RESSALTATS D'UN VIATGE A FINLÀNDIA, MAIG 2024

Com ja vaig comentar a qualque crònica  de les publicades al Facebook,  aquest viatge fou consecuencia d'una decisió de darrera hora. A vegades les oportunitats de fer coses apareixen quan menys un espera. També fou al Facebook que vam veure l’anunci d'una agència, l'Avi Excursionista, que ens oferia l’oportunitat  de fer un circuit per Finlàndia. Tot coincidí en que nosaltres estàvem estudiant la possibilitat de fer un viatge al llarg del mes de maig. No havíem pensat amb el país finès, però era un lloc que teníem a l'agenda, un país nòrdic que ens mancava conèixer. Estudiada la proposta i una vegada contactat amb els organitzadors, ens hi apuntàrem. I he de dir una vegada més que fou un encert.

El viatge començava a Barcelona. L'aeroport del Prat era el lloc de trobada del grup gran que venia de Sabadell i de nosaltres dos, que volàvem ben dematí des de Palma. És el que té viure a una illa, cada vegada que volem partir hem d'agafar avió o vaixell, perquè nedant no arribaríem gaire lluny.

La trobada davant els mostradors de Finnair, la companyia amb la que en teoria havíem de volar destí Helsinki, havia creat una certa expectació. Els dos mallorquins érem persones totalment alienes a les del grup d'amics i amigues de Sabadell, un grup més o manco ja consolidat, ben liderat  pel company Miquel. La trobada fou a part d'expectant molt cordial i amistosa, com no esperàvem d'altra manera. Vaja, que des del primer minut ens sentírem perfectament integrats. El guia acompanyant, en Xavi ja estava ajudant  a fer el "check-in" de tot el grup. Ell ens rebé i ens apropà al mostrador que ens havia tocat on ja estava fent cova la resta de gent de Sabadell,  suposadament expectants per conèixer a la parella de mallorquins que s'havien atrevit a juntar-se amb ells. 

El vol a Heksinki, fet amb un avió d'Iberia que anava ple de  gom a gom, fou llarguet, poc més de quatre hores. La majoria de nosaltres ens havíem aixecat molt prest, sinònim d'haver dormit més aviat poc. Qualque becada férem dins l'avió, tan sol interrompuda per fer un mos. El qui més o el qui manco, anava aprovisionat per qualque entrepà  amb el qual complementar el cafè o tè, un tassonet d'aigua i el "muffin" que ens regalà la companyia Iberia. L'horari del vol ens agafava en ple migdia, hora de dinar. El fet és que entre una cosa i una altra arribàrem a l'aeroport de Vantaa, aeroport que no havia sentit anomenar mai. Aeroport modern, disseny nòrdic, com no podia ser d'altra manera. Aviat tenguérem les maletes i  cap a la sala d'arribades on ens esperava la que seria la nostra guia durant tot el viatge, la Leticia, mexicana d'origen, finesa d'adopció. Arribat a aquest punt de la crònica viatgera, vull comentar que la Leticia fou un element important a l'hora de qualificar globalment el viatge amb un notable alt.

Ens vam acomodar dins un bon autocar al qual li sobraven la meitat de places, vol dir que ens tocaven dos seients per cada viatger. Aquesta circumstància aportà punts positius a la valoració final. En aquestes còmodes condicions férem el trasllat cap a la capital finesa. Bon temps, un  poc ennuvolat i bastant fred  quan férem la primera aturada a la Plaça del Mercat d'Helsinki, on qualcú aprofità per tastar productes locals. Recordaré que no havíem fet un dinar en condicions. Jo vaig fer un cafè i, aprofitant l’avinentesa,  una visita al WC.

Abans d'anar a l'hotel, férem una mena de visita panoràmica que acabà a la plaça de la Catedral Luterana, un bell i imponent edifici, tot blanc, dissenyat per l’arquitecte Carl Engel, començada a construir el 1830. Ocupa un petit pujol que es salva pujant una immensa escalonada. Després de visitar l'església i fer les primeres fotos, ja tocava anar cap a l'hotel on passaríem la primera nit finlandesa.

