UN DIA DE VIATGE PEL PARC D'SKAFTAFELL

A l’hora de fer la darrera crònica, la del nostre quart dia, recordau que no vos vaig saber dir a on passaríem la nit. És per això que el relat del nostre itinerari me quedà un tant coix. Emperò això té remei, perquè abans de començar a contar-vos el que ens espera avui, vos vull fer anar unes hores enrere, utilitzant aquell recurs que, a vegades a les pel.lícules, fan que la història faci un bot en el temps i ens mostra qualque fet que succeí als protagonistes temps enrere. Ens situarem per tant en el moment quan vam deixar la pista anomenada F208 i vam enganxar amb l’asfalt de la ja coneguda carretera nº1. Ho férem a un punt a prop d’un petit poble dit Kirkjubæjarklaustur. Per cert, vaja nomet! Pel poc islandès que he après, si l’havia de traduir, ho faria així: “granja del claustre de l’església” No crec que la traducció sigui molt afortunada, emperò el fet és que a aquest poblet de 160 ànimes, cap allà el 1186, hi hagué un convent de monges benedictines. D’aquest convent no en queda res, només unes mínimes ruïnes al costat de les quals han edificat un petita església. Supòs la veurem de passada, quan ens dirigirem al nostre hotel, que aquesta vegada ens queda un poc lluny. Imagin que tots estarem cansats, la jornada al Landmannalaugar haurà estat un tant exigent. Ho dic perquè, sol ser normal que quan al final del dia hem de fer un estirada un poc llarga en autocar, entre les ganes d’arribar a l’hotel i el cansament, la moral del viatger es ressenti una mica. Ara bé, el que vos puc assegurar és que el paratge que travessarem tampoc és per desaprofitar-lo. Un dels paratges més singulars del nostre viatge el trobarem aquí, passant just per davant de la nostra vista, a cada banda del nostre autocar, com si la finestra a través de la que miram embadalits l’espectacle, fos una gran pantalla panoràmica. És Eldhraun.

A jo que m’agrada molt la música, quan na Snaedis, la guia, té el micròfon apagat, quan fem una d’aquestes estirades per carretera, aprofit per posar-me els auriculars i deixar-me dur per les imatges meravelloses del paisatge islandès, com si veiés un documental amb banda sonora. Normalment al mòbil hi duc música islandesa. Recordau la dita d’en Joaquín: “no hi ha millor banda sonora per acompanyar el paisatge islandès que la música dels Sigur Rós”. La vos havia dit? Ara bé, cadascú pot dur i escoltar la música que més li agrada, sigui islandesa o d’un altre lloc... Només faltaria.

Eldhraun, és un topònim islandès que significa «desert de lava». Amb ell es designa una extensa plana en el sud d'Islàndia que va quedar coberta per la lava expulsada durant l'erupció del volcà Laki, en 1783. En l'actualitat la vomitada del Laki es troba coberta per una gruixuda capa de molsa que l'ha colonitzat, donant lloc a un dels més bells i sorprenents paisatges d'Islàndia. Com he dit abans, estam ja al sud de la illa, dins del Parc nacional de Skaftafell, molt prop del Vatnajökull i de la plana arenosa de Skeiðarársandur.
Serà així que travessarem aquest camp de lava que és el camp de lava més gran del món. Per a fer-vos una idea de com va ser aquesta erupció, una fissura d’uns 25 kms. de diàmetre anomenada Lakagígar, es va crear durant una erupció relativament curta, però catastròfica, entre el 8 de juny 1783 i febrer 1784, considerada entre les més grans i verinoses erupcions de la terra, durant els temps històrics. Va crear dos grans camps de lava, amb una superfície total de 565 km ² i el volum total de tefra s'estima que fou de 12,3 km ³. Les conseqüències van ser enormes i funestes. Entre 53% i 82% dels animals domèstics i el 20% de la població humana va morir com a resultat d’aquests fets catastròfics.
Com Islàndia era part del Regne de Dinamarca en el seu moment, el Parlament danès va debatre l'evacuació dels 40.000 islandesos restants i la seva reubicació a Jutlàndia, però afortunadament no va passar res d'això, davant la negativa dels islandesos que quedaren a abandonar la seva terra. Na Snaedis, una vegada comentà, que “menys mal que fou així. Si no, ella, segurament i desafortunadament, no hagués nascut, ni viscut a Islàndia”. Se senten estretament units a aquesta inhòspita i enigmàtica terra. A mi, particularment, me crida molt l’atenció i m’emociona aquest llaç existent entre Islàndia i els seus habitants. Ja vos adonareu.

