Hi ha tigres a Islàndia?

És curiós, però una de les preguntes que habitualment fan als nostres guies els meus companys de viatge, quan acompany grups de mallorquins per terres islandeses, si no n’he perdut el compte unes deu, ha  estat: “quins animals hi ha a Islàndia, a part de les ovelles?”. La resposta, com no pot ser d’altra forma, sempre conté una relació d’animals de pèl i  de ploma, entre els quals no falten mai la guineu àrtica, els frarets i a vegades el xatrac (“charràn”) àrtic. Entre els peixos solen anomenar sempre el bacallà i el salmó. Però tigres, mai ningú ha demanat si n’hi ha o no. Potser perquè sia una obvietat que no hi ha tigres a Islàndia.

Demanareu per què una introducció sobre aquesta qüestió. Tot ve al cas que,  fa una mesada, un amic, escriptor espanyol que viu a Islàndia, publicà una novel.la amb el curiós títol de “No hay Tigres en Islandia”.  Sens dubte, me cridà molt l’atenció, perquè convindreu amb jo que l’afirmació és contundent. El que ja no vaig ser capaç d’endevinar en aquell moment fou la història que s’amagava darrera aquest contundent encapçalament. Això és que hi ha  qualcú que pensa que a Islàndia hi pot haver tigres. Si no, a què ve aquesta afirmació tan rotunda, per part de l’autor,  ja des d’un principi?

L’efecte, almenys en el meu cas, estava aconseguit. Me vengueren ganes de llegir el llibre.

Va ser el mes de gener o febrer del 2010 que, fent un cafè, mai sé si es diu fer o prendre, enmig de la conversa matinal amb un amic, en Jaume, em demanà a on tenia previst viatjar l’estiu d’aquell any que, just feia poc, acabàvem de començar. La veritat, i cosa rara,  fou que en aquell moment no vaig tenir resposta. Cada any per l’estiu feia, juntament amb la meva dona i uns amics, un viatge més o menys important, vaja,  el viatge de l’any. Rara vegada passava que,  a poc d’acabar-ne un, no tengués pensat el lloc del de l’any vinent. Aquella vegada, com ja he dit, amb el cafè a la mà, no vaig tenir resposta. El meu amic m’ho digué clar: ISLÀNDIA! Islàndia?,  vaig exclamar. M’agafà totalment a contrapeu. Aquell mateix dia, ja a l’horabaixa, assegut davant l’ordinador, vaig començar a fer voltes al suggeriment.  

Poc temps després. un programa de TV, “Españoles en el Mundo”, on varen donar un reportatge protagonitzat per un, avui,  amic, en Joaquín Linares de Boreal Travel, un volcà de nom, llavors per a molts impronunciable, i que ara després de tantes anades i tornades d’allà dalt, ja dic sense pensar-hi, que va erupcionar el mes d’abril i,  posteriorment, un llibre, “Islàndia, l’Illa Secreta” de Xavier Moret, van ser l’empenta que me va fer decidir que tiràs endavant el  projecte de viatjar a Islàndia, l’illa d’Odin.

Fou pel juliol de 2010 que hi vaig anar per primera vegada. L’impacte de l’experiència viatgera va ser espectacular i inesperat. De llavors ençà pràcticament cada any he fet una visita a aquesta illa perduda allà dalt, enmig de l’Atlàntic Nord, ja sia acompanyant qualque grup de mallorquins i mallorquines, o bé a nivell particular, quasi sempre a l’estiu, fugint de la calor, per a jo un factor determinant per escapar cap al nord. Només una vegada pel març de 2014, una altra per l’abril de 2018, el mateix any pel setembre, i finalment el 2019 quan hi anàrem pel mes de maig, he romput el costum d’anar-hi per l’estiu.

No he estat pertot, però he vist els colors d’un lloc diferent i encisador, he sentit els renous i els silencis de cada racó trepitjat. He pujat muntanyes, m‘he ficat dins túnels de lava,  he circulat per pistes infinites,  polsoses,  que semblen no anar enlloc. M’he banyat a rierols i jacuzzis a l’aire lliure, dins bassiots i piscines d’aigües termals, al Blue Lagoon, a Myvatn Nature Baths, etc, he quedat embadalit cada vegada que he visitat el Landmannalaugar, he pujat volcans adormits; he caminat damunt  camps de lava, damunt gel,  i pel mig de la gran falla que forma la dorsal Atlàntica. M’he esquitxat davall cascades i salts d’aigua.... Deix un caramull de coses, de llocs,  de sensacions sense  anomenar. Cada un dels viatges que he fet, donarien per a escriure un relat o una crònica viatgera, única, mai la mateixa. Aquí i ara, confés que fins aquí, he gaudit d’una naturalesa imponent, salvatge, imprevisible, per moments inclús perillosa. I així i tot, encara hi vull tornar, no me’n cans, perquè sempre coneixes un lloc nou, qualque racó desconegut, històries noves, paraules en un idioma difícil per a nosaltres els llatins... És l’aventura del viatjar, la vivència dels viatgers.