La primera impressió de la capital he de reconèixer que no fou entusiasmant, malgrat  que tot anava rodat. Bon hotel, on gaudírem d'un bon sopar-buffet. El passeig de després del sopar resultà un tant fred, no tant sols pel clima, feia fred i un poc de vent que augmentava la sensació de frescor, si no també que l'ambient del carrer no era massa càlid,  a penes es veia gent. I això que era un dijous, que resultà que era dia festiu. A mesura que passaren els dies vam aprendre que els finlandesos en tenir festa, majoritàriament, s'en van cap a les cabanyes o casetes que a centenars vam poder veure enmig dels boscos de bedoll, pi negre i avets, al costat dels molts llacs que té aquest país. Recordaré que el nom del nostre viatge era "Finlàndia, Helsinki i la regió dels mil llacs". El cansament d'aquest llarg primer dia de viatge i la fredor que feia pel carrer ens va retre i aviat, encara feia claror, vam ser dins els còmodes llits  de l'Hotel Scandic Grand Marina, nom curiós que supòs significa el que sembla. Poques paraules del finès s'assemblen a una cosa comprensible. L'Scandic està a un edifici que antigament fou una  nau portuària, reconvertida en un confortable i elegant hotel, situat al costat del mar a l'idíl.lic i tranquil districte de Katajanokka, a prop de la plaça del Mercat i centre d'Helsinki.

Record que vaig dormir com un sant. Ens despertàrem prest, hagués dormit una bona estona més, però havíem de berenar i maletes fetes, pujar a l'autocar per  començar el nostre circuit que hauria de durar cinc dies al llarg dels quals conèixer i visitar tots els llocs que ens havia preparat l'agència al seu programa. No faré crònica exhaustiva de com fou dia a dia el nostre viatge, la veritat és que aquesta tasca ja està feta. Al meu compte de Facebook hi podeu trobar les cròniques dels quatre primers dies, jornades que van anar passant  al temps que descobríem un país fins a les hores desconegut, al menys pels dos mallorquins que durant set dies vam ser adoptats pel Miquel i els seus amics i amigues de Sabadell. De totes formes, si que aprofitaré per recordar les coses, llocs, anècdotes que a dia d'avui, amb la perspectiva del temps que ja ha passat des de la nostra tornada a casa, ens van impresionar o agradar més, o dit d'una altra forma, les que ens cridaren més l'atenció.  

Començaré per a situar la ruta que férem, perfectament guiats per na Letícia, que com he dit al principi, per nosaltres dos fou un dels elements enriquidors i positius d'aquest viatge. Sense cap dubte, la mexicana ens mostrà un nou país, ens contà com viuen, com soporten les inclemències d'una meteorologia molt extrema i dura gran part de l'any, d'on venen i qui són actualment els finesos, quines llengües parlen, etc.

Com bé diu el seu nom, la Regió dels Mil Llacs és una àmplia àrea de Finlàndia coneguda per la seva gran quantitat de llacs interconnectats (realment són més de mil llacs!). Abarca parts del sud-est, est i centre del país, i és una de les regions més belles i populars de Finlàndia. Els llacs són d'aigua dolça i neta, i ofereixen una excel.lent oportunitat per practicar activitats  durant tot l'any, des de caiac i natació a l'estiu fins a patinatge sobre gel i esquí de fons a l'hivern.

Cada llac, cada racó boscós i cada poble amaguen murmurs d’històries antigues i meravelles increïbles. Aquest redol que recorreguérem al llargs de cinc dies està envoltat de misteri i històries fascinants. Aquí en teniu algunes que he recopilat, algunes de les quals ens va contar la Leticia:

El Llac Saimaa i la Foca Anellada de Saimaa:

El Llac Saimaa és el més gran de la regió i és conegut per la seva població de foca anellada de Saimaa, una espècie en perill d’extinció. Segons la llegenda, les foques anellades són en realitat donzelles encantades que es poden transformar en foques. Es diu que si veus una foca anellada a la superfície de l’aigua, és possible que sigui una d’aquestes donzelles.  La gent de la zona creu que protegir aquestes foques és essencial per mantenir l’equilibri natural.

