La crisi del covid-19: s'ha d'escoltar al qui sap.

Dilluns, segona setmana de reclusió obligada per la crisi provocada pel ja massa famós covid-19. Un dia que està essent molt semblant al primer dilluns que passàrem en aquest nova situació. Una cosa potser sia diferent, la majoria de gent pareix que ha acceptat que no queda més remei que quedar-nos  a casa com a primera i més important mesura per a combatre a aquest nou i  de moment implacable enemic.


Tots hem anat adoptant rutines, cadascú les seves, segons estatus social, formació, capacitats, estat físic, edat, professió, aficions, etc. Tots tenim els nostres recursos, fins i tot  el d’avorrir-nos qualque estona, qualque dia. Potser els que tenen més bo de fer acostumar-se a aquesta nova situació, siguem els jubilats, sobretot aquells que pel que sigui, generalment per motius de salut minvada,  han de passar més temps a casa. En el meu cas i en el de la majoria dels meus amics i companys, hi trobam el contrapunt. Fins fa nou dies puc dir que quasi estàvem  mes temps fora de casa que dins ca nostra. Això té a veure amb les aficions de cada un i sobretot amb tenir la sort de poder gaudir d’un bon estat físic.   Conec a moltíssima gent que ja no fa feina, que dedica gran part del seu temps a la pràctica d’esports molt diversos: senderisme o excursionisme, bicicleta, tennis, etc. i altres, els que tenen terrenys per a cultivar, passen gran part del seus dies gaudint de les feines de foravila. Un tercer grup de  veterans potser sigui el format per gent que han estat industrials i encara dediquen molta part del  dia a estar damunt el negoci. No hi ha manera d’amollar el mac.

  

Sigui així com sigui, fins aquí hem arribat cadascú amb el seu propi bagatge i condició. Imaginau que a partir d’ara sempre fos més o menys així. Si voleu la meva opinió, basada més amb una mescla de desig i premonició, crec que no sempre serà així, però estic ben segur que moltes coses canviaran en la nostra manera de viure, no som gaire optimista. He de reconèixer que me preocupa el futur, el més immediat sobretot, ja que per la meva edat el recorregut probable no és molt llarg que diguem. I això si el maleït virus no me pega un mal cop, i m’agafa amb la guàrdia baixa...


Me permetré recomanar-vos un  vídeo en el qual en Bill Gates, el març de 2015 parlava d’una posible pandèmia. Trobareu aquest vídeo al següent enllaç: 

Bill Gates habla de una pandemia


El trob molt interessant i oportú, especialment per tota aquesta gent que des de que ha començat aquesta història no tenen res mes a fer que dedicar-se, mitjançant les xarxes socials, a “la recerca implacable de culpables”. Uns peguen,  dia si altre també, a l’esquerra governant, o sigui, a la coalició judeo-maçònica, aliada amb els dimonis veneçolans.  Altres s’en van cap a darrera i obrin la caixa del records i surten els retalls a la sanitat que va fer la dreta per certes autonomies espanyoles, a unes més que a altres. Els mallorquins, menorquins i eivissencs recordaran les intencions del llavors president que volia tancar hospitals, el Joan  March i el General me venen al record ara mateix, i que gràcies a que va rectificar, no sé perquè, actualment fan una gran tasca, pel que sent a dir.

I tota aquesta dèria per donar culpes, la puc entendre, encara que no puc admetre de cap manera que la crítica es faci indiscriminadament, sense misericòrdia, inclús amb insults greus, possibles injúries a persones que amb  la seva difícil i complicada tasca d’haver de prendre decisions molt difícils, han pogut cometre errors. I si les crítiques tenen base, mira. Allò que no és admissible és el “fake”, amollat per fer mal, en un moment que pens està totalment fora de lloc. Sense dubte hi haurà moments per criticar. I sense dubte hi haurà moments per aprendre dels possibles errors comesos, sobretot a partir d’una situació  com la que vivim aquests dies, sense precedents.


Abans d’acabar aquest escrit d’avui faré una altre recomanació. Es tracta d’un article que he trobat a El Confidencial. Article escrit per Angel Villarino  que té com a títol: “¿Y después del encierro? Lo que nos espera cuando se aplane la curva del coronavirus.


L’escrit, per fer-vos ganes,  comença així: 


“Resulta imposible saber cuánto tardaremos en disfrutar de otro fin de semana como el del 7 y 8 de marzo, el último antes del estado de alarma por el coronavirus. Las manifestaciones, los enjambres frente a los estadios de fútbol, los bares a rebosar… La escena de dos semanas atrás podría acabar tornando al sepia, convertida en el último instante de una forma de vida estrangulada por la pandemia del coronavirus. Algunas cosas no van a volver, de la misma manera que desde hace años es imposible subirse a un avión sin pasar por los controles de explosivos.”


El trobareu al següent enllaç: ¿Y después del encierro?


Allò que ve després no té desperdici. Descriu un més que possible escenari, en alguns detalls, més propi de la ciència ficció que d‘altra cosa. La realitat i lo dramàtic o emocionant, depèn, és que la pel.lícula pot començar d’aquí a un mes aproximadament, i encara que un mes, avui, ens sembli per la nostra situació molt de temps, vol dir d’aquí a no res.

Si llegiu aquest article abans d’anar a dormir, m’agradaria no vos fer fugir la son. Estic segur que no vos deixarà indiferents.

Jo no ho sé, però m’atrevesc a dir que, vist les coses que he pogut llegir aquest dies i escoltar de veus autoritzades per la ciència i el coneixement, fins que no surti una vacuna real, efectiva, la vida del nostre futur més immediat crec que sofrirà un dalt i baix important.


El pare d’un molt bon amic meu, si llegeix això sabrà bé de qui parl, sempre deia ple de raò: “s’ha d’escoltar al qui sap”.


En seguirem parlant. Mentrestant escoltarem i seguirem els consells dels qui saben. Jo al menys ho faré així.