La majoria dels cràters estan ara coberts amb verdet o “pel de roca” i el paisatge és magnífic. L'àrea del cràter va ser proclamat inviolable el 1971. Recordau que en qualque moment ja vos he dit que trepitjar certs llocs d’Islàndia pot estar prohibit.
No sé si ens haurem aturat qualque moment mentre travessam aquest paratge. Imagin que el xofer tendrà pressa per arribar i complir el seu horari legal, i potser no haurem pogut. Això si, avui (recordau que estam ja al quint dia, hem tornat al present), segons l’itinerari que hem de fer, haurem de desfer bona part del camí que férem ahir, al final de l’horabaixa. Això si, avui fent les aturades que tenim previstes al nostre programa.

Haurà estat així, que ja hem passat la nit, ens hem aixecat, hem berenat, i com cada dia, ben dematí, deixarem el nostre hotel. Un hotel que està a un lloc situat entre la mar i les muntanyes que aguanten el major glaciar d’Europa. Just al costat de l’hotel hi ha una granja convertida en bar-restaurant. Es tracta del Þórbergur Centre de Hali. És un centre cultural dedicat a l'escriptor Þórbergur Þórðarson. Hi ha un museu on es poden trobar les històries d'aquesta àrea, Suðursveit, i de la vida i obra de l’escriptor Þórbergur Þórðarson (1888 - 1974) que va néixer a aquesta granja. És molt curiosa la paret exterior de l’edifici del museu-granja-restaurant.

De bell nou agafarem la carretera número 1, l’anomenada “ring road”, aquesta vegada per a seguir el nostre camí previst per avui, ara ja en direcció a Reykjavik, que ens queda ben enfora. Avui hem dormit al lloc més oriental de la nostra visita a Islàndia. Ja toca començar a tornar cap a ponent.

I el viatge segueix, per a dirigir-nos a la nostra primera activitat del dia, la que potser sigui una de les visites més espectaculars que farem. Parl de la llacuna Jökulsárlón. Aquí, a part de poder contemplar un lloc únic i encisador, tendrem l’oportunitat de fer una passejadeta pel mig dels blaus “icebergs” que s’han desprès d’una de les impressionants llengües del Vatnajökull, i lentament, com si per a ells el temps no comptàs, es van desplaçant cap a la mar, passant per baix d’un modern pont que dóna continuïtat a l’anomenada i islandesa “ring road”. Neden amb sana competència amb les foquetes que a ben segur podreu captar amb els vostres objectius. Estic segur que si no fos per l’eclosió de les targetes de memòria que suporten els actuals arxius digitals i fotogràfics per centenars, d’anar encara amb els ja anacrònics rodets, suport de les fotos analògiques, més d’un l’acabaria abans que el desig d’endur-se’n cap a Mallorca tot l’esplendor del panorama que conforma aquesta llacuna, on hi neden immensos blocs de gel trossejats. Record que la nostra guia del meu primer any, una tal Jakobina, ens relatà emocionada la primera vegada que el seu pare la portà a veure aquest espectacle. Ens parlà de l’impacte que patí, i que cada vegada que hi ve, sempre recorda aquell moment...
 Més d’un quedarà enamorat del lloc. Molts trobarem que hem tengut poc temps per a gaudir de la visió única d’aquest fantàstic indret, el qual, fa uns anys es convertí en plató d’unes espectaculars escenes d’una coneguda pel·lícula d’un famós i arxiconegut agent secret anglès. Pel lloc que haurem navegat, això si, amb la llacuna completament congelada, es produeix una persecució protagonitzada per l’agent i un dels dolents, amb espectaculars cotxes esportius... En ser per allà ja me demanareu com ho feren. M’agradarà contar-vos aquesta història, sobretot, com ho feren, i de quina pel·lícula parlam. Els que la saben...