El Llac Päijänne i el Monstre de Päijänne:

El Llac Päijänne és un dels més grans de Finlàndia i també és famós pel seu monstre, conegut com “Päijänne-hirviö” (el monstre de Päijänne). Segons les històries, aquest monstre té una aparença similar a la d’un serp o un drac marí. Algunes persones afirmen haver-lo vist nedar a les profunditats del llac. Encara que no hi ha evidència científica que confirmi la seva existència, la llegenda continua intrigant els habitants locals i els visitants.

Aquestes històries i llegendes afegeixen un toc màgic a la regió dels mil llacs, i molts viatgers, com nosaltres mateixos, busquen experimentar aquesta riquesa cultural i natural.

Fet aquest incís al meu relat, reprendré l'escrit fent una menció especial a dues visites que férem abans de deixar la capital. La primera aturada fou a la Biblioteca Oodi d'Helsinki.  Aquest lloc que qualcú va definir com "una carta d'amor de Finlàndia a l'educació i a la literatura”, més que un lloc per guardar llibres, és un símbol d'orgull nacional en un país que té un dels índexs d'alfabetisme  més alts del món. Dissenyada per ALA, el cèlebre despatx d'arquitectura finlandès, aquesta biblioteca corona el centre d'Helsinki. Situada enfront de la seu del parlament finlandès, Oodi és un espectacular recordatori del que aquest país ha aconseguit. Com un  punt de reunió per a tota la comunitat, la biblioteca actua com un pont entre educació i el públic en general. Allò  que em cridà més l'atenció no fou l'agosarat  disseny arquitectònic, que també, si no, la utilització que el públic en fa d'aquest immens espai de 17,250 metres quadrat, obert el 2018, i que fou dissenyat per marcar el començament d'una nova era de biblioteques fineses i ampliar els límits de la seva missió.

Per això, els llibres només omplen un terç de l'edifici. Replet d'innovacions, la biblioteca cívica inclou un estudi de gravació, espai per a creadors, cinema, restaurant, cafeteria i balcó públic. D'aquesta manera, la biblioteca pot convertir-se en un centre cultural complet que va més enllà de simplement manllevar un llibre.

Després d'aquesta magnífica visita, imprescindible si un visita Helsinki, vam seguir cap a la nostra següent aturada i darrera abans d'agafar carretera cap als destins marcats en el nostre itinerari: Porvoo i Lappeenranta. "L'església excavada dins la roca" o Temppeliaukio (Plaça del Temple), he hagut de mirar com es deia aquesta església, és un temple començat a edificar els anys trenta del segle passat. Finalment s'acabà als anys seixanta, després de molt temps amb l'obra aturada. El disseny correspon als germans Suomalainen. Curiosament aquest nom vol dir "finès o finlandès", nom  molt apropiat per un constructor de qualsevol obra emblemàtica a Finlàndia.

La veritat és que l'església resulta bastant espectacular i curiosa. A més, durant la nostra visita ens hi trobàrem amb un concert de música contemporània que va fer la visita encara més interessant.

Deixant en darrera Helsinki, a on vam tornar l'horabaixa del cinquè dia de circuit, sisè del viatge, els següents cinc dies de ruta foren un succeït de visites, cada una d'elles d'allò més interessant, destinades a donar a  conèixer la cultura i la història de Finlàndia. Per això ens apuntàrem a aquest programa. Fou així que,  ja passat mig matí, partírem cap al nostre primer destí, Porvoo,  poble que té una catedral datada ja el 1418 i un nucli antic que resultà molt pintoresc. 

Després del dinar, seguírem cap al Lappeenranta que era la ciutat on havíem de pernoctar aquest primer dia de volta. A mitjan camí férem una aturada a Loviisa,  a una mena de parc enmig del bosc on queden restes de construccions ben conservades de tallers on es treballava el ferro de forma artesanal. El lloc es conegut amb el nom d'Strömfors Iron Works.