Tots els viatges que he organitzat fins avui han estat motivats per la meva idea de compartir les meves experiències viatgeres. I sempre he necessitat d’una certa inspiració o motivació especial per a decidir-me per visitar un lloc o un país determinat,  ja sia amb la idea de trepitjar-ne  les ciutats o pobles, la naturalesa, conèixer-ne de primera mà la història, la cultura, el patrimoni artístic, com és la gent, com viuen, o com parlen. Amb Islàndia em vaig entusiasmar ja la primera vegada. A partir d’aquell moment, ja vaig saber que m’agradaria compartir tot allò que havia vist i conegut durant aquella primera experiència islandesa. D’illa a illa. Del Mediterrani a l’Atlàntic Nord. Gran contrast en tots els sentits i aspectes. Potser per això l’impacte sobtat. Des de la primera vegada vaig tenir aquesta necessitat de compartir tot el que jo trobava i aprenia d’aquella terra: música, literatura, història, cine, sèries...  D’aquesta forma, cada vegada que jo he tengut un grup interessat per partir cap a terres nòrdiques, especialment cap a Islàndia, però també cap a altres destins com les Illes Fèroe o Noruega, durant l‘època que transcorre des que ja està format el grup, fins a la data de partida, sempre m’ha agradat compartir amb els altres viatgers tota la informació que jo tenc, informació històrica, cultural, també anècdotes, música, literatura, vídeos de documentals, notícies puntuals com per exemple l’esclat d’una erupció volcànica, o qualsevol altra que em semblés interessant.

Va ser així que, a principis del 2019, un horabaixa trescant, o hauria de dir navegant?,  dins la immensitat d’Internet, de la mà del imprescindible Google, al mateix temps que segurament escoltava música islandesa, Olafur Arnalds, Ásgeir Trausti, Sigur Ros, o potser qualcun altre,  no record com ni per què, em vaig trobar una entrada a una notícia que feia referència a un llibre amb el títol “El Barman de Reikiavik”. Jo que som lector de quasi tot allò que me cau dins les mans si està relacionat amb Islàndia, vaig obrir  l’entrada per comprovar que l’autor era un tal Jordi Pujolà. No era un autor islandès! Vaig escriure aquest nom al Microsoft Edge i me vaig trobar llegint la pàgina d’inici d’una web “www.jordipujola.com“.

M’interessà molt la seva experiència personal, resumida en un article “El sueño de Islandia. Necesitamos un cambio”. A la mateixa pàgina, un epígraf m’envià al seu blog “Escritor Español Islandia”, on vaig trobar tota mena de recomanacions de viatge, novel.les, guies, vídeos, entrevistes, propostes d’excursions, cròniques, etc. Tot relacionat amb Islàndia, evidentment. En Jordi Pujolà a part de ser escriptor i viure des del 2013 a Reikiavik, vaig comprovar que es dedicava a la promoció d’Islàndia, un vertader “influencer” de tot allò que fa olor a l’illa secreta o illa d’Odin, com li agradava dir a l’argentí José Luis Borges.

De bell nou, jo, entusiasmat amb la troballa. Ràpidament, vaig compartí el meu descobriment amb els companys  del viatge que teníem preparat per al mes de maig del mateix any, el 2019. A més, vaig decidir enviar un missatge   a en Jordi, utilitzant l’apartat que s’inclou a tots els blogs. Més o menys li vaig fer cinc cèntims de la meva experiència i connexió amb Islàndia, al mateix temps que li indicava que aviat viatjaria de bell nou a “la meva segona illa”. Com veig que sol fer sempre, en Jordi me va respondre:

“Hola, Maties: gràcies per escriure’m. Em miraré amb atenció totes les dades que m’ has enviat i quan vinguis fem un cafè o cervesa. Salutacions, amic”

Així fou que finalment ens trobàrem a Reikiavik i férem el cafè a la cafeteria Kaffitár del carrer Laugavegur. Aquí puc dir que començà la nostra amistat que hem mantengut fins avui mitjançant les xarxes socials, Whatsapp, correus, telèfon. La distància imposa la utilització d’aquests mitjans, que s’ense cap dubte faciliten la comunicació i els contactes.

Fins aquí el relat de com el meu idil·li amb Islàndia ha constituït el fil conductor o l’origen de la meva amistat amb en Jordi. 

Segur que arribats a aquest punt del meu relat vos estau demanant, qui és en Jordi Pujolà? Conegut també com a “escriptor espanyol a Islàndia”.  Qualsevol cosa que jo vos pugui contar sobre aquest novell escriptor, la podreu trobar, tant al seu blog com a les xarxes socials, Wikipedia, FB o  Instagram, a on també podreu trobar referències a la seva obra literària.  

