Tornar a Islàndia, una vegada i una altra...

Si no m'he descomptat, els viatges de l'estiu passat a Islàndia foren els que feien tretze i catorze. He de reconèixer que, a la tornada del que feia catorze, no tenia gens clar si tornaria a organitzar més viatges a l'illa nòrdica. Vaig deixar passar el temps. Normalment, a finals d'octubre de cada any començ a moure fils amb en Joaquín de Boreal Travel, faig un "mailing" a tots els meus contactes per veure si hi ha qualcú o si qualcú coneix gent interessada en viatjar a Islàndia a proper l'estiu. De fet, mai faig res, en no ser després de que qualcú m'hagi fet arribar el seu desig  de viatjar a Islàndia o senzillament, m'hagi demanat "tens qualque viatge a Islàndia en marxa per l'any qui ve?".  Aquesta vegada aviat vaig tenir gent interessada, na Joana Maria i després en Toni Illa contactaren amb mi, la qual cosa en feu pensar  que hi havia moltes possibilitats de fer, com a mínim, un grup, un grup que ja està en marxa.  A dia d'avui,  ja a finals de gener quan faig aquest a crònica a mode de pròleg,  hi ha altra  gent interessada encara que no en un nombre suficient per a fer un segon grup, com passà l'any passat. En qualsevol cas, és així que tornaré a Islàndia, "l'illa secreta", que és com anomenava Borges.  

He de dir que a part del grup del mes de juliol, hi ha altra gent que ha contactat amb nosaltres i que també visitarn Islàndia però "al seu aire". Estam parlant de quasi vint mallorquins que visitaran l'illa nòrdica entre Pasqua i juliol d'enguany, de la mà de  Boreal Travel. 

Serà la meva quinzena vegada que, si tot va bé,  trepitjaré Islàndia, acompanyant a un grup que estic segur gaudirà d'un viatge molt especial. Serà un vertader plaer compartir amb ells una nova experiència nòrdica i respirar de bell nou l'aire pur d'aquell indret màgic, beure la seva aigua, escoltar el silenci i contemplar la llum que el sol ens regala quan ja es posa sobre la línia de l’horitzó. Em podeu creure, anar a Islàndia només per a sentir aquestes sensacions, per jo ja val la pena. He de reconèixer que, tenir un grup en marxa,  em serveix d'excusa per tornar-hi. 

Anant una mica cap endarrere, m’agradaria contar-vos, si ja no ho he fet, com va ser què vaig viatjar a Islàndia per primera vegada l’any 2010.  Bé, no sé si val la pena cansar-vos amb històries, perquè tendrem temps i oportunitat de parlar-ne. El que si vos vull dir és que va ser com un “amor a primera vista”. És una manera de dir-ho. Però segurament és veritat, perquè no hi ha hagut altre lloc dels que he visitat, a on hi hagi tornat tantes vegades. Una d’aquestes vegades, era el segon dia del nostre circuit, durant una de les nostres aturades, una de les amigues que viatjava amb jo, m’agafà del braç i em digué amb emoció: “Ara entenc perquè vens una vegada i una altra a Islàndia”. Era el segon dia, com aquell que diu acabàvem d’arribar. Quedaven moltes coses per veure, de fet just començàvem el viatge. 

Ara que ja em entrat a la fase dels preparatius del que serà el meu quinzè viatge,  m’agradaria fer-vos arribar les paraules dels col.laboradors i organitzadors d’aquesta aventura “quasi àrtica”, la gent de Boreal Travel, quan ens diuen: 

“El nostre objectiu és que al finalitzar el teu viatge sentis per aquesta terra la mateixa passió que nosaltres; per tal d'aconseguir-ho ens esforcem per oferir-te un servei de qualitat, eficient i personalitzat."

Un lema i un desig que jo també faig meu.

Ho reconec, me declar un apassionat d’Islàndia, i només per això he accedit a tornar organitzar aquest altra viatge: per a tornar-hi, però també per a compartir l'experiència amb amics i amigues, és a dir, amb  vosaltres. Aquí és oportú aprofitar  la famosa frase del final de  la pel.lícula “Casablanca”, “...  Louis, presiento que este es el comienzo de una gran amistad.", perquè ben segur que el viatge d’enguany també  ha de servir per a crear nous llaços d’amistat entre els integrants del nostre grup, fet que m’omplirà de gran satisfacció com a organitzador.

I és que viatjant a Islàndia pot passar de tot.  Encara no he conegut ningú dels que m’han acompanyat altres anys que,  com a mínim,  aquesta “illa amagada per allà dalt” els hagi deixat indiferents, sobretot a aquells que senten especial atracció per la naturalesa en la seva màxima expressió. Fins i tot jo, que he trepitjat tantes vegades  les mateixes passes d’altres anys, sempre he  tornat més engrescat que mai, encara que  segurament ha influït  veure el que han gaudit  tots els que m’han acompanyat fins aquí, amb vosaltres unes 160 persones de Mallorca.