Per fer aquesta ruta fins a Lappeenranta, vam anar per una carretera que va entre boscos i llacs, amb multitud de casetes de fusta  escampades entre els arbres que arriben fins la mateixa vorera del llacs, fregant  l'aigua. Es pot dir que és la carretera que va cap a la frontera amb Rússia i que, de no estar tancada, ens podría dur fins a St. Petersburgo, de fet arribàrem a estar a uns dos-cents kilòmetres d'aquesta important ciutat  russa. Fins i tot, hi va haver un moment que la dita carretera va en paral.lel a una via de tren que ens quedava a la nostra dreta, que es pot dir que en aquell tram fa de línea divisòria entre els dos països. Curiosa situació sobretot tenint en compte el desgraciat conflicte existent entre Rússia i l'occident europeu. La veritat és que tranquil.litat absoluta, de fet, un no s'en adona de que hi hagi cap frontera, ni valles, ni vigilància, cap signe visual que identifiqui aquesta circumstància.

De Lappeenranta destacar la fortalesa anomenada Linnoitus per la qual en férem una breu visita abans d'anar a l'hotel.

El que si cal remarcar és que el fort d'aquest circuit no fou conèixer ni gaudir de la natura finlandesa, tot i que es pot dir que, al llarg dels quasi mil tres-cents kilòmetres fets amb l'autocar al llarg dels cinc dies del circuit, tret de qualque moment que la son ens guanyava, mirar per la finestra era com a contemplar un documental sobre els paisatges de Finlàndia. De fet, una de les poques aturades que férem a un espai natural fou a la zona coneguda com a Punkaharju que és un lloc situat sobre una cresta que es formà fa uns 11.000 anys durant l’Edat del Gel. A cada part d'aquesta cresta  boscos i llacs. Lloc encisador i molt especial si no hagués estat pel fred que feia quan ens hi aturàrem. Feia temps que no en tenia tant, i això ho diu un que no és gens fredoler.

La veritat és que molts dels llocs visitats,  están enmig de boscos o llacs, tant si es  tractava d'un castell, fortalesa, església, fins i tot la Universitat de Jyväskylä  està situada enmig d'un frondós bosc. Es pot dir literalment que els finlandesos viuen i desenvolupen les seves activitats diàries quasi sempre envoltats de natura. I quan no és així, aprofiten el seu temps de lleure per anar a gaudir del bosc i llacs, instal.lant-se a les seves cabanyes on habitualment tenen la seva sauna. Aquesta, que no falti.

Tocava fer nit a Savonlinna, ciutat que està, com no podia ser d'altra manera envoltada per llacs i que té un castell medieval espectacular conegut com a d'Olavinlinna, la fortaleza medieval més septentrional del món. Aquí es celebren coneguts festivals d'opera a l'estiu. Lloc d'estiueig, que encara estava en procés de preparació per la temporada estiuenca que està a punt de començar. Molts llocs encara tancats. Aquí a la nit, després de sopar,  un animat grupet de viatgers vam fer un intent d’anar a caçar aurores boreals. Curiosament per tota Europa s'en havien vist la nit anterior, i semblava que aquella nit també n'hi podia haver també per la contrada on ens trobàvem. Tot acabà amb una bona, molt agradable i molt freda  passejada, durant la qual poguérem gaudir d'una meravellosa estampa del castell il.luminat i reflectit sobre les quietes aigües del llac. M'agradà molt aquest lloc, envoltat dels paratges naturals típicament finesos.

Anàvem cap el nord, el nostre destí de la nova jornada era Kuopio, la ciutat més septentrional del nostre circuit. La ruta cap aquesta ciutat situada al cor de la província de Savo, és famosa entre altres coses pel seu "kalakukko", una mena de pa de sègol farcida de peix i bacó. Kuopio situada entre llacs, és la seu de l'església ortodoxa finlandesa. Durant l'estiu té una animada vida al carrer, amb moltes de terrasses que conviden a seure's i fer-hi una cervesa. He de dir que l'estiu encara no havia començat, quan visitàrem aquest lloc. Destacar la pujada a la torre de Puijo, des de dalt de la qual poguérem gaudir, una vegada més, d'una fantàstica panoràmica de 360 graus de la contrada. Record que mentre arribàvem a aquest lloc, enmig del bosc encara poguérem veure algunes taques de neu, restes de la darrera nevada que va fer a finals d'abril a Finlàndia, fet no molt habitual.  

