El blog de Maties Lladó

M’agrada viatjar, això no estranya a cap de vosaltres, i també m’agrada escriure. Si no, que faig ara assegut davant l’ordinador escrivint aquest primer capítol de les cròniques del que serà un nou viatge a Islàndia amb vosaltres. O ja és el segon capítol? És igual, ara toca escriure sobre el primer dia de la nostra aventura islandesa. Emperò, abans de començar, abans de contar que ja hem arribat a l’aeroport carregats de maletes i motxilles,  voldria fer-vos dos cèntims de les sensacions, les emocions, dels nervis o inquietud que a molts ens envaeix quant s’acosta el dia de la partida de qualsevol viatge. És curiós, malgrat les ganes de partir, de viure una nova experiència viatgera, de conèixer nous mons, companys de viatge nous, els dies abans jo sempre estic com a malfet, inquiet,  definitivament nerviós. I mira que ja n’he fet de viatges, idò sempre  es repeteix aquesta situació. Fins i tot, la nit abans de la partida  em costa agafar el son. Deixaré qualque cos...

Si no m'he descomptat, el viatge de l'estiu passat a Islàndia fou el que feia setze. He de reconèixer que, a la tornada  no tenia gens clar si tornaria a organitzar més viatges a l'illa nòrdica. Vaig deixar passar el temps. Normalment, a finals d'octubre de cada any començ a moure fils amb en Joaquín de Boreal Travel, faig un "mailing" a tots els meus contactes per veure si hi ha qualcú o si qualcú coneix gent interessada en viatjar a Islàndia el proper l'estiu. De fet, mai faig  res, en no ser després de que qualcú m'hagi fet arribar el seu desig  de viatjar a Islàndia o senzillament, m'hagi demanat "tens qualque viatge a Islàndia en marxa per l'any qui ve?".  Aquesta vegada  ha costat un poc  tenir gent interessada, fins que fa unes setmanes na Mise i na Carme  contactaren amb mi, la qual cosa en feu pensar  que hi havia moltes possibilitats de fer, com a mínim, un grup, un grup que ja està en marxa.  Això vol dir  que tornaré a Isl...

Les alarmes del nostres mòbils s'han activat a cada una de les habitacions de l'hotel on haurem dormit aq uesta nit, aprop de Egilsstadir   Cadascú al seu ritme comença un nou dia, el que fa cinc del nostre circuit. En fa sis que vàrem partir de Palma. Un cert cansament ja s'ha instal.lat a qualcun dels nostres companys i companyes, potser a jo mateix. I és que ja duim kilòmetres a l'espatlla i el ritme del viatge és alt. Centenars d'imatges ja han desfilat davant les nostres mirades, quantes anècdotes i històries hem sentit sobre Islàndia i els islandesos, com viuen, quines són les seves curolles, com s'ho fan per sobreviure damunt una terra tan inhòspita i, perquè no dir-ho, tan salvatge. Hem pujat a volcans, hem vist fumaroles, llacs, rius, muntanyes, guèisers, cascades de tot color i magnitud. Tot sempre treginant per paratges canviants, cada un més espectacular que l'altre, i a vegades també inquietants. No sé si faltaran hores per a pair tot el que ja ...

Vaig deixar la meva darrera crònica quan havíem arribat al nostre hotel situat per les rodalies del llac Mývatn, cosa que férem amb el temps just per agafar habitació i arreglar-nos un poc abans d'anar a sopar. Potser sia un bon moment per parlar un poc dels sopars. Crec recordar que no n'he parlat gaire d'aquest tema, i supòs que estau un poc intrigats per saber què ens donaran els vespres per menjar. La cosa,  clarament certa, és que haurem de sopar a l'hotel. No crec que cap dia, excepte quan serem a Reykjavik, tenguem alternativa, ja que si heu pegat una ullada als hotels, ja sia a Tripadvisor o a la seva web, haureu comprovat les ubicacions i vist que estan, com m'agrada dir, enmig del no-res, o el que és el mateix a llocs aïllats. En tot cas, cap preocupació, a aquests hotels els darrers anys l'oferta gastronòmica ha millorat moltíssim respecte de les primeres vegades que vaig viatjar a Islàndia. Ens solen oferir un menu a preu tancat, de tal manera que un...

Estic escoltant el primer disc que van  treure The Beatles allà cap el 1962, en una  versió remasteritzada,  és a dir,  en una versió millorada respecte de les originals. Això no tendria res d’especial, ho faig de tant en tant, si no fos perquè aquesta vegada,   a mesura que les melodies de les cançons del LP “Please Please me” (així es diu aquest primer disc) surten dels altaveus del meu equip de música digital,  integrat al meu ordinador, el meus records m’han transportat quasi 50 anys enrere, com si m’hagués ficat dins una diabòlica màquina del temps virtual.  Sona el “Love me do”, primer número 1 de les llistes d’èxits del moment. Som dins la cuina de ca meva. Ja fa fosca, llavors segurament ja és l’hivern del 1964, no estic segur. Encara no he complit els dotze anys,  o potser ja si. En aquest cas ja estaríem al 1965, ja que faig els anys pel desembre. Es veu que aquesta màquina del temps avui no va molt fina, o és el meu arxiu de memòri...