El altres tres mils, que han estat cinc: Puig de Sa Font W i E, Puig de Sa Torre i Morro d'Almallutx W i C

Uns quants xorics ja havíem pujat al Morro d'Almallutx i el mateix dia al puig del Tossals Verds. Aquell dia com que ens sobrava temps, pensàvem,  férem una descoberta. Provàrem de tornar  al cotxes que teníem a la font des Noguer,  baixant per la coma dels Cocons del Voltor per trobar-nos amb el GR221 i cap al pas Llis, per pujar per la coma dels Ases, que és allà on hi ha les restes de l'accidentada avioneta. Després d'una bona estona de seguir tiranys, fites, qualque tram de camí molt deteriorat, quan en Toni Pieras va arribar a la part de dalt de la rosseguera que hi ha just baix el salt dels Cans, veient l'hora que era, vam decidir desfer passes i tornar per amunt cap el pla del coll de sa Neu i d'allà cap al coll des Coloms i retornar a la font des Noguer pel camí que havíem emprat el dematí. 

Pas revista a aquell dia perquè fou quan  vaig quedar encisat d'aquesta contrada. Ja llavors, comentàrem amb en Toni que havia de ser possible estalviar la volta que volíem fer, pujant a la serralada que separa les dues comes i anar directament cap al coll dels Ases. Ahir va ser el dia que amb la companyia d'alguns  xorics i dues xoriques vam fer aquesta ruta, la que pensàvem amb en Toni aquell dia de ja fa uns anys. Fer una excursió circular que sortint del la Font des Noguer i  pujant cap a la coma dels Ases seguint inicialment el GR221, ens dugués cap a la coma paral.lela,  botant per damunt la serra de Sa Torreta, que les separa. 

Fou així que, fa uns dies,  en Toni m'envià un "track" d'un tal Jaume Pieras (Caminaires), "Los otros cuatromiles..." Aquesta és la nostra Toni, endavant. Ho proposam als Xorics Xalats i ahir férem aquesta sortida. 

Una vegada deixats els cotxes a l'aparcament de la font des Noguer, poc més tard de les 9,30 h., partírem per amunt cap el coll. El dia prometia. Comentar que han arreglat aquest tirany pel qual es fa la forta pujada la qual cosa és d'agrair ja que fa la rosta ascensió més còmoda. 

Arribats a dalt, un glopet d'aigua, dos alens, quatre fotos i per avall s'ha dit, una vegada passat el portell que tots coneixem. Seguim el tirany uns  deu minuts fins que una fita ens indica que l'hem de deixar cap a l'esquerra i en sentit ascendent, primer per pendent suau,   que poc a poc es va embrutant. Molta carritxerra que dificulta seguir les fites que marquen el "senderó". Fins aquí anam correctament damunt la ruta que ens indica el "track" de l'altre Pieras. Ja fa quasi una hora i  mitja que hem partit, quan arribam just a baix del nostre primer objectiu del dia: el cim del Puig de Sa Font (1028 m.), que resulta ser el "cim de ponent", ja que en té dos. La veritat és que el desconeixement és el producte de la ignorància, i que sempre tocar les coses amb les mans sol dur a conèixer bé les coses. 

Decidim berenar gaudint de les excepcionals vistes panorámiques 360º. (clicar per veure video). 

L'espectacle ho demanava i el dia que feia també. 

Abans de partir, ullada a la ruta que havíem de seguir, sobretot intentant endevinar per on havíem de superar la immensa murada que teníem a l'altra cotat de la coma, mirant cap a llevant:  serra de sa Torreta, dalt de la qual ens havíem d'enfilar. Al cap més oriental del pla massís que teníem enfront es veia un replà penjat del cingle que, en diagonal, pareixia bon lloc per pujar dalt del nostre següent objectiu del dia que, per jo era el puig de Sa Torre o Torreta. Així vam deixar el nostre primer cim i partírem altre vegada per amunt. Tirany poc definit, carritxeres que difícilment deixaven veure les fites. El territori seguia igual. Aviat ens topam amb la rocosa i vertical paret. I ens entren els dubtes. Per on pujarem aquí dalt? En Toni intentava trobar el camí correcte. Altres començam a dubtar de que poguem pujar perquè no veím cap lloc possible, d'acord amb la nostra qualificació  tècnica com a escaladors. No ho veiem gens clar. Fins que en Toni  troba el camí que li marca el track i que ens guia cap a l'extrem esquerra del cingle, el lloc que des de l'altre cim ja pensàvem que era el bon camí per a superar la dificultat que suposava el penya-cegat que teníem davant. Sense saber-ho ens trobam davant  el pas del "Cingle Verd" (1021 m.). De fet per allà pujam, sense major dificultat,  a l'altre costat de la serralada, apareixent davant nostre una nova panoràmica: Tossals Verds, Morro d'Almallutx, la coma dels Cocons del Voltor i els Replans.

