Passa al contingut principal

CRÒNICA DE LA PRESENTACIÓ DE "NO HAY TIGRES EN ISLANDIA"

Aquest és el títol d’una novel.la escrita per Jordi Pujolà, un escriptor espanyol, actualment establert a Islàndia, viu a Reykjavik. Fins aquí, no afegesc res que no sàpiguen totes aquelles persones, amics i amigues,  que  llegiren l’escrit que vaig penjar al meu blog,  ara fa poc més d’una setmana. 

Aquell escrit volia ser una mena de crònica “avant match” del dit acte, talment com si ens trobéssim en les vespres d'un partit de futbol important. La idea era crear l’ambient propici per a fer ganes d’acostar-se a la llibreria Agapea de Palma i conèixer a l’autor i la seva obra, a més de parlar un poc més d’Islàndia. Es fàcil d’endevinar que si jo presentava l’acte, si l’autor viu i escriu a Reykjavik i a la presentació també hi assistia el Cònsol Honorari d’Islàndia a Balears, el Sr. Xim Gual de Torrella, el lloc i l’ocasió convidaven a dedicar part del temps a parlar de l’illa nòrdica, quasi àrtica.

Quasi una setmana després de celebrat aquest esdeveniment, estic a punt de publicar la crònica “post match”. El partit ja està jugat, però si consideram que la freqüència de les publicacions al meu blog és més aviat un tant anàrquica, entendreu que el darrer capítol d’aquesta història, hagi tardat una mica en veure la llum. Esper que al final de la crònica, si la llegiu, no tengueu en compte aquesta demora. Voldrà dir que serà quasi igual com si haguéssiu vengut a la presentació, el passat divendres dia 21. És, sobretot,  pels que no poguéreu o no pensareu en venir que faig la crònica, que comença així: 

Eren  poc abans de les set de la tarda, hora prevista pel començament de la presentació, quan arribàrem a la llibreria. Havia passat mil vegades per davant, però mai hi havia entrat. Vaig trobar un local immens, un autèntic temple de la literatura. M’agrada l’ambient, l’aroma que es respira dins les llibreries tot i que des de fa molt temps no en som un bon client. He de reconèixer que compr els llibres que llegesc a través d’Internet. Per la meva manera i costum de llegir, els llibres electrònics me van de primera, tot i que m’agrada que per casa sempre hi hagi llibres damunt les taules, i per suposat en els prestatges de l’estanteria que fa les vegades de llibreria. 

Després de fer una volta per dins Agapea, em vaig adonar que no hi havia cap cartell anunciant l’acte que ja estava a punt de començar. Al menys no en vaig localitzar cap. Tan sols vaig reparar que al costat de la caixa hi havia un moble en forma de columna al qual hi havia una grapat de novel.les ben compostes, de tal manera que les portades amb el cap del tigre verd quedessin a la vista . Vaig sortir al carrer per veure si a l’entrada, a la porta, hi havia qualque  mena d’anunci. No en vaig veure cap. Em va estranyar... En aquestes m’adon  que ja passava d’hora, i ràpidament vaig pujar per una escala interior de la botiga  fins al primer pis, on ja m’estaven esperant per començar. La veritat és que hi ha un local molt ample i molt adequat per dur a terme actes com aquest. Un “Espai cultural” ben condicionat. 


En Jordi Pujolà i en Xim Gual de Torrella ja ocupaven un sofà situat enfront del nostre escàs auditori. He de reconèixer que esperava unes quantes persones més, no moltes més, al menys doblar l’assistència. Vaig enyorar algunes cares amigues i conegudes. Podem donar la culpa al dia de la setmana, gens adequat, a una possible mala estratègia promocional... Ho deixarem estar. Donarem la culpa al temps. 

Em vaig seure a una cadira d’aquestes giratòries, la qual cosa em permetia,  ara mirar al públic, suara al protagonista de l’acte, que me quedava a la meva dreta, assegut al costat del cònsol, i vaig començar la presentació.

