D'Alaró a Orient pel pas de s'Escaleta i el pas de s'Estaló.

La volada setmanal dels Xorics Xalats, que habitualment és en dimecres, ha estat, podríem dir, una excursió clàssica, coneguda. De fet ja l'havíem gaudit fa uns anys. Es tracta d'una ruta moderada per a no dir fàcil, tot i que al final arribes a fer més setcents metres de desnivells acumul.lats, que ja n'hi ha, sobre un recorregut d'uns quinze kilòmetres. Tot depen d'on deixes els cotxes dins Alaró, la qual cosa no és fàcil, sobretot si se junten tres o quatre vehicles, cosa que sol passar més d'una vegada, ja que replegam xorics i xoriques de molts indrets: ciutat, Porreres, Manacor, Andratx, El Toro, etc., tenint en compte que sempre tractam de compartir al màxim, establint llocs de trobada a mig camí, per tal d'estalviar llocs d'aparcament,   perquè per la Serra no hi ha massa espais per fer-ho. Moltes vegades t'has de cercar la vida. A més avui en dia, debut a la pandèmia, tenim la limitació de les quatre persones per cotxe, la qual cosa també és un emperò.

D'aquesta manera, una vegada aparcats dins el serrà poble d'Alarò, allà on havíem acordat, a la barriada de "Los Damunt", i després d'haver donat la benvinguda a un aspirant a Xoric, en Miquel, conegut de varis xorics i xoriques, enfilàrem des de la plaça dels Horts pel carrer de Son Duran que ens condueix al tram asfaltat del camí vell d'Alaró a Orient. Passam pel portell de la finca de Ca'n Corona, i seguim pujant suaument amb el torrent de l'Estret a mà dreta i que ens acompanya una bona estona. Uns deus minuts més tard arribam a les cases de Son Artigues on trobam,  a l'esquerra del camí, la mina de la font de Ses Artigues. L'ús de la font es remonta a l'època musulmana i està documentada ja el 1232. De fet podem veure una inscripció a una placa situada damunt la porta, tancada a pany i clau, que diu "Canat ara". Supòs que vol dir "Canat àrab". 

" Un qanat o kariz és un canal subterrani inclinat suaument per transportar aigua des d’un aqüífer o pou d’aigua fins a la superfície per regar i beure, actuant com a aqüeducte subterrani. Construït a l’Iran, l’Iraq i moltes altres societats, es tracta d’un antic sistema de subministrament d’ aigua procedent d’un pou profund, que fa ús d’una sèrie d’eixos d’accés vertical. Els qanats segueixen creant un subministrament fiable d’aigua per als assentaments humans i el reg en climes càlids, àrids i semiàrids, però el valor d’aquest sistema està directament relacionat amb la qualitat, el volum i la regularitat del flux d’aigua."

Seguim la pujada que cada vegada es va fent més rosta i en uns deu minuts atravessam el torrent i el camí entra per una gorja coneguda com l'Estret de Son Mallol. El camí puja fent voltes enmig d'oliveres fins que arribam a la bifurcació senyalitzada, on arranca per l'esquerra un caminet de ferradura que a troços conserva l'empredrat. Forta pujadeta fins que aviat ens atopam amb el conegut Pas de s'Escaleta.

Aquest pas és una paret que té estrets escalons de pedra, s'ha d'anar en compte,  amb un forat que deu servir per  poder sortir l'aigua del torrent. Feia la funció de presa per retenir l'aigua de la pluja . 

Superat el pas, trobam que és hora de posar quatre miques i beure un poc d'aigua. Encara ens queda un bon tros de ruta i hem de reposar energies. 

Acabam la berenada i seguim. Abans de continuar he de dir que faig la proposta de pujar a la Talaia de Cals Reis (766 m.) i que segons informacions, per fer-ho hem de seguir un poc direcció Orient, fins assolir el coll de Ses Tosses, a on havíem d'agafar un tirany que surt cap a l'esquerra. La feta és que no trobam aquest tirany i en Toni pensa que s'agafa una vegada passat el coll, ja en davallada cap a la carretera d'Alaró-Orient. I això és el que fem. La baixada es fa per un camí de ferradura, amb molts trams empedrat, que fa unes voltes  fins que arriba a Sa Fonteta, ja quasi a nivell de carretera que transcorr al costat de marjades de conreu mig abandonade. Ens adonam que hem baixat massa, i per no haver de tornar a pujar cap el coll, decidim continuar cap el pas de s'Estaló i des d'allà fer un tomb cap el salt dels Freus, improvisant aquest canvi de plans.

Arribat a aquest punt vull fer un comentari aclaridor. Una vegada arribat a casa i consultat el mapa Alpina i alguns blogs de muntanya, com Viaranys, confirm que no havíem de baixar del coll, si no que d'es d'allà mateix surten dos tiranys,  que són els que havíem de seguir, tant si volíem pujar a la Talaia,  com per anar cap al  pas de s'Estaló sense acostar-nos a la carretera d'Alaró perdent altura que després havíem de tornar recuperar.