Des d’aquest punt ens dirigirem cap al Parc Nacional de Skaftafell, un oasi situat entre llengües glacials i deserts. Aquí es conjuguen harmoniosament el verd de les vessants plenes d’arbres, el gris obscur de les arenes del desert i la blancor de la glacera dominada pel pic Hvannadalshnjúkur (2.119 m.), el punt més alt d’Islàndia.
Arribats a Skaftafell tendrem l’oportunitat de fer una caminada per anar a veure una de les cascades famoses d’Islàndia: Svartifoss o “la cascada negra”. Està envoltada per columnes basàltiques negres, d’origen volcànic, que li donen nom. Les columnes hexagonals van ser formades per un procés de cristal·lització dins un flux de lava, al refredar-se de manera extremadament lenta. Formacions similars es troben a la “Calzada del Gigante” a Irlanda del Nord i a l’illa de Staffa a Escòcia.
 La base d’aquesta cascada està repleta de roques afilades, a mesura que es desprenen noves seccions de columna hexagonal, més ràpid d’allò que l’aigua se torba a llimar els seus caires. Aquestes columnes de basalt han inspirat a varis arquitectes islandesos, essent un dels millors exemples l’església Hallgrímskirkja a Reykjavík, així com el teatre Nacional.

No desespereu, avui encara ens queden emocions fortes. Ja estam deixant enrere per la nostra dreta les vistes espectaculars de la major glacera d’Europa, de la qual encara no vos n’havia parlat: el Vatnajökull, un dels llocs que segurament més impacte causarà entre els integrants del nostre grup. Aquest immens casquet glaciar de Vatnajökull té una extensió de 8.300 km2, el doble que la nostra illa de Mallorca, i en el punt més profund, el gruix de gel arriba a ser de poc més de 1.000 mts. A més, davall el Vatnajökull s’hi amaguen alguns dels més actius volcans d’Islàndia com el Barbarbunga i el Oarefajokull.
 En total són set els volcans que hi ha baix aquesta immensa glacera. Més curiós vos pot parèixer que, la majoria d’ells, estan en actiu. El volcà Grimsvotn, és junt a l’Hekla, el més actiu d’Islàndia des de l’edat mitjana. La seva darrera erupció va tenir lloc l’any 1996, i va tenir dues rèpliques els anys 1998 i 2004. Imaginau l’espectacle visual que ha de ser el contemplar una erupció d’un volcà damunt una glacera. Pareix inimaginable. Idò l’agost de 2014 en va esclatar un altre, el Bardarbunga. Si entrau al meu blog en trobareu la ressenya d’aquest erupció, baix el títol de: “El Bárðarbunga està nerviós!”

Segurament, si ens acostàssim al lloc on es troba aquest bergant, segurament ens trobaríem amb fumeroles i, sobretot, un immens i nou camp de negra lava. Emperò la nostra ruta passa molt lluny d’aquell lloc. Estam al sud, a l’altre costat de la glacera, i també, a més de 400 kms. de Reykjavik.

Aquest tram que hem anat fent durant el nostre trajecte d’avui, ho hem fet travessant un immens “sandur”. Vos vull fer cinc cèntims del què és un “sandur”. Idò aquest nomet ve de “sand” (arena, també en anglès) i ve precisament de l’original Skeidarársandur que estam creuant. Una extensió d’arena de 1.300 km2, situada entre el Vatnajökull i la mar, conforma el “sandur” més extens del món. La interacció entre les glaceres i volcans de zona dona lloc a un fenomen que es coneix com a “jokulhlaups”, que no és més que un desplaçament d’una gran quantitat de l’aigua que es fon d’una glacera, quan davall d’ella hi ha una erupció volcànica. L’envestida d’aigua quan és normal, per exemple a l’estiu, dona un flux de 200 – 400 metres cúbics d’aigua. La darrera “jokulhlaup” de 1996 desplaçà 45.000 de metres cúbics d’aigua. Això suposà una deposició de sediments de més de 12,8 milions de m3. La cota del “sandur” s’elevà, a alguns llocs, més de 10 metres. El “sandur” normalment es creuat, a més de per gent com nosaltres, per rius que recullen les aigües dels desgels normals. Esperem que quan travessem nosaltres, no hi hagi cap “jokulhlaup”.

