DARRERS DOS DIES DEL NOSTRE CIRCUIT PER ISLÀNDIA

Les alarmes del nostres mòbils s'han activat a cada una de les habitacions de l'hotel on haurem dormit aquesta nit, aprop de Egilsstadir  Cadascú al seu ritme comença un nou dia, el que fa cinc del nostre circuit. En fa sis que vàrem partir de Palma. Un cert cansament ja s'ha instal.lat a qualcun dels nostres companys i companyes, potser a jo mateix. I és que ja duim kilòmetres a l'espatlla i el ritme del viatge és alt. Centenars d'imatges ja han desfilat davant les nostres mirades, quantes anècdotes i històries hem sentit sobre Islàndia i els islandesos, com viuen, quines són les seves curolles, com s'ho fan per sobreviure damunt una terra tan inhòspita i, perquè no dir-ho, tan salvatge. Hem pujat a volcans, hem vist fumaroles, llacs, rius, muntanyes, guèisers, cascades de tot color i magnitud. Tot sempre treginant per paratges canviants, cada un més espectacular que l'altre, i a vegades també inquietants. No sé si faltaran hores per a pair tot el que ja hem vist d'aquesta illa perduda pel nord quasi àrtic.

Si és veritat que el cansament comença a minvar les il.lusions, vos recoman un bon berenar i després d'una miqueta de conversa ja veureu que pujarem a la furgoneta amb ànims renovats. I val més que sia així, perquè ens queden dos dies d'allò més intensos, potser els més espectaculars del viatge. Hem fet la volta a l'illa amb el mateix sentit que volten les agulles dels rellotges, per mor d'això, per acabar el circuit  amb el millor gust de boca. 

No faré "spoiler" d'allò que ens espera al llarg d'aquests dos dies, fins que arribem a Reykjavik, a mig horabaixa del nostre setè dia de viatge. Si que vos anunciaré que dedicarem aquets dos dies sobretot a un dels dos tòpics d'Islàndia. Islàndia és coneguda com "terra del foc i del gel". Fins aquí hem vist sino foc, molt de fum. Al foc l'hem intuit, hem vist els seus efectes. I hem vist poc gel  o l'hem vist de molt lluny, al capcaracull de qualque muntanya, potser qualque taca de neu, aquesta de les darreres nevades. 

Quan deixem els espectaculars fiords de l'est, esperem tenir bona visibilitat. Ho dic perquè molt habitualment les boires envaeixen aquestes valls a la vora la mar. Farem kilòmetres primer en direcció sud fins que deixem el fiords, per ja dirigir-nos direcció oest cap a una de les grans atraccions d'Islàndia, el Vatnajökull, la glacera més gran d'Europa i una de les més grans del món. Pensau que estam a punt d'arribar a una gran massa de gel que té una superficies d'uns 8.400 kilòmetres  quadrats, més de dues vegades la superficie de la nostra illa, Mallorca. Si no ho record malament la gruixa del gel, en el lloc més profund, és d'un kilòmetre. Dir-vos que quan ens trobem amb ell, a la  dreta de la  carretera número 1, la seva ombra ens acompanyarà durant un centenar de kilòmetres. Però no deixarem aquesta immensa glacera fins demà. 

Al llarg d'aquests dia ens esperen activitats i aturades encisadores, esperem que el bon temps ens acompanyi. Fins aquí vos vull contar...

Però no penseu que ja s'han acabat les cascades,  la lava, i inclús les fumaroles i altres atraccions naturals. De tot això en tendrem una miqueta, és el que ens espera al llarg del darrer dia del nostre circuit. Ara ja de camí de tornada cap a Reykjavik.

Arribarem a la capital amb temps just per anar a sopar i,  si cal i en tenim ganes, de  fer una petita passejada per Reykjavik. I a descansar el que poguem, perquè l'enedemà ens espera una jornada intensa que dedicarem a visitar i conèixer més tranquil.lament la capital. Tendrem temps d'anar a dinar  i seguir la visita fins que ens venguin a cercar per fer el trasllat cap a l'aeroport. 

Quan anam a Reykjavik pel juny estam en portes del "sol de mitja nit", per tant en haver sopat el dia de la nostra tornada, darrer del circuit, tendrem llum a voler per trescar fins que el sol just just s'amagui per baix de la línia de l'horitzó. 

Per acabar podria afegir allò de "colorín, colorado....." , però estic convençut de que per tots i totes aquest conta, d'una manera o altra, no s'acabarà amb la nostra arribada a casa. Islàndia, com a mínim, no deixa indiferent a ningú. A mi no m'hi va deixar fa setze anys. Arribat a casa, cada horabaixa, organitzant fotos, repassant rutes, aprenent noms dels llocs visitats, poc a poc m'anava enganxant, enamorant d'aquesta terra inhòspita, intrigant, on la naturalesa de tant en tant es manifesta, i deixa la seva empremta quasi sempre dramàtica, agresiva,  damunt una terra encara no consolidada, en fase de continu creixement. Perquè Islàndia no deixa de ser una illa que és, com qualcú ja ha dit,  com un nin petit que encara creix. 

Nosaltres haurem trepitjat  aquesta terra i ho podrem contar amb emoció, i perquè no dir-ho, amb vertadera passió. Perquè, a més d'altres coses Islàndia transmet emoció i passió, i afegiria inspiració. Quanta música respira i inspira  aquesta illa. També, quantes  històries  contades a la prolífica producció literària islandesa. 

Quants n'hi haurà de vosaltres que voldran tornar per coneixer-la en un altre estat, en una altra estació? No sereu els primers dels que han vengut amb jo, que ja hi han tornat. De fet, a hores d'ara ja tenc propostes d'amics i amigues per anar-hi a l'hivern, i qualcuna de tornar-hi per conèixer altres indrets no visitats aquesta vegada. 

Com veis,  Islàndia és un destí altament perillós, no tan sols perquè geològicament ho és, si no perquè és potencialment addictiu, sobretot si un és amant de la naturalesa amb la seva màxima expressió. 

Maties Lladó