Però si jo hagués de definir en Jordi, aquest llicenciat en econòmiques,  barceloní,  nascut el 1972, ho hauria de fer a partir d’allò que he llegit al seu blog sobre la seva experiència vital, i diria que estam davant una persona aventurera, valenta, somniadora... Per prendre la decisió de deixar endarrere una carrera professional de quinze anys treballant de directiu a Barcelona a una empresa immobiliària, segurament atrapat en tasques rutinàries que no li agradaven, dimitint d’un estatus social que més d’un desitjaria per a ell, implicant a la seva família i altres lligams, pens que s’ha de ser valent i també tenir un cert esperit aventurer, però estar convençut d’allò que un vol. “Si no te gusta tu vida, ¡cámbiala!”, recomana Jesús Calleja al seu llibre.

El juliol del 2013 es muda a Islàndia, l'illa de l'Atlàntic nord on la població es va revoltar contra els seus polítics davant la situació social i econòmica creada en motiu de la crisi del 2008. El canvi resulta radical. Canvi de país, clima, habitatge, amistats, horari, cultura, costums… I tot amb la idea de convertir-se en escriptor.

Segons paraules seves, el principi d’aquesta nova vida a Reykjavik no fou fàcil, Però ho tenia clar i la seva obra al cap de poc temps va anar agafant forma. Així el 2015 publica “Necesitamos un cambio. El somni d'Islàndia”.​

La seva segona obra a veure la llum fou “El barman de Reykjavik” (2017) La novel·la, va comptar amb el suport de la Unesco City of Literature, va ser presentada a diverses ciutats espanyoles, Reykjavík i a la Fira del Llibre de Guadalajara, on va acudir Pujolà com a escriptor convidat.​ (Ref.Wikipedia).

I arriba el 2022, podem dir després de la maleïda pandèmia, quan en Jordi  ens ha sorprès amb una obra, per jo, més ambiciosa, en la qual es palpa una evolució clara. Publicada a més d'en paper, en audiollibre i llibre electrònic.  Fent un resum argumental intentant no caure en l’spoiler, podem dir que   està protagonitzada per un hacker, el Tigre Solitari, (Hi ha tigres o no a Islàndia?) que entra en Darknet per a posar al descobert la manipulació de la informació i l'abús que exerceixen els més poderosos del planeta, la qual cosa li crearà enemics molt perillosos. Etc., etc. Fins aquí puc llegir, millor dit, contar.

Com a lector, m’agrada la novel.la negra o el gènere “nòrdic noir”, com li vulgueu dir, i m’atrevesc a afirmar que en Jordi l’ha clavat amb aquesta història. Però com que no tenc pretensions de crític literari, perquè tengueu una lleugera idea del que vos trobareu si vos decidiu a gaudir llegint “No hay tigres en Islandia”, la qual cosa vos recoman, aquí vos deixaré uns quants comentaris de persones més autoritzades que jo, i amb les quals hi estic quasi absolutament d’acord.   

Segons Carmen Posadas,  es tracta d'un «thriller de ritme vertiginós i gran capacitat reflexiva, que ens acosta a un futur molt present, on uns pocs controlen el món i internet juga un factor clau».

Diego Medrano a El Imparcial, a la secció La Bámbola, escriu:

Llama la atención en el lector cautivo de lo suyo, la velocidad, sin perder esencia ni rangos literarios, algo muy difícil de llevar a término. María Dueños, por poner un ejemplo, llegó a confesar que escribía sin adjetivos, y regla común y resabida es cómo el periodismo está en el verbo y la literatura en el adjetivo, así viene a ser uno el contrario de la otra, acelerar y decelerar, sí, porque la palabra obliga. No es el caso de Pujolá: adjetiva como un artesano y escribe sin perder el tiempo. Incluso los diálogos tienen velocidad de crucero.

Novela de peripecia, donde a un adolescente empiezan a pasarle cosas, la muerte de su madre por presuntas negligencias médicas, la vida cada vez más complicada de hacker en las catacumbas de Internet (Darknet), el exilio deliberado en busca de supervivencia económica, la improvisación y la astucia, la soledad y el abandono físico, pensar los sentimientos y sentir los sentimientos. Pujolá es un sociólogo de pincel fino, muy fino, y así todo el texto es una completa lucha por la vida brutal.