Mai m’havia pensat que faria aquest paper, tot i que moltes vegades  he hagut de parlar en públic. He d’admetre  que em vaig trobar còmode i crec que la conversa va anar per allà on més o menys havia previst, que era ni més ni manco que tractar de que,  tant jo com el públic, sortíssim d’Agapea tenint un idea de qui  era en Jordi Pujolà, la persona i l’escriptor, coneixent la seva obra, sobretot la tercera novel.la, la que es presentava, i evidentment  situar-ho tot plegat dins el context d’Islàndia, veritable fil conductor de tota aquesta història. Ja sabeu que tant jo com en Xim Gual de Torrella coneguérem a en Jordi per la nostra particular connexió amb l’illa nòrdica.

 He de dir que en Jordi transmet calma i seguretat, tant quan parla com amb el seu posat. Està convençut d’haver elegit bé. Volia dedicar-se a escriure  i, pens, està en camí de convertir-se en un escriptor en majúscules. No ho dic només jo

Convertir-se en escriptor professional de la nit al dia, no és tasca fàcil. En Jordi ho sap, viu l’aventura en primera persona, tot i que reconeix que està en el bon camí. Un camí que va fent escrivint i al mateix temps,  aprenent a escriure. Té clar que si no arriba, tendrà la capacitat de maniobra suficient com per a deixar-ho estar i canviar de via de bell nou. Així és la vida, que de moment sembla que no li va malament. 

Ja ha escrit tres novel.les, i en té algunes més dins la recambra, segons ens declara al llarg de les seves intervencions. A les dues primeres hi trobam reflectida part de la seva experiència personal. El protagonistes d’ambdues, decideixen, empesos per diverses circumstàncies,  deixar la vida que fins un moment determinat han duit i, curiosament, emigren cap a Islàndia, on esperen trobar un lloc més apropiat per a desenvolupar una altra activitat que els vagi millor, una nova vida.  Talment com va fer l’autor de les dues obres en concret. 

Que té Islàndia que sovint s’ofereix com a espai ideal per a ser suport de somnis, lloc on  retrobar-se un mateix, on poder tornar a respirar a ple. El d’en Jordi no és el primer cas que conec.  Sens dubte Islàndia té magnetisme, màgia, també misteri. No és estrany que sigui terra d’escriptors. Sent un país  tan poc poblat, tenen un premi Nobel de Literatura i molts d’escriptors molt seguits i reconeguts. En Xim Gual de Torrella comentà que “tot islandès i islandesa duen dins ells i elles, un escriptor o una escriptora”. 

També fou comentat per Xim que els estaments públics islandesos protegeixen o ajuden econòmicament a molts escriptors. En Jordi convingué que es veritat que hio ha ajudes, “que quasi sempre s’en duen els mateixos”. En qualsevol cas, vam convenir que Islàndia ofereix un clima i ambient propici per què quelcom  sigui capaç de trobar l’espai adequat per dedicar-se a la literatura, la música, fotografia o qualsevol altra manifestació artística, sobretot. 

La conversa aviat derivà en un col.loqui més que interessant, això que les agulles del rellotge anaven avançant, i encara no havíem parlat dels  “tigres que no hi ha a Islàndia”. I és que la força d’atracció, segurament misteriosa,  que patim tant en Jordi, com en Xim o jo mateix, ens desvià un tant de l’objecte de l’acte, la presentació del llibre “No hay Tigres en Islandia”. 

I a aquesta novel.la dedicàrem la darrera part de la presentació. En Jordi ens va fer un breu resum de la trama, anant alerta en caure en l’spoiler. Hackers, Darknet, Los Ministros, la història d’en Carlos Marqués, el protagonista principal.  

En Jordi no escriu només per a entretenir, confessà. En les seves obres pretén transmetre les seves inquietuds, preocupacions. Aprofita qualsevol oportunitat que se li presenta al llarg de la història que ens conta, per a parlar de la manipulació ideològica i informativa dels grans mitjans de comunicació, dels poders econòmics i polítics ocults que intenten controlar-ho tot, en benefici d’uns pocs i prejudici de la resta. I enmig de tot aquest entramat,  el món dels pirates informàtics. Poden ser una arma eficaç de lluita contra un sistema pervers? Ells,  tenen la possibilitat de fer aflorar informacions ocultes i secretes, que ens afecten a tots.  Alguns exemples han sortit a la llum: Julien Assange, per exemple. N’hi ha d’altres?

