CRÒNICA I REFLEXIONS DESPRÉS D'UN IMPENSAT VIATGE A CAPADÒCIA I ESTAMBUIL, OCTUBRE 2025 (Part I)

Ja han passat  bastants dies de la nostra tornada de terres turques. Maletes arraconades, roba neta, recuperats i recuperades d’un viatge de vuit dies que ha estat intens, però encara no acabat del tot. Estic en període de reflexió i valoració d’un viatge  que tampoc havia pensat fer mai. Enguany en duc dos amb aquesta qualificació. Pel mes d’abril passat, vaig fer un viatge al Marroc, un altre destí que tampoc havia pensat fer. Així vaig titular la crònica d’aquell viatge que està publicada al meu blog en tres capítols (per qui li pugui interessar, el primer capítol el podeu trobar a https://matiesllado.blogspot.com/2025/04/apunts-dun-improbable-viatge-al-marroc.html). És possible que també escrigui la crònica d’aquest recorregut per Turquia en varis capítols, ja que el viatge ha estat  estructurat en  dues parts: Capadòcia i Estambul, i enmig, una especial visita a Efeso.

Dit això, és fàcil comentar que han estat moltes i diverses les  imatges que han passat per davant els meus ulls, imatges i paratges ben diversos, i ambients contrastats. Hem vist una Turquia rural, una industrial, i una gran ciutat cosmopolita, immensa, plena de vida, amb multitud de  monuments que la  petjada d’una història antiga  i intensa ha deixat. I finalment la indústria del turisme que hem patit (més tard explicaré això de “hem patit”) i gaudit al mateix temps com a visitants, turistes que durant vuit dies hem trescat per cel, terra i mar per aquests distints ambients i localitzacions que ens ofereix aquesta gran i extensa terra situada a un lloc estratègic, entre dos continents, Europa i Àsia, la qual cosa li dona, i li ha donat al llarg dels temps,  un importància cabdal, per ser lloc de pas de civilitzacions i mercaderies. Abans fou l’intercanvi de les pròpies de cada etapa de la història, entre els països del Mediterrani i l’Orient. Actualment, i com és sabut,  té gran importància el tràfic dels vaixells mercants que transporten el petroli,  sobretot  rus,  per l’estret del Bòsfor. En definitiva, zona de conflicte per l’interès que hi ha per controlar aquest tràfic. Turquia ocupa aquest privilegiat redol del món, i ben segur que en treu un gran profit econòmic.

Quan partim a qualsevol viatge tots i totes duïm a l’equipatge, sempre a mà, el mòbil, eina imprescindible per a comunicar-nos i també per enregistrar aquelles imatges que més ens criden l’atenció. Pràcticament han desaparegut les càmeres de fotos. Jo dec ser un dels pocs supervivents d’aquesta raça de viatger. Aquesta afició implica que una vegada que s’arriba a casa, queda una tasca que et pot dur més d’un horabaixa de dedicació, sobretot si tires les fotografies amb un format que requereix d’un procés de revelat posterior, feina que es fa utilitzant qualcun dels molts programes informàtics que hi ha a disposició dels fotògrafs aficionats com jo. En el moment que escric aquesta mena de crònica del viatge, he de dir que fins ara ,només he descarregat les poc més de tres-centes fotos que he fet amb la càmera. Després de eliminar les que menys m’agraden, toca el procés de revelat i posteriorment la selecció de les millors, o de les que més m’agraden. Es tracta d’un complement de les fetes amb el mòbil. En definitiva una feina que entretén i em convida a revisar el viatge jornada a jornada, lloc a lloc visitat, la qual cosa,  a part de completar i  fixar   els coneixements adquirits al llarg del viatge, també em serveix per fer aquesta crònica.

Fet aquest, potser un poc llarg,  preàmbul, anem a intentar resumir com ha estat aquesta aventura turca, que començà ben prest el passat 27 d’octubre quan, un poc abans de les cinc de la matinada, ens trobàrem davant els mostradors de la companyia AlbaStar, companyia que he de reconèixer no havia sentit anomenar mai.  Si mal no record pujàrem a l’avió cent vuitanta set persones de les quals, quaranta set, eren les del grup de Viatges Llevant, grup que acompanyà n’Angel, amb qui ja havia coincidit en un viatge a Grècia fet l’any passat. El vol durà tres hores i quart. Vaig intentar recuperar hores de son, cosa que em resultà impossible. Tenc mal de fer dormir dins qualsevol medi de transport, és així que en aquest cas, he arrossegat un cert dèficit de son al llarg de tot el viatge. 