De bell nou la ignorància, no haver estudiat bé la ruta, cosa que sempre s'ha de fer abans de partir. Vull dir que, tant jo com en Toni havíem de saber que per superar aquesta dificultat existia aquest pas. En tornar no passarà. Ara ja ho sabem, fins i tot el nom. Pensau que, l'havíem rebatejat com a "pas den Gaspar", en honor al darrer del grup que el passà. 

Superat el petit entrebanc, aviat arribam a dalt del segon cim de la jornada: el puig de sa Font E (1072 m.). El terreny ja és absolutament rocós, qualque fita i fer el cap viu per trobar el millor camí. 

Tot seguit, tenim l'altre cim a la vista. Crestajam un poc fins arribar a l'altre objectiu. Foto de rigor per immortalitzar el moment. Som a dalt del puig de sa Torre (1058 m.). És quan miram els rellotges i tots trobam que si podem fer el morro d'Almallutx ja n'hi haurà prou per la jornada. A més "ens vé de passada" per tornar cap al nostre destí final. I cap en davant partim. He de dir que alguns membres del grup ja comencen a sentir les cames feixugues, i si afegim que ens costa tornar trobar el tirany bo, fer el tram des del cim del puig de sa Torre fins el coll dels Ribellets, acaba per passar factura a més d'un xoric i xorica. He de reconèixer que fer tirades camp a travers per aquests territoris esquerps, de roques afilades, encletxes amagades per carritxerres i aritges, resulta molt dificultós i cansat perquè te fa anar amb seny de bístia vella. Fins que trobam el "senderó" bo, el camí ja es feia més llarg d'allò que realment era. Passam pel costat del "ninot", una roca singular que està al començament del coll dels Ribellets, i aviat ens topam de bell nou amb una rosta pujada fora camí. És el començament de la darrera ascensió cap el morro d'Almallutx, que resulta que té tres cims.  Amb certa dificultat i fent "es moixet" o grimpant de valent, arribam al cim de ponent (1046 m.). S'agraeix  l'esforç,  una vegada més, ens trobam davant una perspectiva nova d'aquesta meravellosa serra que és Tramuntana: Els dos embassaments, puig Major i els seus satèl.lits, Massanella fregant els pocs núvols del dia,  coll des Prat, Gal.lieu, ses Bassetes, Tossals Verds, sembla que els pots tocar amb la mà.  Cap el sud el puig d'Alaró. Impressionant!

Que fem?  Encara ens queda un cim per fer, el central del morro (1065 m.). Cap allà s'ha dit. Uns minuts més d'esforç i cim assolit. Fotos i satisfacció de feines fetes. I ganes de dinar. Són quasi les dues i ens queda baixar cap a la casa de neu. I la veritat és que no és de les baixades fàcils. No és molt llarga, però els que l'heu feta ho sabeu, es tracta de seguir les fites i així i tot, has d'anar "al loro" de valent per no pegar-te qualque morrada o girar un peu. I és mal lloc. 

Ha estat jornada d'esclats, culades més ben dit. Però tot ha acabat amb rialles. Arribada l'hora de dinar tot es compon. El dia molt agradable ho acaba de confitar tot. 

Una vegada dinats, forces quasi recobrades del tot, després d'un bon descans, toca començar el retorn cap als cotxes. Baixada agradable per dins l'alzinar fins arribar al camí, un altre ramal del GR221, que passa pel coll dels Coloms. D'allà, girant a l'esquerra ja tiram cap a la font dels Noguers, ran a ran de la canaleta que va del Gorg Blau al Pla de Cúber. 

Una jornada de les bones, una bona volada dels Xorics. 

Jo volía fer "els altres tres mils". En Toni Pieras me proposà fer "Los otros cuatromiles...", i vam acabar fent "Els altres cinc mils". 

Una passada. Xorics Xalats al limit. "Que bella é la montagna", com diu en Kilian. 

 SEGUIR RUTA I TRACK A WIKILOC