Puntals de Planícia pels passos de Sa Rata i del Cotxe.

Els Puntals és el cim més meridional de la finca pública de Planícia i el segon més alt del terme municipal de Banyalbufar (893 m.) des d'on es pot gaudir d'una de les panoràmiques més espectaculars del sud-oest de la serra de Tramuntana. Està situat entre el puig del Galatzó i la Mola de Planícia. Com a Puntals de Planícia es coneix la part d’aquesta serra que està dins la finca del mateix nom, i que correspon a la part situada al sud. El cim d’aquests puntals té una alçada de 893 metres. A l’extrem nord d’aquesta serra, ja fora de la finca de Planícia, hi trobam els Puntals de  Son Balaguer que,  a la part més alta d’aquesta mola, té uns 839 metres. També,  i com sol ser habitual, prenen el nom de la finca a la qual pertanyen. 

Amb els Xorics Xalats mai havíem fet els Puntals, i ja tocava. Si que els havíem envoltat. Al llarg del nostre treginar com a grup excursionista, hem fet diverses caminades per dins la finca pública de Planícia, camí des Correu, Mola de Planícia, etc. Però els Puntals fins ara quedaven en llista d’espera. 

Fa uns deu anys jo vaig fer una incursió per dalt d’aquesta mola. Feia la travessa de la Serra de Tramuntana amb el grup dels Dimecres o de sa Banca March. Veníem d’Es Capdellà per anar a acabar la primera etapa a Esporles. Llavors vam pujar als Puntals pel pas de Sa Rata. En aquell moment me la van presentar  com el Pas de Sa Rateta. Quan vaig arribar al punt on havíem de començar a pujar pel rocós i empinat, quasi vertical, penya-cegat, i vam haver de penjar els pals a la motxilla, perquè no ens fessin nosa, deixant-nos les mans lliures per grimpar paret amunt, em vaig impressionar una mica, encara que record que, una vegada superat el tràmit,  no ho  vaig trobar un pas gaire complicat. 

Una vegada dalt del pas, em vaig trobar per primera vegada damunt un altiplà que s'allarga  quasi paral.lel a la costa, orientat cap el nord-est,  ple d’alzines, ranxos de carboners i camins de carro, situat per damunt dels vuit-cents metres, amb unes vistes espectaculars.

Ja era hora d’esborrar aquesta sortida de la llista de pendents. I fou així que dimecres passat, amb el guiatge del nou xoric Víctor Heitzman, bon coneixedor de la nostra Serra, vam partir cap a Puigpunyent per fer aquesta ruta. Un poc passades les nou i mitja el grup agafà el camí que va cap a Son Fortesa. Passades les cases que ens quedàren a mà esquerra, seguírem pel camí senyalat com a GR i que transcorr per dins l’anomenat Barranc Fondo. El camí s'enfila en forta pujada. Després d’una breu aturada per agafar forces per afrontar tot el que ens esperava, un poc abans d’arribar al coll d’Estellencs, que és per on tornarem després de fer els Puntals, agafam un desviament a la  dreta i ens ficam dins un bosc de pins i alzines, seguint un senderó que poc a poc va pujant per un coster molt empinat. Ens dirigim a cercar el primer pas del dia, pel qual hem triat pujar dalt de la Serra dels Puntals, el pas de Sa Rata. Arribam a un camí de carro que prendrem cap a l’esquerra i caminan fins que arribam al punt on  hem de començar la pujada cap el frontó rocós on està situat el pas que ens permetrà l'accés a la mola. La pujada és forta. Aviat arriban a peus del pas. Sempre pens que moltes vegades és més dur arribar al començament del passos, que fer el pas. En aquest cas, també. El pas de sa Rata no és difícil tècnicament parlant, però si que és un poc delicat. S’ha d’anar “amb seny de bístia vella”. Es un pas rocós d’uns 20 metres que s’ha de passar fent una diagona direcció sud-oest, aprofitant una mena de cornisa a la qual  hi ha trams que just hi cab el peu. Això sí, té bons llocs on aferrar-se amb les mans, vaja,  per fer el moixet amb una certa seguretat. El problema amb que ens trobam,  és que la roca estava un poc banyada i quan trepitjaves era com un vidre. Així i tot, el grup va passar el pas sense més problema. En Víctor dirigí les operacions magistralment, i tots i totes, posant màxim esment, pujàrem fins a dalt de tot, contents i un poc emocionats, veient el  que havíem estat capaços de fer. Ja havíem arribat  dalt dels Puntals.