L’avió aterrà a l’Aeroport d’una ciutat que es diu Nevsehir, ciutat que no havia sentit anomenar mai fins ara, quan eren a prop de la una del migdia a Capadòcia. Dir que a Turquia hi ha dues hores més que a Espanya. De Palma havíem volat a les set i mitja aproximadament.

La pallissa provocada  per la matinada, aixecat a les tres i mitja,  i mal dormit, quasi sempre em passa quan he de partir de viatge, no minvava les ganes de començar a  conèixer aquesta primera part del territori de Turquia, Capadòcia. Aquest dia no teníem el dinar inclòs, per tant cadascú es va arreglar així com va trobar. Jo vaig donar compte d’un bon entrepà de sobrassada i dos glopets d’aigua, durant el trasllat des de l’aeroport fins al lloc on férem la primera visita del dia, amb el confortable l’autocar que ens assignà la companyia que ens donava suport, Oxin Travel.

He obviat parlar del nostre guia turc, el de continguts i responsable del bon  desenvolupament i gestió de les activitats i visites previstes en el programa que tots i totes vam contractar amb Viatges Llevant.  En Fatih , que n´és el seu nom,  es presentà al grup d’una manera un tant peculiar, utilitzant un estil de comunicació amb un punt d’ironia, que em vaig pensar no va caure del tot bé a alguns viatgers, a primera vista. En qualsevol cas, ja d’entrada ens va anticipar dues visites a dos llocs inclosos al programa però que s’havien previst per l’endemà. De fet, durant la seva presentació,  va dir que a partir d’aquell moment n’Angel i la seva “secretaria”, na Catalina Juan,  que seia al seu costat al primer seient de l’autocar, “estarien de vacances a partir d’aquell moment”, volent significar que ell agafava la responsabilitat  de la gestió dels continguts i que, donant per suposat que es farien totes les activitats incloses, ell aplicaria el seu propi programa. I he de reconèixer que la cosa començà bé. Segons el programa des de l’aeroport havíem d’anar cap a l’hotel on teníem el sopar i l’allotjament. Es veu que al “seu programa”, ell tenia uns altres plans. D’aquesta manera, abans d’anar a l’hotel, vam fer dues visites: l’Església de Sant Joan de Güllüdere (s.X), situada a la vall del mateix nom. Es troba als voltants del poble de Gulsehir, i té la característica de tenir una planta baixa i dos pisos, conservant a les seves parets i voltes un frescs d’indubtable valor. En Fatih ens va explicar, fil per randa, amb màxim detall, quines pintures trobaríem i que representàvem cada una d’elles en entrar, operació que férem en dos grups, l’església és molt petita i només hi cabem unes vint-i-cinc persones a la vegada.

La segona visita fou a la “vall de l’amor”, no sé si perquè qualcú li demanà o si perquè ell ho tenia previst. Cap allà anàrem. Ens aturàrem a un mirador sobre la dita vall, molt a prop d’on ens havíem aturat abans.  Així, la Vall de l'Amor, o, com ho anomenen humorísticament tant turistes com locals, la Vall dels Fal·lus o dels Penis. De fet, el nom ho diu tot, ja que les enormes formacions rocoses s'assemblen notablement a l'òrgan reproductor masculí – algunes fins i tot amb detalls anatòmics evidents. Nosaltres tenguérem aquesta primera presa de contacte visual , amb les famoses i esperades formacions rocoses. En Fatih ens explicà quin és l’origen d’aquestes singulars formacions tant característiques i que conformen un paratge  únic. I perquè s’anomena “vall de l’amor”? Bastà pegar una ullada a l’escenari del mirador on ens trobàvem, grans cors decorats amb flors col·locats a la vora del penya-segat que limitava el mirador, a mode de  “photo call”, on fer-se les obligades fotos de record. Petits arbres amb centenars de botelletes amb missatges, suposadament,  de promeses d’amor o qui sap. No faltaven diferents llocs de venda de gelats, fruites i sucs de fruites, aigua, i també algun camell o ase preparats i disponibles per fer una volteta mentre es gaudeix de l’insòlit i espectacular paratge d’unes vall plena de formacions rocoses capritxoses I increïbles.

Acabada aquesta darrera visita, només quedava anar cap a l’hotel on havíem de passar les dues primeres nits de la nostra estada a Capadòcia. Havíem avançat dues visites de les programades pel dia següent, la qual cosa, esponjava el programa,  al mateix temps que permetria acabar la tasca prevista més prest. D’aquesta manera quedava temps suficient per poder fer algunes activitats “no incloses”, i que en Fatih ens va oferir de camí a l’hotel.

