivacions o interessos. Per això no en parlaré, tot i que sembla que la majoria de gent del grup no pensa com jo, la qual cosa és absolutament respectable. Ah, dir que aquestes aturades estan al programa, per tant poca cosa a comentar. 

Abans d’arribar a Efeso, una visita que si que m’interessava molt, a part de ser un dels punts forts del programa,  havíem de posar miques. Ho férem a un lloc, Tandirci Deniz  de la província d’Izmir. Aquí ens trobàrem amb un bufet repartit en dues taules on hi havia una trentena de greixoneres amb tota mena de plats propis de la cuina local, elaborats aparentment en exclusiva pel nostre grup. El cuiner amb l’ajut d’en Fatih ens explicà que era el que hi havia dins cada estri. Vam poder gaudir potser del millor dinar del viatge, a més a un lloc tranquil sense presses ni renou. Bon preàmbul abans d’anar a la darrera i important visita del dia, les restes de la ciutat d’Efeso, un lloc quie tenia interès en conèixer des de que l’any passat vaig anar a Grècia.

I que trobàrem a Efeso? A Efeso trobàrem les restes d’una de les ciutats antigues més impressionants del món, amb ruïnes greco-romanes que mostren la grandesa del seu passat. És Patrimoni Mundial de la UNESCO i conserva monuments que et fan viatjar directament a l’època clàssica. Efeso va ser una de les dotze ciutats jòniques i un centre comercial clau entre Europa i Àsia.  Va arribar a tenir uns 200.000 habitants, convertint-se en una de les metròpolis més grans de l’antiguitat. La ciutat va florir baix el domini romà i va ser visitada per figures com Cleòpatra i Marc Antoni.

No entraré a descriure tots i cada un dels elements arquitectònics i monuments que vam poder contemplar i carrers que vam poder trepitjar. El temple d’Artemisa, considerat una de les set meravelles del món antic, carrer de Màrbre i Àgora: avingudes monumentals que mostraven el poder comercial i polític de la ciutat. La biblioteca de Celso, el Gran Teatre amb capacitat per vint-i-cinc mil persones que està en restauració, etc.

Passejar per Efeso és com entrar en un museu a l’aire lliure: només s’ha excavat un 20% del que fou la ciutat, però ja permet imaginar la seva magnificència. Les columnes, carrers i edificis et transporten a un temps en què era un centre religiós, cultural i econòmic de primer ordre.

Vam acabar la visita que ja era fosc. Al final del recorregut per dins la ciutat havíem passat per un espectacular museu virtual,  el Museu de l'Experiència d'Efeso que  ofereix als visitants una forma única i immersiva d'explorar l'antiga ciutat d'Efeso. A diferència dels museus tradicionals, aquesta experiència d'avantguarda utilitza tecnologia avançada, que inclou realitat virtual, projeccions en 3D i exhibicions interactives, per a donar vida a les antigues ruïnes. 

En el següent enllaç, hi trobareu un vídeo molt interessant per reviure la nostra visita a aquest impressionant lloc: https://youtu.be/CsF4Ji6rTtg

Acabada la visita, no havíem acabat el dia, encara ens quedava un bon tragí, anar cap a l’aeroport d’Esmirna des d’on havíem de volar a Estambul. Moment per acomiadar-nos d’en Zuzu, que va ser el nostre bon xofer tots aquests dies passats.  I en un res i no res, ja ens trobàrem dins un avió d’aquests grossos. Esperava un avió, diguem de format més domèstic, i ens embarcaren dins un Boeing 777-300 de Turkish Airlines, que en uns quaranta cinc minuts, quasi sense adonar-nos,  ens va dur  a l’aeroport Internacional Ataturk,  d’Estambul. Recollida de maletes i caminadeta fins trobar-nos amb l’autocar que ens havia de fer el trasllat fins a l’hotel d’Estambul, on havíem de romandre les quatre nits que ens quedaven de viatge. L'autocar es va torbar una miqueta. Esperàrem una bona estona fora de l’aeroport, contemplant la caòtica circulació del lloc, anticipi del que patiríem a partir d’aquell moment a una ciutat de les característiques d’Estambul.

I cap a l’Hotel Holiday Inn Old City, un quatre estrelles al qual aviat comprovaríem que n'hi sobrava qualcuna. Arribada, repartiment d'habitacions amb qualque incident, ja que va ser necessari  fer alguns canvis, però finalment tot quedà conforme. La primera nit teníem el sopar inclòs, per tant tothom que va voler va sopar a l’hotel, per a continuació anar a descansar. Havia tornat ser una diada llarga amb molt de tragí, gent que havía anat en globus, en autocar i en avió. Quasi res diu el diari!

I així passàrem la primera nit a Estambul. Habitació ampla, la nostra, amb un aire condicionat que no es podia controlar des de l’habitació i que, per dir la veritat, feia una remor que molestava. I com que feia una mica de fresca, i el tapament del llit era un poc justet per la seva grandària, vaig haver de tirar d’aquesta mena de tapaments que posen als peus del llit a mode d’adorn, i com que no són mantes, al menys ens serviren per tenir els peus i cames calentes. Ens arreglàrem, però com ja he dit, a aquest hotel li sobra qualque estrella.

Mentrestant, Estambul ens esperava. Quedaven tres die per veure i gaudir d’una ciutat,  fins aquest viatge, per jo desconeguda. La meva dona, na Joana,  ja hi havia estat. Del que  férem i vam veure vos en parlaré al tercer capítol d’aquesta mena de crònica d’aquest més que interessant viatge per Turquia, crònica a la qual intent reflectir les meves particulars impressions.  

Maties Lladó Cerdà