 

Durant mitja hora o tres quarts  vam voltejar per l’inigualable terrassa-mirador que forma el cim d’aquesta serra, gaudint de les privilegiades vistes de 360 graus que ens ofereix aquest lloc tan especial. Cap el nord, la mar i la finca de Planícia. Cap a l’oest,  l’imponent Galatzó i al darrera seu, la mola de s’Esclop. Cap el sud na Bauçana,  i enfilant la serra de Tramuntana, cap el nord-est, els grans cims mallorquins, puig Major i Massanella, aquests dies, completament nevats. Inigualable!

Després de les fotos de rigor, decidim baixar dels puntals. Són aproximadament les dotze i mitja, i trobam oportú dinar, una vegada fet el pas de baixada, que no era altra que el  Pas des Cotxo. És així, que començam a caminar i ho fem per un camí  de carro, encara ben traçat i que en  direcció nord-est va fent llaçades en direcció als Puntals de Son Balaguer.

 

He de dir que al llarg d’aquest camí, per dalt dels Puntals i durant la nostra baixada, anam trobant nombroso ranxos de carboners. Arribats a aquest punt del relat, m’agradaria recordar un breu relat contat per quatre dels darrers carboners d’Esporles, tret de la revista municipal d’Esporles l’any 2008.

“...Aquella gent que feia una feixuda feina de sol a sol sense entretenir-se amb res, just cantaven les destrals i els verducs per tallar la llenya, a ells els faltava l’alè, a la calor del sol es sumava l’escalfor de la sitja amb la pols i la suor amb tota mena de carències. Anàvem a cercar aigua amb gerres de trenta litres que diuen a l’esquena i no es rentaven més que un pic al mes no recorden haver estat mai malats, això sí baixaven al metge a posar-se punts a les ferides que es feien amb les destrals, la seva farmaciola era la tintura de iod i herbes per bullidures.

El menjar escassejava i això era el que pujaven al ranxo quan en tenien; una taleca de farina i llevat per fet pa, patates, cebes, alls, arròs, fideus, xulla, arengades salades, sobrassada, llenties, siurons i faves pels cuinats.Amb aquests ingredients i altres feim aquests plats; sopes i arròs de carboner, amb les restes dels cuinats, pancuit, fideus de roter, cuinats de siurons i faves que duraven uns parells de dies, fava parada, bullit, ous fregits, pa amb oli i pa amb fonteta. Com a plat de diumenge tenien el bullit d’ossos, els ous fregits amb patata i la coca de pa amb un poc de sucre i sobrassada.

L’únic entreteniment que tenien, era baixar al cine d’Esporles els divendres, llavors altra vegada pujar a la muntanya”

Després d'aquest tros d’història nostra, tornam a la ruta que ens va dur per aquests indrets.

M’agradaria fer una pausa per a contar el que no deixa de ser una anècdota simpàtica i curiosa. Just quan començàrem a baixar pel pas, ens trobam amb un muntanyenc que pujava cap a nosaltres. S’aturà i demanà a en Gaspar, que com sempre anava per davant del grup,  a veure qui érem nosaltres. En Gaspar li contestà que érem els Xorics. “Ah, jo vos conec, jo vos seguesc pel FB”. Seguim caminant cadascú al seu ritme, i quan arribà a la meva altura li vaig dir: “jo et conec a tu”. Ell em contestà que també. Es tractava de César Guillem Zaragoza, un amic de Facebook.  Ens seguim mútuament les nostres eixides. Coses de la modernitat, de les xarxes socials, vaja, de la tecnologia. M’agradà la seva salutació d’acomiat: “sempre joves!”.