L’hotel, el Crown Plaza, Kapàdokia, de cinc estrelles, està situat a la ciutat de Nevsehir, de la qual  puc dir que pertany a la regió de Anatolia Central, a Turquia, i és la capital de la província de Nevşehir. Compta amb una població de 123.976 habitants, segons cens de 2012.

El nom antic de la ciutat era Muskara, i va ser canviat durant el període otomà. El gendre del sultà Ahmet III, el Osmanli Ibrahim Pachá va néixer allà, i per tant tenia un gran interès en el desenvolupament del petit llogaret de 18 cases. Baix l'administració de Ürgüp, el llogaret va créixer amb la construcció de mesquites, fonts, escoles, hostals i banys. El nom va ser llavors canviat a Nevşehir, que significa Ciutat Nova. Al llarg de la nostra estada vam poder comprovar la gran quantitat de noves construccions, sense dubte producte de l'auge del turisme que envaeix aquesta zona sobretot des de fa algunes dècades.

Ja instal.lats al magnífic hotel, probablement el millor del circuit, per tancar tan llarga jornada ens quedava sopar, cosa que havíem de fer a les set i mitja. Fins aquí res estrany, si no fos que segons  el nostre horari mallorquí, eren les cinc i mitja. Ningú protestà, segurament perquè el dinar havia quedat reduït a qualque entrepà, galletes d’aquestes que no falten mai a la borsa d’un viatger mallorquí, quatre bessons d’ametla o similar. Vaja que hi havia gana i ganes de tastar la cuina del país. Arribat a aquest punt només un comentari, evidentment particular, “no m’agrada valorar  la qualitat ni característiques de les menjades, ja que es tracta d’un tema molt personal, i que cadascú té uns gusts i costums pròpies”. Només diré que vaig sopar bé i vaig passar gust del que vaig  menjar, tant el primer dia com el segon, tot acompanyat d’una Efes Pilsen, cervesa local, que donava nom a un famós equip de bàsquet turc. Una vegada ben sopats, amb un grup d’amics i amigues,  decidírem anar a conèixer aquesta ciutat, improvisant una volta  pels voltants de l’edifici que ocupa el nostre hotel, i que destaca de manera significativa sobre les modernes edificacions de la ciutat, inclús més que la més alta de les mesquites de Nevsehir. D’aquesta manera, sobreposant-nos al cansament acumulat en la nostra, a les hores,  llarguíssima jornada, van poder gaudir de la vista exterior i nocturna d’una moderníssima mesquita que,  il·luminada,  fou tot un espectacle. Es tracta de l’anomenada Külliye Camii, que començà a construir-se l’any 2015, i que no  va destinar-se a l’oració dels divendres fins el 2024. Hi caben deu mil persones i té quatre minarets de vuitanta vuit metres d’alçada. Al complex, a part de la mesquita, hi ha vàries instal.lacions socials afegides, biblioteca, sala de conferències, madrassa i clínica.

Després d’aquesta visita, alguns membres de la  colla vam decidir tornar cap a l’hotel a descansar. Altres van continuar l’excursió nocturna una estoneta més. Nosaltres vam considerar oportú retirar-nos per intentar recuperar hores de son i forces.  De fet, no vos ho perdeu, el guia, en Fatih,  ens havia convocat per l’endemà i  si mal no record,  a les vuit i quart, berenats i a punt d’envestir  a la segona jornada del viatge, de fet, el programa oficial de visites a la Capadòcia començava el dimarts 28. Una nova matinada ens esperava. Dir que aquesta va ser la tendència al llarg de tot el viatge. Tant és així, que no vaig arribar a acabar la son en els vuit dies. Heu de pensar que si ens aixecàvem a les sis del matí, realment per nosaltres eren les quatre. No és gens estrany que  quan vaig arribar a casa, estàs ben atropellat, sobretot físicament. Ja ho diuen que la vida del turista no és gens fàcil ni còmoda.

