Exc. al Puig de Garrafa
Amb uns dies de retard me pos a fer la crònica de la sortida setmanal dels Xorics Xalats, però abans de començar amb el relat de com va ser la nostra petita aventura de dimecres passat, voldria fer cinc cèntims del procés d'elecció de les rutes que fem cada setmana. I he de dir que aquesta tasca no sempre és fàcil. A vegades mentre estas fent una excursió, poden sortir idees, ja sia perquè un company fa una proposta concreta o perquè, parlant d'altres experiències, te ve al cap una idea que més endavant s'intentarà dur a terme. Quan passa això, només queda cercar la ruta suggerida, recollir informació relativa a les característiques de l'excursió, ja sia consultant webs que te mereixen confiança i que un coneix, i de les quals es treu la informació necessària per planificar la pròxima sortida, informacions relatives a les dificultats tècniques que es poden presentar al llarg de la ruta, les possibles restriccions que poden existir, com poden ser:
A) Zones d'exclusió.
B) Zones d'ús limitat.
C) Zones d'ús compatible, o
D) Zones d'ús general.
Tota aquesta informació es pot trobar tant a la web o Facebook de la Federació Balear de Muntanya i Escalada, com a la web de CAIB, MEDI AMBIENT I E. NATURALS
També intent esbrinar si al llarg de la nostra caminada podem tenir problemes per trobar camins tancats, la qual cosa pot obligar a haver de tornar en rera i fer passes de demés. Aquestes informacions a vegades les trobes a les descripcions de rutes al Wikiloc, o a les webs que un sol consultar, tot i que no sempre és així, la qual cosa te pot dur a tenir problemes. Sense anar més enfora, quan se me va ocórrer fer la pujada al puig de Garrafa, fent una ruta circular, vaig trobar al Wikiloc rutes a les quals s'informava que anant per un lloc determinat s'havien tancat vàries finques, amb la clara intenció de no deixar passar als senderistes. Seguint mirant altres alternatives, vaig trobar una ruta publicada a l'Arabalears, a la secció que està a càrrec del conegut periodista i bon muntanyer Joan Carles Palos, que m'agradà perquè s'adaptava a la idea que tenia per dur a terme el passat dimecres: una excursió matinal, no massa exigent i que no haguéssim fet cap vegada, ni jo ni els meus companys de grup.
I com que amb nosaltres a vegades ve un andritxol, després de dir-li que volíem anar pel seu redol, li vaig demanar on podríem aparcar els cotxes, perquè moltes vegades aquest simple acte resulta problemàtic. Quan li explicava la ruta, me comentà que es pensava que si volíem pujar pel comellar de Ca'n Pau, potser trobaríem una barrera tancada. Més tard m'ho confirmà.
Jo tenia interès en fer aquest camí perquè volia passar per un lloc on hi ha un marge monumental el qual sosté el camí que dona pas a l'entrada de la coma. Quan ja pensava en altres possibilitats, me telefona i me comenta que ja ho ha arreglat. I com? me demanareu. Resulta que coneixia l'amo de la finca i va fer allò que cada vegada més ens haurem d'acostumar a fer, o sia,: demanar permís, si en tenim la possibilitat i sabem amb qui hem de contactar.
I aquí vull fer una altra aturada en aquest relat, una aturada per cridar l'atenció als possibles i eventuals lectors sobre aquesta controvertida problemàtica que els excursionistes patim de cada vegada més a la Serra. No dedicaré gaire temps a tractar aquest tema aquí i ara. El que si faré és recomanar-vos escolteu el segon "podcast" que s'ha publicat a Tramuntanyencs. No podria ser més oportú. Es tracta d'una xerrada dels nostres amics Fernando de Angulo i Rafel Gómez amb el propietari de la finca de Comasema, d'Orient, el Sr. Fernando Fortuny. Pels qui no coneixeu gaire aquest debat, dir-vos que la conversa no té desaprofitament, ja que situa la polèmica a un punt realista i, en qualsevol cas, interessant.