La presentació acabà passat les vuit del vespre. Firmes d’autògraf i fotos de rigor. 




I no em queda més que rematar aquesta història, parlant-vos de “No hay Tigres en Islandia”, millor dit, fent-vos una recomanació. Acostau-vos a Agapea i comprau el llibre. Estic segur que, aquesta obra de títol irresistible,  no deixarà indiferent a ningú que s’atreveixi a intentar resoldre la seva trama. He de reconèixer que es tracta d’una novel.la de gènere difícil de catalogar. Thriller, nòrdic noir, policíaca? El lector hi trobarà un poc de tot. Potser,  inclús,  que per moments vos agradi estar dins la pell del “Tigre Solitario”, que vos hi sentiu identificats, encara que sia a temps parcial. El personatge és complex, per moments repulsiu,  també desgraciat, valent, i més...També canvia la seva vida, perquè no li agrada. Vos sona aquesta cançó. Sens dubte un personatge interessant, que enganxa. La trama transcorr per molts de llocs del món, amb ambients molt diferents, Barcelona, Chicago, N.Y., Detroit, i Islàndia, el somni de Pujolà (“Necesitamos un cambio. El sueño de Islandia”), i també el meu i el d’en Xim Gual de Torrella. 



Per acabar, només dir que el fet de ser elegit  per presentar aquest acte em va donar l’oportunitat de conèixer millor en Jordi, i també en Xim. Fer i consolidar amistats sempre és important. Gràcies Jordi Pujolà, ha volgut la pena compartir aquests moments.

Maties Lladó 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Massanella-Ca'n Bajoca-Coma des Mart-Pinotells-Font des Prat- Canaleta de Massanella-S'Arreplegada-Ca'n Bajoca-Massanella.

La temporada d'excursions fa les darreres passes. La setmana qui ve farem la darrera eixida,sempre que el temps i la covid-19, o altre emperò, no ens ho impedeixi. Enguany ha anat d'això i així. Primer la covid o els seus efectes colaterals, ens convidaren a suspendre les activitats a principis de novembre. La darrera excursió abans de l'aturada va ser un intent de pujar al Puig de ses Vinyes. Jo ja no hi vaig poder anar, recent vacunat i amb efectes secundaris, diguem visibles. Vam suspendre les activitats xoriques fins el dia 23 de febrer, quan tornàrem a reprendre les excursions. Al llarg d'aquest període, vaig trobar oportú planificar el primer semestre, en aquest cas, el que quedava del primer semestre del nou any 2022. Fer un calendari de les sortides futures, cosa que no havia fet mai, tenia com a objectiu principal no haver de pensar: setmana a setmana quina i com seria la propera sortida, i per afegitó, els xorics i xoriques potencials participants, tenien una

Hi ha tigres a Islàndia?

És curiós, però una de les preguntes que habitualment fan als nostres guies els meus companys de viatge, quan acompany grups de mallorquins per terres islandeses, si no n’he perdut el compte unes deu, ha   estat: “quins animals hi ha a Islàndia, a part de les ovelles?”. La resposta, com no pot ser d’altra forma, sempre conté una relació d’animals de pèl i   de ploma, entre els quals no falten mai la guineu àrtica, els frarets i a vegades el xatrac (“charràn”) àrtic. Entre els peixos solen anomenar sempre el bacallà i el salmó. Però tigres, mai ningú ha demanat si n’hi ha o no. Potser perquè sia una obvietat que no hi ha tigres a Islàndia. Demanareu per què una introducció sobre aquesta qüestió. Tot ve al cas que,  fa una mesada, un amic, escriptor espanyol que viu a Islàndia, publicà una novel.la amb el curiós títol de “No hay Tigres en Islandia”.  Sens dubte, me cridà molt l’atenció, perquè convindreu amb jo que l’afirmació és contundent. El que ja no vaig ser capaç d’endevinar en aqu