Ja estava aixecat quan el “muecin”, aquest senyor que cada matí i fins a cinc vegades durant el dia convida a la comunitat musulmana a l’oració, va arrancar el seu recital matiner. Per curiositat i per si a qualcú li pot interessar, he mirat quina és la lletra del cant que durant els set dies que fórem a Turquía, ens acompanyà cada matí. Aquest especial cant, mena de recitat, que és conegut com “adhan” . El text tradicional en àrab és:

1.    Allāhu akbar, Allāhu akbar (Déu és el més gran,)

2.    Ashhadu an lā ilāha illā Allāh (Dono testimoni de que no hi ha mes déu, que Déu)

3.    Ashhadu anna Muḥammadan rasūl Allāh (Dono testimoni de que Muḥammad es el missatger de Déu)

4.    Ḥayya ‘alaṣ-ṣalāh (Veniu a l’oració)

5.    Ḥayya ‘alal-falāḥ (Veniu a l’èxit)

6.    As-salātu khayrun min an-nawm (només  en el “fajr”) (L’oració és millor que dormir)

7.    Allāhu akbar, Allāhu akbar (Déu és el més gran, Déu és el més gran)

8.      Lā ilāha illā Allāh (No hi ha més déu que Déu)

Només quan es crida a l’oració en sortir el sol  (“fajr”), s’afegeix aquesta frase particular, la número sis que diu: “l’oració és millor que dormir”. Si ells ho diuen...

Fet aquest incís, i tornant al relat del viatge, berenats i arreglats, aviat tothom es va trobar dins l’autocar a punt per començar la primera jornada del viatge visitant aquesta fantàstica regió, de la qual n’havia sentit parlar meravelles. Fou així com en Fatih, una vegada ja havíem deixat l’hotel enrere,  i després de dir bon dia,  ens avançà les visites que faríem al llarg de la jornada.

La primera aturada fou molt a prop d’on havíem passat la nit. Just al costat de Nevsehir, a un promontori des del qual es pot gaudir d’una gran vista de la ciutat, es troba la aquesta altra ciutat subterrània coneguda com a Kayasehir. Aquesta fou la primera visita del dia. I realment va valer la pena. En el nucli de la ciutat de Kayasehir, descoberta el 2014 durant un projecte urbanístic, vam descobrir un espai arqueològic immens, amb prop d’un miler d’habitacions, túnels, esglésies rupestres amb frescos, tombes excavades i zones militars i socials. És una de les ciutats subterrànies més grans de Capadòcia. Vam poder entendre com les comunitats antigues es refugiaven baix terra per protegir-se d’invasions.

La mena de roca d’aquesta regió  permet excavar aquestes habitacions i túnels que les comuniquen. Aquí vos deix una breu explicació del perquè d’aquestes formacions que han determinat aquest espectacle natural que trobàrem a les diferents valls que vam visitar:

Tuf volcànic: Format per cendres volcàniques compactades després de les erupcions dels volcans Erciyes, Hasan i Melendiz fa milions d’anys. És una roca molt porosa i blana, que es pot excavar amb facilitat, que també és prou resistent per mantenir estructures durant segles

Basalt i lava dura: En alguns punts, les capes superiors són de basalt més dur, que protegeix el tuf de l’erosió. Això explica la forma de les “xemeneies de fades”: la part superior és de roca dura i la base de tuf s’erosiona més ràpidament.

Dalt de tot d’aquest turó hi ha una fortificació, la qual no visitàrem.

La jornada seguí. Feia un dia esplèndid, la qual cosa sempre és un plus a considerar quan es fa un viatge, sobretot on la naturalesa és la protagonista. Veritat que aquí hi hem d’afegir el valor cultural i històric dels lloc on ens trobàvem. La propera aturada fou pels voltants d’Uchisar  a un mirador sobre la vall on es troba aquest poble. Després d’aquest panoràmica, vam seguir fins arribar a un d'aquests pobles amb cases excavades a les roques, lloc on vam disposar de temps per fer una volta enmig d’aquests habitatges tant peculiars. Fins i tot poguérem entrar a alguna casa on ens oferiren, després de pagar dos euros per la visita, un té de poma, mentre gaudíem d’una vista panoràmica immillorable del lloc.

El matí va transcórrer fent aturades als miradors de les diferents valls connectades  unes amb les altres, on vam poder contemplar una darrera l’altra grans extensions de terreny  on es troben, sembla que sembrades, les formacions en forma de conus i que conformen aquests paratges tant especials i curiosos, plens d’habitatges ancestrals excavats a les roques.  Un vertader espectacle a cada aturada.  Foto de grup al mirador de Uchisar, amb el poble coronat per un castell rocós al darrera, magnífic conjunt natural escènic per formar un altre  “photo call” amb les lletres de “Kapadokya” presidint la imatge.