El següent dia es pot dir que fou dedicat a conèixer l'obra del conegut arquitecte finès Alvar Aalto. Visitàrem primer la universitat de Jyväskylä,  l'ajuntament de Säynätsalo, i ja a la ciutat la "casa dels Treballadors", tots ells edificis dissenyats per l'arquitecte.

Aquí hi vam dinar, i crec que puc dir que vam tenir el millor àpat del viatge, com a mínim un dels millors, tot i que crec que ja he comentat,  que la qualitat de les menjades fou de notable alt. El lloc tenia un nom curiós, Ravintola (restaurant?) Pollo Waari, que fou comentat per això del "Pollo", que precisament no vol dir el que sembla.

Aquest dia acabàrem la jornada a Tampere, la ciutat dels llacs blaus i els parcs verds. Es tracta de la segona ciutat de Finlàndia i la més gran de la zona dels "mil llacs". Es una ciutat molt interessant que conjuga arquitectura del segle XIX, antics edificis propis de les primeres etapes de la indústria finlandesa,  i edificis d'arquitectura moderna  de la qual Tampere n'és una ciutat referent.

Potser sigui una ciutat que pugui rivalitzar amb la capital Helsinki. M'agradà tot el que vaig veure, i sobretot vaig gaudir de l'hotel, sobretot per la seva situació al costat d'un gran llac, a un kilòmetre i mig lluny del centre. Record les dues caminades, una després del sopar quan poguérem gaudir d'una magnífica posta de sol a la vora del llac, i la del matí just abans de pujar a l'autocar per fer la darrera jornada  del circuit. Una curiositat foren les llebres que es veu cohabiten amb els clients de l'hotel o dels que s'acosten per gaudir de l'idíl.ic entorn i de la petita platja que hi ha a la vorera del llac.

I d’aquesta manera vam arribar al darrer dia de circuit. Es curiosa la quantitat de sensacions diverses que un pot tenir quan els viatges s’acosten al seu final. És mal de resumir o   plasmà en una crónica com aquesta, sobretot si l’autor és un humil aspirant  a cronista de viatges i altres esdeveniments similars.  Tot depèn de si hom gira la mirada cap enrera o si mira cap el futur més immediat. Si mires enrera, per moments sembla, que fa molt més temps que començares l’aventura viatgera que el que realment ha passat. En canvi, si mires endavant, t’entra una mena d’angoixa provocada pel dilema “això ja s’acaba” i “les ganes de tornar a casa”. El cansament ha fet acte de presència. En qualsevol cas, es tracta d’intentar aprofitar el millor posible el temps que ens queda. I així ho férem. Deixàvem Tampere i tornàvem cap a la capital finesa on tancaríem el cercle.

Però ens quedaven algunes visites ben interessants per fer, mentre feïem ruta cap el sud. Vull fer un incís en el relat per fer un comentari sobre les meves sensacions sobre els paratges que ens oferir la ruta que just avui acabava. He de reconèixer que aquesta combinació de bosc i llacs, que es va mostrant sempre seguit mentre vas fent camí, resulta espectacular. Transmet pau i tranquil.litat. Una rutina paisatgística que només es veu interrompuda a des-i-ara per qualque redol de terra on es deixen veure les restes dels troncs dels arbres talats, recordem que la producció de llenya és un dels recursos econòmics més importants de Finlàndia, o altres on podem contemplar terrenys de conreu,  al costat de qualque granja o explotació agraria.

He de reconèixer que la repetició d’aquesta rutina al llarg de cada un dels cinc dies de tragí per l’espectacularment bella “regió dels mil llacs”, pot arribar a ser un tant tediosa. La bellesa pot resultar a vegades empalagosa al mateix temps que alimenta l’esperit.