Les altres vegades que he acompanyat gent a aquesta terra tan especial, sempre ho he fet en època estiuenca. Primera quinzena de juliol o primera setmana d’agost, excepte l’any 2018 que com he dit ho férem a principis d’abril. Les diferències de temperatura o climatologia són òbvies. Trobàrem dos dies de neu i temperatures baixes, i també moments de sol. Un poc de tot. En cap moment vàrem haver d’anul.lar cap activitat ni visita. Això si, les hores de llum solar foren menys que les que trobarem durant aquest proper  viatge. Amb aquest aspecte hi guanyarem un poc. Quan hi anem nosaltres a finals de juliol, no trobarem el "sol de mitja nit"  però si que trobarem moltes hores de llum i poques de fosca.  Ara bé, esper que tenguem sort i que trobem una setmana de bon temps, encara que supòs que qualque dia coneixerem de ben a prop el vertader clima islandès. Arribat a aquest punt d’aquesta mena de presentació o pròleg del nostre viatge, em ve al cap un comentari que va fer un viatger d’Inca, quan ens dirigíem a visitar una cascada  del nord.  Queia una aiguada, vent, fred, anàvem per una pista, camí de carro, sense asfaltar,  de les moltes que hi ha a molts de redols sobretot de l’interior de l’illa. Era el mes d’agost, la primera setmana. En Tomeu, que és com es diu aquell viatger, que per cert en tenia qualcuna de bona, m’enflocà mentre miràvem per la finestra del bus “... si això és l’estiu aquí, imagina’t com deu ser l’hivern, a mi que no m'hi cerquin”.

Del temps que podem trobar quan hi anem, també en parlarem, però més endavant. D’altres situacions  poc probables, emperò possibles, també. Tot arribarà. Ens anirem ben preparats.

A Islàndia el paisatge canvia molt aviat, d’un mes a l’altre. No és el mateix anar-hi el juny que a l’agost. A finals de juliol ja no hi ha vint-i-quatre hores de llum solar com a finals de juny o principis de juliol. Poc abans de les onze de la nit (aquí la una de la matinada) ja fa fosca, i el sol retorna  la claror del dia devers les 3,30 hores. Per altra part, en aquesta època també es pot veure un paratge molt especial, característic, el que conformen a algunes zones els prats poblats d’unes plantes que fan una flor blava conegudes com a  “lupinas”. Aquestes plantes, segons l'any i el clima, ja han tirat la flor i només ens mostren el verd de les seves fulles. Al contrari,  notarem més que altres vegades la presència d’una altra planta molt característica d’aquell indret, omnipresent per molts llocs. Es tracta de la “cotton grass” o “eriophorum”, planta molt pròpia i abundant a la tundra àrtica.

Ja veurem quines condicions ens esperen. Això si, en tots els casos, aquesta llum que jo trob tan especial i que me té encisat, la que fa poc abans de la posta del sol, no deixarà de ser puntual a la cita diària, sobretot quan el cel està net de núvols.

Malgrat les vegades que he anat a Islàndia, he de dir que hi ha molts llocs de “l’illa secreta” que encara no conec. Pensau que jo he circulat més o menys pels mateixos llocs  cada vegada que hi he anat, excepte per alguns canvis de ruta  a vegades introduïts per a millorar l’itinerari i a vegades forçat per fenòmens naturals que es donen per aquells indrets,  per sort no moltes vegades. I és que el temps a Islàndia és molt variable, no ja d’estació en  estació, sinó durant un mateix dia. Per això,  cap de les vegades que hi he estat he vist la mateixa Islàndia, el paisatges canvien, la llum no és la mateixa si visites un lloc el dematí o l’horabaixa, si està ennuvolat, si plou o  fa sol. 

Sempre penses que si hi tornes serà per a veure allò que encara no has vist. I això vaig fer a finals de setembre de l’any 2018. Necessitava airejar-me un poc després de la inesperada pèrdua de la meva mare. No vaig trobar millor lloc que Islàndia per intentar fer-ho. Jo i na Joana, la meva dona,  vàrem aprofitar  per recórrer un redol desconegut fins aquell dia, i  viure Islàndia d’una forma diferent a així com ho he fet aquestes  altres vegades, conèixer un poc més la seva gent, viure un poc més com ells, encara que sigui per un pocs dies. Vàrem tenir molt mal temps, però gaudírem d’una nova experiència viatgera, i coneguérem un redol no tan turístic, un poc apartat dels itineraris que proposen les guies. Vàrem gaudir d’uns paratges majestuosos, solitaris, a moments tenebrosos, que me varen fer pensar com devia ser Islàndia fa 50 anys. Va ser el meu viatge islandès número nou.

I de moment, tenim aquest en marxa, tot gràcies a vosaltres que m’acompanyareu per primera vegada a una  nova aventura “quasi àrtica” el pròxim juliol. Gràcies per a servir-me d’excusa per a tornar a Islàndia, sobretot tant ben acompanyat.

Mentre arriba el dia de la nostra partida, vos proposaré qualque trobada. Així tendrem l’oportunitat de conèixer-nos abans de partir, els qui encara no ens coneixem. Parlarem d’Islàndia, de  les característiques del viatge, de l’equipament necessari, del que ens espera allà dalt, a aquella “illa amagada al mar del nord”. Al mateix temps, aniré re-escrivint una sèrie de cròniques, estructurades en capítols, com si fos una mena d’avanç de com seran cadascun dels nostres dies de viatge. Vaja, inclús esper que vos pugui servir d'improvitzada guia de viatge.

Al segon viatge que vaig organitzar l’any 2012, encara amb col.laboració amb en Joan Barceló i Viajes Pegaso, quan ja havíem tornat a Palma i mentre esperàvem les maletes a l’aeroport, una parella de viatgers del grup d'aquell any, porrerencs,  se'm va acostar i la dona em digué: “Maties, gràcies per haver-nos duit a Islàndia”. Són coses que te toquen el viu, que te compensen la feina feta, emperò i sense dubte sé que el mèrit no era meu, el mèrit té un sol nom i és el d'Islàndia,  i la seva inigualable naturalesa.

Esper que, després dels vuit dies que passarem junts coneixent aquest nou país, torneu amb aquestes mateixes sensacions i entusiasme. 

Maties Lladó