Aquí trobareu el podcast: Camins públics vs. privats
Després d'aquest llarg preàmbul al qual he tractat varis temes, cada un dels quals donaria per un escrit a part, aquí teniu dos cèntims de com va ser la nostra eixida de dimecres passat.
Just abans d'arribar als depòsits hi ha lloc per aparcar varis cotxes. A més, tal i com hem pensat la ruta, està just al final de la baixada que farem pel comellar de sa Teia. Perfecte.
És així que poc abans de les deu partim a caminar cap Andratx per la carretera. Ho fem entre les valles de protecció i un petit coster que enmarca la carretera, ja que és massa perillós fer-ho per l'asfalt. Aviat ens trobam sense pas i no ens queda més remei que pujar de mala manera, així com podem, cap a dalt del coster, de tal manera que just a dalt trobam un tirany ben marcat, que deu venir dels depòsits. L'havíem d'haver agafat ja de partida.
Ja estam sobre el track que estam emprant per seguir aquesta ruta, i que vam enregistrar als nostres aparells gps. Aproximadament a mig kilòmetre de la nostra sortida arribam just davant la benzinera que ens queda nostra esquerra. Aquí agafam un camí que volta cap a la dreta i unes passes més endavant, apareix una barrera. Barrera que trobam oberta gràcies a la gestió del nostre company Jaume, que pactà amb l'amo de Ca'n Pau, que ens la deixaria oberta, és a dir, sense el cadenat. Des de fa unes setmanes aquest senyor, segons ens va contar després, va haver de tancar amb cadenat i clau. Si escoltau el podcast suggerit, ho podreu entendre, o al menys tenir un altre exemple real de quina és la situació. Recordau l'expressió "pagar justs per pecadors".
En poc temps i després d'uns quants revolts del camí que ara ja comença a pujar e valent, arribam al primer punt d'interès de la jornada, una abrupta pujada cap el començament de la coma de Ca'n Pau. Aquesta rosta pujadaes fa per un camí de carro que s'aguanta per la seva dreta per un enorme i espectacular mur de sosteniment, fet de pedra en sec. Jo no n'havia vist cap d'igual. Segons es pot llegir a la descripció de Joan Carles, aquest camí es va habilitar a finals del segle devuit o principis del denou. Pel que es diu , els carros arribaven fins aquest punt, lloc on es carregaven "els metros" que es baixaven dels pinars que voregen la coma. Aprofit per dir que, amb el nom de "metros", es coneixen els troços de pi que es tallaven i que feien aproximadament dos metres i deu centímetres, més o menys la llargada dels carros que s'empraven per transportar-los. Al començament de la coma trobam una barrera metàl.lica que tanca completament el final de la torrentera que baixa pel comellar. Per passar, hi ha una porta que es pot obrir, situada, pujant, a la part dreta de la gran reixa.
A partir d'aquest punt, el tirany ja s'empina de valent i el rost no minva fins que arribarem a dalt del cim del puig de Sa Garrafa (463 m.). Dir que aquest tirany es segueix fàcilment, tot i la quantitat d'arbres tombats que hem de sortejar. El senderó està en mal estat. Passarem pel costat dret d'una barraca esbucada que conserva prop de l'entrada una pica per aigua. Passada aquesta barraca ens trobam amb un roquissar que hem de pujar fent un poc el moixet. Gens mal de fer. Una vegada feta aquesta petita grimpada, decidim que és hora de berenar. L'excursió no és molt llarga i si demoram posar miques, llavors ho juntarem massa amb el dinar
Berenats emprenem el camí i al cap de poc temps assolim el coll que hi ha just abans del cim. Més que a dalt d'un coll estam a un ample planiol des d'on començam a gaudir de bones vistes cap al port d'Andratx i voltants, i també cap a l'altre costat, on veïm Càlvià i tota la serralada del Galatzó, a la seva esquerra sa mola de s'Esclop, i també, més a la dreta, na Bauçana. Tota aquesta panoràmica, tant a una part com a l'altra, es magnificarà quan en deu minuts arribam al cim del puig on trobam el vèrtex geodèsic, i també una caseta de vigilància de l'Ibanat, aguantada per una sèrie de tensors de metal.