La primera visita i aturada la férem arribats a Hämeenlinna. ¿I que hi havia d’important a aquesta ciuitat? Entre altres coses, el famós castell o fortaleza Häme, una fortificació construida majoritàriament amb maó. Allà férem una interessant  visita guiada per un jovenet finlandés, que ens mostrà les murades, contà la historia i tenguérem un moment per a visitar al nostre aire alguns espais dedicats a museus diversos, tot ells amb temàtiques relacionades amb la construcció i les diverses utilitzacions que es van fer del Castell al llarg de la seva història.

L’altra punt fort d’aquesta ciutat és que fou on va néixer el 8 de desembre de 1865 (morí el 20 de setembre de 1957), Jean Sibelius, qui va ser un compositor i violinista finlandès de finals del Romanticisme i començaments del Modernisme. És àmpliament reconegut com el millor compositor del seu país i, a través de la seva música, sovint se li atribueix haver ajudat a Finlàndia a desenvolupar una identitat nacional durant la seva lluita per la independència de Rússia.

Una vegada vista la casa natal del músic, férem una visita a l’església de la ciutat, després de la qual, considerant que ja era hora de dinar ens dirigírem cap a Iitala, on dinàrem primer per a després visitar el complex o fàbrica de vidre bufat, una mena de Ca’n Guardiola de Mallorca, però en gran format.

Les arrels d’iittala – amb la primera «i» minúscula, tal com ho fa l'empresa – daten de 1881, en el qual una fàbrica de vidre va obrir en aquest poble al sud de Finlàndia anomenat Iittala (si una cosa així et sona és perquè Nokia també va prendre el nom de la ciutat en la qual es va fundar).

La companyia va guanyar popularitat entre el gran públic i traspassant les fronteres finlandeses en els primers anys del modernisme i el funcionalisme, els anys 20 i 30. Va ser una de les primeres empreses que va evolucionar de crear plats i vaixelles decoratives a manufacturar peces amb el ja clàssic disseny escandinau (encara que Finlàndia és país nòrdic, no escandinau). La popularitat d’ iitala va venir també en comptar amb dissenyadors pioners del modernisme com Alvar Aalto, la seva dona Aino Marsio i Kaj Franck. El logo de la «i» va ser creat pel també dissenyador finlandès Estafa Sarpaneva.

A més del tassó clàssic, un altre de les icones de l'empresa és el Gerro Aalto. Dissenyat pel propi Alvar, aquest es va inspirar el vestit d'una dona Sami que va veure durant un dels seus viatges. El nom que li va donar al seu gerro va ser Eskimåkvinnans skinnbyxa (posterior de cuir de l'esquimal). El seu clàssic disseny corb va ser un repte de manufacturació per a l'època.

La darrera cosa que férem abans de pujar a l’autocar per a seguir el nostre camí, fou visitar la tenda "outlet“ que hi ha al complex,  just al costat del restaurant on havíem dinat. La veritat es que, crec no férem gaire calaix amb el nostre grup. Els preus feien tornar la mà enrera.

Fou així que ens anàrem ara ja  a fer la que seria  la darrera a visita del dia, abans de tornar a Helsinki. I la veritat que fou una visita interessant, sobretot pels qui, com jo, ens agrada la música, sobretot la clàssica més moderna. Es tractava de la casa on va v iure i morir el músic Jean Sibelius.   Situada en el pintoresc poble d’Ainola, a Finlàndia, és on es troba la casa del reconegut compositor finlandès. Aquesta casa, anomenada Ainola en honor a la seva esposa Aino.

Sibelius va passar gran part de la seva vida a Ainola, on va trobar inspiració per a moltes de les seves obres mestres. La casa va ser construïda en 1904 i es va convertir en la llar permanent de Sibelius i la seva família en 1908.

La casa és una mescla d'arquitectura tradicional finlandesa i estil Art Nouveau. Des de l'exterior, la casa sembla una cabanya de fusta típica de la regió, però una vegada dins, els visitants es sorprendran amb l'elegància i el disseny detallat de cada habitació. La casa ha estat preservada tal com estava en l'època de Sibelius, la qual cosa permet als visitants submergir-se en la vida i obra del compositor. Vam fer una curta però suficient visita guiada, per cert en finès, quasi res! Sort de la traducció simultània de la Leticia, que si no no n'enxampam ni una. Després de fer una volta pel bosc que envolta la casa, férem una visita a la tomba de Sibelius i la seva esposa. 