Seguim caminant pel camí que molts anys abans baixaven els carris carregats de carbó, cada vegada amb un rost més pronunciat. En un moment determinat hem de girar 90° a l'esquerra i començar el Pas des Cotxo. Es tracta d'un pas llarg i empinat format per una sèrie de xaragalls de més de 350 metres. No és gens tècnic, ara bé, al llarg de quasi l’hora i mitja que durà la nostra baixada no hi va haver temps per cap badada. Les rossegueres, ara de pedres, suara de fullaca i terra humida, formen una pista de patinatge fantàstica. Escenari ideal per més d’una culada, sense conseqüències. Quan el genolls i alguns músculs d’aquests que no tenim notícia de que hi siguin,   començàren  a demanar auxili  i repòs, arribàrem al final del pas, just trobar-nos amb el camí que, cap a la dreta va cap a Planícia i cap a l'esquera ens duria cap a Estellencs, direcció que hauriem de prendre després de dinar. Era bona hora per posar miques i fer un bon cafetet que, com sempre, ens regala na Magdalena de Ca'n Toni de Son Oms.  Ens ho havíem guanyat.

Aprofitaré el temps del dinar per fer-vos cinc cèntims de la història que amaga aquest indret que acabàvem de trepitjar.  Vibot diu del pas des Cotxo:

«Dit així per ser emprada tota aquesta rosseguera per baixar els carros plens de carbó (per tal d’evitar tot el camí de tornada). Els informadors ho recorden com un dels fets més agosarats i perillosos mai no vistos per aquestes terres».

El pas des Cotxo és testimoni de la circulació de carros (anomenats cotxes en aquella època) carregats de carbó pels alzinars de la serra, les quals sovint eren maniobres certament temeràries i arriscades». (XXI Jornada d’Antroponímia i Toponímia. Santa Maria del Camí 2008, 2009).

Jo no em puc imaginar davallar carros per aquest indret, devia ser de veure això…..”

Després de dinar, el dia comença a posar-se gris. Fins fa poc, lluïa un sol molt agradable. És hora d’arriar veles i començar el camí de retorn cap a Puigpunyent. Calculam unes dues hores i mitja de caminar. “Quasi res diu es diari!”

Agafam motxilles i bastons i a caminar s’ha dit, direcció sud-oest, per la pista que va per dins el bosc de Planícia. Aviat deixam aquesta pista per la nostra esquerra i començam una forta pujada pel camí de Na Jovera. Ranxos, sitges, alzines. El panorama no canvia. El camí segueix pujant fent llaçades. Ens dirigim cap el coll d’Estellencs que està a uns 650 metres d’alçada. 

La caminada es fa dura, ja duïm uns quants kilòmetres a les cames, i quasi nou-cents metres de desnivells acumul.lats. Passam pel coll, ja no pujarem més. Només ens queden uns quants kilòmetres de baixada per pistes i tiranys que no són més que dreceres. Passades les quatre i mitja passam una altra vegada per les cases de Son Forteza. Ja arribam.  Ara les deixam a la nostra dreta. Poc després entram dins Puigpunyent on ens esperen els cotxes.

Molts cansats però satisfets. Val la pena, com sempre, emprar part del nostre temps per viure aquestes experiències. Ara bé, no oblideu anar ben equipats, ser prudents i conèixer bé els indrets per on anau 

Esborram els Puntals de Planícia de la llista d'activitats pendents. Un altre repte aconseguit. Però encara ens queden molts. Potser un seria repetir els Puntals per una altra ruta i uns altres passos. Ens atrevirem?