I com que ja era hora d’anar a dinar, ens dirigírem al poble d'Ortahisar on es trobava el restaurant. Sopa, entremesos i kebap, cuinat dins una curiosa olla de ceràmica. Bon dinar, després del qual, ens dirigírem ràpidament a visitar uns tallers de pedres onix i turquesa. Visita  que estava programada però que, per un servidor,  hagués pogut ser perfectament prescindible. De fet, després de la detallada explicació, que ens va fer una al.lota cubana,  de com s’obtenen les diferents pedres i quin és el seu destí, ens convidaren a passar a la tenda, vaja, més o menys com un temps feien a les perles de Manacor.

aig quedar fora de la fàbrica, mentre la resta del grup era a la tenda, i vaig poder observar que, a un terreny  situat just al costat de la fàbrica,  ja ens esperaven els quatre 4x4 als quals desset persones del grup havíem de pujar per començar la nostra aventura, que consistí en fer voltes, o millor dit “brusques”,  pegant bots i derrapades pels camins i pistes que hi ha per dins les valls, passant  entre les vistoses i enigmàtiques roques punxegudes que havíem vist des dels miradors el matí. Férem tres aturades a miradors de bell nou espectaculars. Havíem començat devers  les quatre aquesta activitat, per jo no prevista, i he de reconèixer que, a part de resultar una aventura divertidíssima i emocionant, tant que l’adrenalina per moments anava a dalt de tot, ens va permetre tenir una visió dels fascinants paratges  des d’una perspectiva diferent.

Mentre nosaltres fèiem voltes, la resta del grup es dirigí cap a l’hotel. Una part d'aquest grup va dedicar el temps lliure per  anar a veure ballar els "derviches". Però, què són els "derviches"? Amb aquest nom es coneix a una mena de monjos o membres místics de l'islam que practiquen el "sufisme", la dimensió espiritual interna d'aquesta religió. Estan dedicats a la cerca de l'amor diví i la veritat, sovint a través de pràctiques i rituals que cerquen la transcendència espiritual. Coneguts per les seves cerimònies meditatives i la seva dansa característica, els "derviches" s'han convertit, a més, en un símbol de la rica herència cultural i espiritual de l'islam.

Tant aquesta activitat, com la dels 4x4,  eren “no incloses”, vol dir de pagament. He de fer constar que tant una com l’altre van deixar contenta a la parròquia, malgrat els preus un tant elevats d’ambdues. En el meu cas i en el de na Joana, que va anar a veure la dansa dels derviches, ben pagats.

M’estic donant compte que aquesta crònica em surt un poc llarga. Encara estic al tercer dia de viatge, quan encara hem de passar la segona i darrera nit a Nevsehir.

Quan vam decidir fer aquest viatge, quan en parlàvem amb amics i coneguts i  els dèiem que  anàvem a Capadòcia, una pregunta que sortia de forma recurrent era la de "si aniríem en globus". Faig aquest comentari en un moment del relat que quasi ja estam a punt de deixar  Capadòcia i encara no havia tret aquest tema a la crònica. Podeu ben cereure a hores d'ara en Fatih, amb les ganes que tenia de vendre activitats de les dites opcionals,  ja ens havia  ofert fer aquesta, però resultà que havia sortit un problema, el mal temps. Les dues matinades, que és el moment en que es fan els vols amb globus, hi havia previsió de vents que van impedir fer aquesta, per molts de nosaltres, esperada activitat  a Capadòcia. Sempre ho veuràs! Es per això que encara no vos n’havia parlat. Malauradament, no podríem fer la volada a Goreme, que és el lloc més conegut d’on solen prendre el vol els globus, elevant-se per damunt les valls que fins aquest moments havíem recorregut i admirat des de baix. Res, que hi haurem de tornar si volem volar per damunt Capadòcia. Així i tot, ens van oferir una alternativa. Resulta que a Pamukkale, que era el destí on havíem d'arribar el pròxim dia, després de deixar enrere Capadòcia, també hi ha empreses que venen aquesta activitat, evidentment a un entorn paisatgístic diferent.  Però bé, quan en Fatih ens ho va oferir, desset viatgers ens vam decidir a provar-ho. Però d’això ja en parlarem en ser a Pamukkale, a on havíem d'arribar  el vespre de dimecres. No avancem aconteixements. De moment, hem arribat a l’hotel de Nevsehir, cansats d’una jornada intensa en tots els sentits, i ja tenim ganes d’una bona dutxa, sopar i anar a descansar. Ens ho havíem guanyat.

(continuarà) 

Maties Lladó