Al mapa on hi ha la ruta que férem, podeu trobar senyalats els tiranys i pistes que havíem de seguir i que en Toni no va recordar on començaven: 

.  

Seguint amb el relat de la nostra ruta, quan arribam a la carretera, per no agafar asfalt,  atravessam per dins uns camps disposats en marges que poc a poc, a mode de grans terrasses, amb la idea de anar a trobar-nos amb la pista que havíem de prendre per anar pujant cap el pas. Ho fem fins que ens trobam tancats per una reixeta que no fa molt han posat i que tanca l'alzinar i el nostre pas, ja bé perquè no en surtin les ovelles o bé perquè no passi la gent. Insistim pujant a ran de la reixeta fins que ens adonam que no hi ha pas. Baixam desfent el camí fins a la carretera i tiram en direcció a Orient. Uns doscents metres més endavant trobam un portell i ens tornam aficar dins el troços  i seguint un tirany ben marcat, anam pujant cap a l'alzinar fins que ensopegam amb la ditxosa pista, la que resulta que baixa per l'esquerra des del coll  de ses Tosses. 

Ara ja som al bon camí i començam a pujar per la dreta cap al pas de s'Estaló, al qual arribam en poc temps. Foto i contemplació de les vistes, avui un tant enterbolides,  damunt la vall d'Orient enmarcada entre nosaltres i la serralada on destaquen Alfàbia, el puig d'es coll des Jou, els dits tres mils, el puig d'Amós, etc. 

Aquest pas és una obertura artificial a la penya que encara mostra les senyals deixades pels barrobins. A l'esquerra de la bretxa podem veure la fetxa gravada a la roca de 1905. Estam a 570 m.

Com que és un poc prest per dinar, un grupet decidim fer una visita al salt des Freus. En poc més de mitja hora arribam per comprovar que, com pensàvem, tot estava ben eixut, i curiosament sense ningú. Només quatre xorics i xoriques voltejant pel magnífic racó, que encara que  no dugués aigua, no deixa de ser un lloc fantàstic. 

A manca de l'espectacle de l'aigua, aviat tornàrem a desfer el camí, enfrotant-nos a la forta pujada que hi ha fins arribar pas. Reunits tots i totes, començam a dinar. Hi havia gana. Cadascú  al seu redol, guardant les distàncies que el protocol actual ens imposa,  ens empasolam els entrepans, ensalades, fruites, etc. Arriba el torn de la xocolata que compartim com a bons amics, per acabar amb un trocet de coca feta per na Montse, i el cafetet de rigor que ens toca quan ve na Magdalena.  No es pot demanar més.

Abans de les tres començam a caminar de tornada cap a Alaró, primer pujant un mica fins arribar a un portell que hi ha dalt de sa coma des Bous. L'atravessam  i aquí tornam errar el camí. En comptes d'agafar cap a la dreta on comença la baixada, un grupet arranca cap a l'esquerra i cap amunt. M'adon que no anam bé, consult el meu track, i rectificam. Caminaper un sender ben marcat i dins un alzinar magnífic plegat de ratxos, vestigis d'altre temps. En unes passes arribam a un portell que traspassam per aficar-nos dins la finca des Rafal. Passam arran de les cases que queden a la nostra dreta. Uns paons reals pasturen pel costat de les cases. Arribam al camí. A la dreta ens queden les barreres que tanquen l'entrada principal de les cases, que tenen un part esbucada. 

En aquest punt tenc un dubte, si baixar cap a Cas Secretari o no. Per la qual cosa s'ha de baixar per un tiranyet que arranca  en baixada just al costat dret de la pista. A poques passes de la pista hi ha una reixeta amb un portelló metàl.lic, que trob tancat. És per on s'ha de passar,  obrint aquest portal i tirant per avall. 

Com era la meva intenció quan vaig pensar aquesta ruta, i donat que les altres vegades que l'havia fet, havia baixat per Ca's Secretari, vaig decidir aquesta vegada anar pel camí des Rafal que baixa per Sa Galera, amb un rost d'aquests que fan patir els genolls de valent. Aquest camí baixa fent moltes curves amb trams encimentats i  passant per la vessant nord del puig de sa Galera, al qual envolta per despés tirar cap a sa mola de Sa Bastida, que dona el nom a l'aigua que s'embotella a aquest indret. Per moments ens queda davant la vista el Penyal des Llamp. 

 

Ja son passades les quatre i després de fer algunes dreceres, arribam a la font de Ses Artigues, el  "Qanat Àrab",  on tancam el cercle de l'excursió de la setmana. 

Una caminadeta curta i ja entram dins la barriada alaronera de Los Damunt, on ens esperen els cotxes. 

Una bona jornada de muntanya, amb un dia que havia començat boirós, amb terra en suspensió,  i que poc a poc s'ha anat component. 

PER VEURE FOTOS PODER ANAR A Album fotos

PER VEURE I BAIXAL TRACK, ANAR AL Wikiloc