El blog de Maties Lladó

Què tal amics i amigues? Com heu passat aquest darrer cap de setmana? Diumenge extrany, tant que ha semblat un dia feiner qualsevol. Recordau "el dia de la marmota"? Així seguim, cada un de nosaltres amb un guió diferent, que segurament es va repetint, un dia darrera l'altre. Després de quinze dies de tancament, s'ha de ser molt brillant,  imaginatiu o creatiu per no haver acabat les idees de com ajudar a passar aquests dies tan poc agraïts, amb qualque estona plena d'esperança, a moments d'angoixa, d'incertesa i de dubtes. Però, quin sentit té que vos repliqui allò que cada un gestiona a la seva manera, així como pot, en el seu dia a dia de confinament? El que si vull compartir amb vosaltres és la meva visió de tot el que passa i què trob de la situació a dia d'avui, després d'haver passat aquest cap de setmana sense publicar al meu blog, però durant el qual m'he dedicat a contrastar i a analitzar diferents notícies, comunicats, estadístique...

Quasi quinze dies de confinament i a punt de començar el segon cap de setmana que passarem a casa.  I ara què?  A quin punt estam d'aquesta història que començarem quasi ningú sap com, ni perquè?  Per jo un fet fatal: 4858 persones mortes a hores d'ara.  El que m'agradaria saber és quin percentatge significa sobre el número d'afectats reals, que diuen són 64.059. Això significaria un 7,58% de mortalitat. Una barbaritat? L'altre dia un amic me deia que des de les altes instàncies  sanitàries i polítiques que intenten  controlar la pandèmia, ens estan amagant dades, que ens manipulen. I segurament és veritat, volent o sense voler, tot i que si fem quatre càlculs amb les xifres que ens donen és bo de fer arribar a saber quantes persones estan realment infectades a l'Estat Espanyol.   Segons els càlculs que jo faig, tenint en compte que sempre s'ha admès que l'índex de mortalitat d'aquest virus estava al voltant del 3% (molt enfora del 7,58%)...

Tots i totes les que teniu ja una edat i vos agrada el cinema potser recordeu una pel·lícula interpretada per Bill Murray baix el títol "El dia de la Marmota",  (títol original, "The Groundhog Day"). A Espanya es va passar als cinemes amb el títol de "Atrapat en el Temps". Realment és una pel.lícula fde ciència ficció i alt contengut metafísic i fantasia estatunidenca de 1993. La dirigí Harold Ramis i la protagonitzaren el dit Murray, l'Andy MacDowell i en Chris Elliot. El bàsic que s'ha de saber del Dia de la Marmota, sobre aquesta tradició, és el següent: el dos de febrer la marmota que nom Phil (com el personatge que interpreta en Murray) treu el cap de la seva lloriguera després de despertar de la seva hibernació. Si el cel està cobert, Phil es quedarà a gaudir de l'aire lliure i la primavera arribarà aviat. Pero si, per contra, la marmota es topa amb la seva ombra, la qual cosa passarà en cas de dia assolellat, es retirarà al seu cau per...

Avui quan arribam quasi a la meitat de la segona setmana de tancament, la veritat és que no sabia si havia d'escriure l'article diari del blog. La primera cosa per a no caure amb l'avorriment, no en el meu si no en el de la gent que fa una passada cada dia pel blog i pega una ullada a aquest resum de sensacions i pensaments que un va acumul.lant al llarg del dia, mentre va repetint rutines, entre xerrada i xerrada telefònica amb qualque amic o amiga. No pot ser d'altra manera, L'eina és el mòbil. Heu pensat com seria això sense les noves tecnologies? Segurament un poc més complicat tot. Si he de dir veritat,  he escoltat poques notícies referent a l'actualitat de la crisi del covid-19. Les poques que he vist i escoltat han bastat per a confirmar que seguim amb la famosa curva sense voltar cap a baix. La pandèmia segueix fent desastres per tot arreu, i si ens aturam al número de morts causats per aquest animalet traidor i mal de veure, la moral te pega en terra...

Com la majoria de vosaltres començ a estar saturat sobretot de males notícies. Realment és un mal somni. Fa una mitja hora m’he assegut davant l’ordinador i he començat a escorcollar les diferents noticies que automàticament te compareixen a la pantalla just pitjar la tecla d’entrada al teu navegador. Que si els portuguesos estan acollonits de veure el que passa a Espanya; que no sé quin país va davant a la cursa de casos d’infectats; que a Espanya el virus és més ràpid que a altres llocs; que si el científic portaveu de les males notícies es toca l’orella durant les seves aparicions televisives, que si va mal vestit; que si surten militars i guàrdia civils a les aparicions dels representants del comitè de crisi del Govern Central; que si els militars o exèrcit fa o deixa de fer... I què voleu que vos digui. Sempre he trobat que visc a un país de remugues i d’envejosos, i davant la situació que ens trobam, molt complicada i molt greu, tant a nivell sanitari com econòmic, no ajuda gair...

Dilluns, segona setmana de reclusió obligada per la crisi provocada pel ja massa famós covid-19. Un dia que està essent molt semblant al primer dilluns que passàrem en aquest nova situació. Una cosa potser sia diferent, la majoria de gent pareix que ha acceptat que no queda més remei que quedar-nos  a casa com a primera i més important mesura per a combatre a aquest nou i  de moment implacable enemic. Tots hem anat adoptant rutines, cadascú les seves, segons estatus social, formació, capacitats, estat físic, edat, professió, aficions, etc. Tots tenim els nostres recursos, fins i tot  el d’avorrir-nos qualque estona, qualque dia. Potser els que tenen més bo de fer acostumar-se a aquesta nova situació, siguem els jubilats, sobretot aquells que pel que sigui, generalment per motius de salut minvada,  han de passar més temps a casa. En el meu cas i en el de la majoria dels meus amics i companys, hi trobam el contrapunt. Fins fa nou dies puc dir que quasi estàvem ...