Oficio, desmesura y, algo muy complejo, se nota que el escritor tiene detrás profesión, ha ganado dinero, sabe de qué va la calle, conoce al obrero digital en todas sus autopsias posibles. Corre el texto, supersónico, y en las suelas de viento de su protagonista, El Tigre, malvado internauta, encontramos al héroe adolescente que se resiste a dejar de serlo. Para muestra un botón: “¿Cuál es la rutina del Tigre Solitario? Primero, abre la oficina, cobra los chantajes que ha hecho y busca fallos de seguridad en otros posibles clientes (a los que no tiene que ver ni hablar); segundo, ve películas y juega a Overwatch o Fortnite. Y al final, cuando empieza a repuntar el día, borracho, con los ojos enrojecidos, harto de comer y masturbarse, cae rendido. Ahora que no puede competir en los karts, esta es su vía de escape. Lo tomas o lo dejas”. ¿Es gratuita dicha vida?

Por supuesto que no lo es: “Sí, tiene más dinero que nunca, es cierto, pero no sale de casa. ¿De qué le sirve el dinero? Solamente para entregarse a la lujuria. Está en la fase de probar medicamentos que requieren prescripción médica, tales como la morfina, la Viagra, el Valium, la ketamina y algunos opiáceos. En Darkness todo está disponible, barra libre”. Así el Tigre Solitario entra en Darknet, la cebolla del buscador Tor ocupa la pantalla y se transforma: “Aquí no soy ni gordo ni feo ni sucio ni nadie me manda, se dice”. El fracaso vital va parejo al éxito digital, como en tantos, y solo existe el desafío de quebrar el sistema de seguridad que se ponga por delante. Piensan los dedos y ocia la mente, mientras otros compis anónimos (Merlin, Wizard, Mayday…) velan por la paz de todos. Un tío con un ordenador y mucho ocio por delante vuelve a ser muy peligroso.

La entraña literaria es jugosa: Pujolá no estigmatiza al hacker, todo lo contrario, Pinta un país (España) donde los derechos básicos son constantemente vulnerados (vivienda, calefacción, trabajo, educación, asistencia sanitaria…) hasta convertirlos en lujos: “La gente dedica su vida a obtener bienes y servicios que ya garantiza la Constitución. Los poderes fácticos, llámense multinacionales, las sectas judeomasónicas o esa hermandad denominada Los Ministros, mantiene distraída a la población y tergiversan la información para que no se advierta que la están explotando. Los nuevos tiranos padecen el síndrome de Hybris (abuso de poder). La clase obrera ha dado un paso atrás sin enterarse. Por eso aumentan las desigualdades sociales. Ganan unos pocos y pierden muchos, especialmente por la contaminación (también acústica) y los residuos que no se ven. ¡Hay que rebelarse! ¡Han estigmatizado a los hackers, los llaman piratas y antisistema porque saben que son los únicos que pueden demostrar a la gente que la están engañando, como los señores feudales en la Edad Media”. Desde las catacumbas (Darkness/Darknet) una venganza peligrosa escalofría por arriba.

Friso juvenil, novela generacional, historia de los nómadas internacionales perdidos por medio mundo, fuga de cerebros, parpadea otra delincuencia de guante blanco imparable, porque trabajando cada vez es más difícil hacerse rico. No hay tigres en Islandia tiene mucho de aullido solitario, lobo negro y salvaje sin asideros, al que ni una familia ni un país supo domesticar o hacer feliz. Un tío herido con un ordenador y mucho tiempo por delante puede hacer daño. Un tío sin pasado ni familia no tiene límites. Un tío sin ídolos no tiene por qué vestirse por los pies. En su caso, el amor no mueve los muebles. Habla trucho que no te escucho, sí. El sudaca nos ataca, sí. Otro humor, inflamable, circunvala la herida y esa cicatriz que no termina por aparecer. Jordi Pujolá ha escrito una novela brillante de vaqueros ajustados, malas pintas y desengaños amorosos. Dice en la página 193: “ No te rías de alguien sin cultura porque a lo mejor es más inteligente que tú”. La fiera está despierta. Respira a un paso.

Crec que aquesta aportació de Diego Medrano és definitiva, tant que a jo ja me queda poc més per dir. Aquest escrit tenia un únic objectiu i no era altre que donar-vos a conèixer a un amic, en Jordi, i també la seva darrera obra

Hi ha tigres a Islàndia? Sembla que no, però si en teniu cap dubte, vos convid a venir a la Llibreria Agapea, el proper divendres dia 21 d’octubre a les 19,00 hores, on vos presentaré personalment Jordi Pujolà que ens el podrà resoldre el dubte, i sobretot parlar-nos en viu i en directe de la novel.la i també de la seva nova vida per l’illa d’Odin.

També assistirà a l’acte el Cònsol Honorari d’Islàndia a les Illes Balears, el Sr. Joaquín Gual de Torrella, qui ens donarà la seva visió particular sobre tot el que fins aquí vos he relatat.

I com no podria ser d’altra manera,  també parlarem d’Islàndia.

Vos esper a tots i totes.

Maties Lladó Cerdà