El blog de Maties Lladó

Ahir era dimecres i tocava la sortida amb els Xorics Xalats. Es tracta d'aprofitar el que ens deixen  fer les mesures per la situació pandèmica. Per aquesta setmana decidírem abandonar la Serra de Tramuntana, no sigui que la colapsem. Aprofit per dir que estic "fins allà on volgueu" d'aquest debat, del que crec que no en treurem res de bo, com pens que no aprendrem res de la complicada experiència que ens toca viure des de ja fa més d'un any. I  "lo que te rondaré morena".  El fet és que, a part de la Serra de Tramuntana, a Mallorca tenim altres indrets muntanyosos i també plans que val la pena conèixer i trescar, encara que no es puguin fer "mils" o escalar parets impossibles. De fet la major part dels integrants del nostre grup ja no estam per enfilar-nos per segons quins llocs. Agraïm poder seguir fent muntanya a la nostra manera. "Segons s'al.lot sa jugueta" me digué un conegut i gran aficionat a la muntanya, no fa molt.  Es a...

Una altra vegada amb un poc de retràs me pos a escriure la crònica de la sortida dels Xorics Xalats de dimecres passat. La veritat és que férem una passejada molt agraïda tant per la comoditat que ens ofereix aquesta ruta com  perquè es tracta d'una de les zones més espectaculars per fer senderisme sense grans requeriments ni físics ni tècnics. I d'això es tractava dimecres passat, ja que els pronòstics del temps no eren gaire favorables a proposar itineraris amb certa dificultat o per terrenys esquerps amb roca i fora camí, ja que "a priori" es parlava de qualque possibilitat de plugim i vent de ponent. Fou així que establírem el punt de trobada a l'aparcament de la font des Noguer  i quan fórem allà  tots reunits, decidírem deixar els cotxes i fer sa coma de Son Torrella. El temps estava bé, encara que els capcuruculls dels cims que ens envoltaven estaven ben tapats per núvols amenaçant.   Motxilles a l'esquena començam a caminar els set xorics i xoriques qu...

  Amb uns dies de retard me pos a fer la crònica de la sortida setmanal dels Xorics Xalats, però abans de començar amb el relat de com va ser la nostra petita aventura de dimecres passat, voldria fer cinc cèntims del procés d'elecció de les rutes que fem cada setmana. I he de dir que aquesta tasca no sempre és fàcil. A vegades mentre estas fent una excursió,  poden sortir idees, ja sia perquè un company fa una proposta concreta o per què, parlant d'altres experiències,  te ve al cap una idea que més endavant s'intentarà dur a terme. Quan passa això, només queda cercar la ruta suggerida, recollir informació relativa a les característiques de l'excursió, ja sia consultant webs que te mereixen confiança i que un coneix,  i de les quals es treu la informació necessària per planificar la pròxima sortida, informacions relatives a les dificultats tècniques que es poden presentar al llarg de la ruta, les possibles restriccions que poden existir, com poden ser:  A) ...

La volada setmanal dels Xorics Xalats, que habitualment és en dimecres, ha estat, podríem dir, una excursió clàssica, coneguda. De fet ja l'havíem gaudit fa uns anys. Es tracta d'una ruta moderada per a no dir fàcil, tot i que al final arribes a fer més setcents metres de desnivells acumul.lats, que ja n'hi ha, sobre un recorregut d'uns quinze kilòmetres. Tot depen d'on deixes els cotxes dins Alaró, la qual cosa no és fàcil, sobretot si se junten tres o quatre vehicles, cosa que sol passar més d'una vegada, ja que replegam xorics i xoriques de molts indrets: ciutat, Porreres, Manacor, Andratx, El Toro, etc., tenint en compte que sempre tractam de compartir al màxim, establint llocs de trobada a mig camí, per tal d'estalviar llocs d'aparcament,   perquè per la Serra no hi ha massa espais per fer-ho. Moltes vegades t'has de cercar la vida. A més avui en dia, debut a la pandèmia, tenim la limitació de les quatre persones per cotxe, la qual cosa també és...

Uns quants xorics ja havíem pujat al Morro d'Almallutx i el mateix dia al puig del Tossals Verds. Aquell dia com que ens sobrava temps, pensàvem,  férem una descoberta. Provàrem de tornar  al cotxes que teníem a la font des Noguer,  baixant per la coma dels Cocons del Voltor per trobar-nos amb el GR221 i cap al pas Llis, per pujar per la coma dels Ases, que és allà on hi ha les restes de l'accidentada avioneta. Després d'una bona estona de seguir tiranys, fites, qualque tram de camí molt deteriorat, quan en Toni Pieras va arribar a la part de dalt de la rosseguera que hi ha just baix el salt dels Cans, veient l'hora que era, vam decidir desfer passes i tornar per amunt cap el pla del coll de sa Neu i d'allà cap al coll des Coloms i retornar a la font des Noguer pel camí que havíem emprat el dematí.  Pas revista a aquell dia perquè fou quan  vaig quedar encisat d'aquesta contrada. Ja llavors, comentàrem amb en Toni que havia de ser possible estalviar la volta que...

Som divendres, a les portes del tercer cap de setmana del ditxós confinament. Diumenge, essent molt, molt, optimista (no ho soc gens) potser estarem a la meitat del càstig al qual ens té sotmesos la maleïda covid-19, què és el nom de la malaltia que ens persegueix. Ja  m'agradaria que fos així, i que d'aquí a tres setmanes, devers dia 25 ja poguéssim fer el vermut a Sa Fonda o a Ca'n Guillem, o allà on tengueu costum els que no sou de Porreres. Així i tot dubt que plogui d'aquest tro.  La darrera vegada que vaig escriure va ser dilluns passat. Aquests darrers dies no he tengut ganes d'escriure, i no per manca d'estímuls. Aquesta setmana, quan els números de les estadístiques de ferits i morts per la pandèmia s'han estabilitzats en xifres d'escàndol, ha pres força la segona part d'aquesta història tràgica. La història de les conseqüències econòmiques, que essent també molt preocupants, no ho són mai tant com les que afecten a la nostra salut col·...