“Y la gente se quedó en casa. Y leía libros y escuchaba. Y descansaba y hacía ejercicio. Y creaba arte y jugaba. Y aprendía nuevas formas de ser, de estar quieto. Y se detenía. Y escuchaba más profundamente. Algunos meditaban. Algunos rezaban. Alguno bailaban. Algunos hallaron sus sombras. Y la gente empezó a pensar de forma diferente. Y la gente sanó. Y, en ausencia de personas que viven en la ignorancia y el peligro, sin sentido y sin corazón, la Tierra comenzó a sanar. Y cuando pasó el peligro, y la gente se unió de nuevo, lamentaron sus pérdidas, tomaron nuevas decisiones, soñaron nuevas imágenes, crearon nuevas formas de vivir y curaron la tierra por completo, tal y como ellos habían sido curados". In the Time of Pandemic Posted on March 16, 2020 under Spirit Level  And the people stayed home. And they read books, and listened, and rested, and exercised, and made art, and played games, and learned new ways of being, and were still. And they listened more...

Primer cap de setmana complet des de que l’Estat d’Alarma va ser decretat el passat dissabte. Avui comença la primavera, ahir fou Sant Josep, avui l’aniversari de qualcú.  Pens amb gent que ja no tendrà l’oportunitat de celebrar més aniversaris, i molts, la majoria, no per culpa del covid-19. Els dies passen, però no passen com fins fa una setmana. Qui s’ha adonat de que avui començava la primavera? I si a la família qualcú ha fet els anys aquesta setmana, poca festa hi ha hagut. Els whatsapp de costum, els missatges del Facebook, qualque cridada telefònica, qualcuna per vídeo-conferència cosa dels tecnològicament més espabil.lats,  i sempre el mateix desig final a la conversa, “esperem que l’any qui ve ho poguem celebrar millor”. I la majoria pensant: si hi som.  De cop tot s’ha relativitzat. Una de les trucades del dia ha estat d’un gran amic que me desconvocava per un dinar al que estàvem convidats demà a migdia. M’havia fugit del cap. És com si tots el...

M’he posat a escriure tard. Si he de dir la veritat, no en tenia gaire ganes. Això que avui he romput el tancament obligat, i he pogut canviar un poc la rutina del tancament.  Perquè deu ser obligat, o no? Potser qualcú ha escrit o dit que  es tracta d‘un confinament voluntari. Si fos voluntari, no quedaria ningú a casa seva! Pens que hi ha molta gent que a hores d’ara encara duu les sabates girades de peu. I crec que és ben hora de posar els peus en terra, sobretot tenint en compte el que ens diuen  que ens espera aquests pròxims dies. Tot el que veig i sent a cada estona que passa no és que me tengui preocupat, un poc més que preocupat. No són bromes. Les xifres són d’escàndol i encara anirà a més exponencialment. I fins quant? Creieu que hi ha qualcú que en tengui idea. Encara avui he escoltat el discurs d’una doctora basca que m’ha posat els pels de gallina. Que si no es fan les coses d’una altra manera,  “aquí no quedarà ni el Tato”. Ostres, no sé si parlava...

Tercer dia d’estar reclusos a casa seguint les ordres de l’Estat d’Alarma decretat pel nostre govern per la crisi provocada per un enemic cruel, traïdor i petit, però molt maleït. Si qualcú ha llegit qualque bona notícia referida al tema, ja me pot contactar, a veure si m’en vaig a dormir un poc més animat avui.  No faré cap resum de les llistes de damnificats arreu de l’Estat, ni tampoc de les males notícies, basta pegar una ullada als diaris digitals, perquè els de paper queden endarrerits just sortir al carrer, o escoltar qualsevol emissora de ràdio o obrir la televisió. Vaja, un desastre del que no sé com en sortirem. Si en sortim vius, molts en pegar una ullada a la butxaca o en veure que quan s’aixequin el dematí no tenen on anar a guanyar-se les sopes, potser s’haguessin estimat més que el malanat virus hagués acabat amb ells. I el fet és aquest, el pitjor, hi ha gent que mor, i si un mort és molt, tots els que ja no hi són, és una animalada. Un destí que ara...

Al llarg del dia d’avui, mentre anava fent tasques personals i domèstiques, qualcuna rutinària, altres d’improvisades per tal de passar el temps de la millor manera possible,  considerant que quinze dies (o més) serien llargs, he pensat en dedicar diàriament part del meu temps a escriure per compartir sensacions, idees, elucubracions i pensaments sobre aquesta situació totalment impensable a la qual ens ha abocat la compareixença inesperada d’un bitxo molt petit i perillós, tant que ens ha posat en perill fins i tot de mort, no només als mallorquins, si no també a tots els habitants d’aquest malmenat món que avui,  encara,  habitam. No sé si interessarà a qualcú el que jo pensi o trobi sobre la situació actual, però al menys passaré una estoneta i deixaré escrita una mena de crònica personal d’un moment que mai ens pensàvem viure, sobretot tots els que no vam viure la guerra, que som la immensa majoria d’espanyols vius. Ahir vaig visitar   una tia me...