Després de la petita caminada per anar a veure la “cascada negra”, farem un tomb per a veure una altra vegada de prop i, perquè no, fins i tot, tocar el Vatnajökull. Emperò ho farem de la manera més fàcil. Ens acostarem tot el podrem a una altra llengua glaciar de les moltes que té aquest immens casquet de gel. La llengua glaciar Svínafellsjökull. Un altre nom per a posar a la llista. Qualcú una vegada digué que com més enrevessats són els noms dels llocs d’Islàndia mes bellesa destil·len. Estar enmig d’aquest paratge te fa sentir lliure i a la vegada afortunat.

Abans d’anar a l’hotel que ens ha pogut trobar la gent de Boral Travel per descansar després d’aquesta emocionant i espectacular jornada, ja no sé quantes ens duïm, ens queda la darrera atracció. Més o menys ens ve de passada camí de l’hotel d’avui vespre, es tracta de fer la darrera petita excursió del dia. Record que la vegada que jo vaig visitar aquest lloc, el canyó de Fjaðrárgljúfur, va ser un dematí d’un dia amb un cel blau esplèndid, i la passejada fou especial com la visita d’aquest congost d’uns dos kilòmetres i que a llocs té uns cent metres de profunditat, enmig d’un paratge verd que fa mal a la vista. Fixau-vos que es repeteix la complexitat del nom. Serà veritat?

Com a anotació final, aquest lloc va servir de rodatge per a la segona part de “Thor, el món fosc”. Islàndia sens dubte és terra de rodatges i molta gent recorda la cèlebre Joc de Trons, Prometheus, Oblivion, Batman Begins, entre altres.

No sé si vos acabau de creure tot el que vos cont, les històries, la descripció dels llocs que hem de visitar i trepitjar, els sentiments i emocions que evoquen. M’agradaria no crear-vos falses expectatives, sobretot perquè no sé les que vos han mogut a fer aquest viatge. Segurament la companyia, el funcionament del nostre grup de viatge, el temps meteorològic, a vegades complicat, que ens trobarem. Tot pot influir sobre la nostra percepció d’una terra que, al menys jo, cada vegada que la trepig, m’emociona. Si no fos així, ara no estaria emprant part del meu temps en contar-vos tot això que ens espera, dia a dia, al llarg d’aquests 8 dies que traginarem per aquesta illa perduda enmig del mar del Nord, aquesta illa misteriosa, enigmàtica. Me mou el meu entusiasme per Islàndia i la seva gent, que és el que menys conec. Per això, per suplir aquesta mancança, al llarg d’aquests anys, d’ençà del meu primer viatge, he llegit molt del que s’ha escrit sobre aquesta terra d’Odin. Dos llibres de Xavier Moret. Ara en llegeix un que és recull d’articles que publicà a El País l’escriptor escocès, de mare espanyola, John Carlin, “Crónicas de Islandia”. També he fet un tomb per la literatura islandesa moderna. Tot això, m’ha ajudat a fer-me una idea aproximada de com és la reduïda i vital societat islandesa. Tendrem oportunitat de parlar de tot això. Tenim temps fins que arribi l’hora de la partida i en seguirem tenint també durant el viatge.

He deixat la narració, quan ja partíem cap a l’hotel que està situat prop de Skógar. Aprofit per a dir que els hotels són senzills, minimalistes i curiosos en la seva decoració, la majoria de les vegades són granges que han estat reconvertides fa poc en establiments hotelers. Estan normalment situats a llocs inimaginables, solitaris, estan nets, en general correctes i s’hi menja bé. Al menys a mi cada any m’ha sorprès gratament...

Ah! I en haver sopat no oblideu, aprofitant el sol de mitjanit islandès, fer una volta. Ja me direu com vos ha anat.