Ens quedaba una bona tirada fins a Helsinki, a on arribàrem amb temps d’agafar habitació i sortir a fer una volta pel port de la capital i gaudir, avui ja si, d’unes animades terrasses. Feia un horabaixa esplèndid, que ens convidà a fer una cervesa a una de les terrasses, davant la mar, al temps que gaudíem de la pau i tranquil.litat que transmet aquest país amb una vista immillorable de la façana marítima que teníem al davant.

Després d’anar a sopar a l’hotel, ens ajuntàrem una bona colla d’amics i amigues del viatge i aprofitàrem les darrers hores d’aquesta jornada per a regalar-nos un altre passejada pels voltants de l’hotel, fins que cansats decidírem retirar-nos, anar a fer les maletes i deixar-les a  punt de partir de volta a casa, tot i que encara ens quedava mig jornal del següent dia per acabar de veure Helsinki, allò que ens havia quedat pendent de la llista particular, o bé fer les darreres compres.

I així fou que, arribà el darrer dia del nostre viatge. De bell nou, un bon dia, de cel clar. Després de berenar, i acompanyats p’en Xavier, un grapat d’amants de la mar i de les fortaleces, ens embarcàrem a un ferri que cada poc temps va i ve de l’illa de Suomenlinna   al port d¡Helsinki.  Teníem la sortida a poc més de cinc minuts  del portal de l’hotel. La travessia fou molt agradable. En poc més de deu minuts vam baixar a l’illa fortificada. Durant aquest espai de temps poguérem gaudir de les vistes de la façana sud del port de la capital, amb la seva plaça del Mercat i guaitant per sobre dels edificis portuaris, les esveltes torres dels campanars de les dues grans catedrals d’Helsinki, la luterana i l’ortodoxa.

Na Joana i jo no férem la vista completa de la fortificació militar, considerada Patrimoni de la Humanitat de la Unesco,  ja que volíem tornar aviat a terra ferme per fer una tranquila visita a la catedral ortodoxa. Jo hi tenia un especial interès perquè no havia entrat mai a cap església dedicada a aquest culte. I mira que he corregut món, però…  D’aquesta manera tornàrem de  Suomenlinna amb temps suficient per entra a l’església, visitar-la i fer un petit tomb per la plaça del Mercat, just abans d’anar cap a l’hotel, on havíem quedat amb el grup per anar a dinar. A fer el darrer àpat del viatge hi anàrem a peu. El restaurant estava ben a prop. Dinar senzill però suficient abans de tornara l’hotel on ens esperaba l’autocar i na Leticia, carregar maletes i dirigir-nos ara ja cap a l’aeroport. 

En un no res, estàvem traient les targetes d’embarcament, cosa que vam haver de fer a una mena de “self-service”. Després de resoldre algunes incidències, fent el “check-in”, rutina aeroportuaria. Pas dels arcs de seguretat, espera a la porta d’embarcament, i finalment, tothom cap a dins l’avió que en poc més de tres hores i mitja aterrava a Barcelona. Comiat  emotiu i sentid. 

Acabava un viatge, un molt bon viatge, per nosaltres, acompanyats per un grup de gent entranyable, de la qual en guardarem un molt bon record. De fet, quan contam a les nostres amistats com ens havia anat el viatge a Finlàndia, de les primeres coses que ens surt destacar, una és l’entranyable grup de gent de Sabadell  i del bé que ens sentírem compartint amb ells aquest viatge a Finlàndia

 I a tot això, un cop acomiadats de tothom, a nosaltres dos ens quedava un darrer salt, fins arribar a casa, a on no sé qui arribà primer,  si els de Sabadell o nosaltres dos. En tot cas, no té importancia. El que si en té, és arribar-hi, i això ho férem tots i totes.

Salut i viatges! Fins el proper.

Maties Lladó