Fa un dia molt bo, el sol primaveral convida a gaudir una bona estona de les vistes. Aprofitam per fer fotos i qualque video, fins que decidim que és hora de començar la baixada. Els gps ens guia per a trobar el tirany bo. Volem baixar per l'altre costat de la coma de Ca'n Pau, per la coma de Sa Teia. Però abans de iniciar la baixada forta, volem anar a veure una mena de mirador que guaita damunt Camp de Mar i el Port d'Andratx. Magnífic panorama cap a les illes Malgrat i tota la badia de Palma. L'horitzó un poc entelat posa el punt negatiu.
Per arribar al balcó que fa de mirador, hem deixat el tirany bo que en p'enmig d'un pinar que precedeix la baixada cap a la coma, desviant-nos uns tres-cents metres cap al sud.
A l'hora de continuar el camí de retorn, no aconseguim trobar el tirany o senyal que ens havia de dur a trobar el tirany que ens havia de dur a la baixada per una rosta rosseguera, i davant la manca de fites i que el track ens marca una ruta que no veïm massa clara, en Jaume fa una trucada a un conegut seu que coneix bé la contrada. Després de parlar amb ell i aclarida quina és la nostra situació, determinam la millor ruta, tot per no haver de tornar en rera havent de pujar un poc. Es quan ecidim tirar-nos coster del comellar avall, extremant precaucions per no haver posar el cul en terra. Salvam una mica de passet inesperat que ens fa posar un poc les mans. En Pep Pomar ens marca les passes més bones de fer i aviat som baix el roquissar sense major dificultat i sense cap ensurt, tot gràcies a les advertències d'un servidor, cops d'atenció dirigits al grupet de xoriques que s'ho prenien amb rialles. Hi ha moments que requereixen posar-hi esment i "seny de bèstia vella". Temps per riure i passar-ho bé, tots els altres.
Passat aquest moment, realment divertit, un poc més avall ja veïm la rosseguera que havíem de trobar, per la qual es dibuixa el senderó de baixada fins al fons del comellar de sa Teia.
Bona hora per dinar, cosa que fem amb molt de gust i gaudi. Cafetet a càrrec de na Magdalena i ja ben satisfets i plenms de panxa, decidim que es hora de fer el camí de retorn. La baixada pel tram que ens queda de la rosseguera és molt rost i s'ha d'anar alerta.
El comellar cada vegada s'estreny més. El tirany és clar. Arribam a un punt que el torrent ens deixa cap a la dreta,encapçatat entre una paret de pedra en sec i la paret del penya-cegat de la dreta a mode de síquia, quan trobam una paret amb un ample portell. Just passat el portell a mà esquerra ens trobam amb una gran i espectacular bauma enfonsada dins l'espectacular penya-cegat que hi ha a la part esquerra del quasi final de la coma.
Després de quatre fotos, dues passes més i arribam als depòsits. Només hem de fer passar p'enmig de les construccions i ens trobam amb els cotxes que ens esperen.
Com que són un poc més de les tres, decidim nar a fer un cafè o una cervesa al port d'Andratx, aprofitant el dia i que fins a les cinc les terrasses estan obertes. No totes, però en trobam una, i allà podem dir que acabàrem l'excursió de dimecres passat.
Bona excursió com sempre. Ruta que poguérem fer circular, però que si no es disposa de permís per pujar per la coma de Ca'n Pau, si un vol pujar al puig de Garrafa, ho haurà de fer per l'altra coma, i baixar per allà mateix. La rosseguera... guapa rosseguera, com tota aquesta curta, un poc empinada, però magnífica ruta. Recomanable.
Per veure fotos de l'eixida: Àlbum de fotos
Per veure el track a Wikiloc: Track
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada