ELS ERMASSETS AMAGATS PER LA FITA DEL RAM

Amb el grup d’amics i amigues (avui només una) que formam els Xorics Xalats hem fet una excursió de les més clàssiques de la nostra Serra mallorquina, sobretot de la contrada d’Esporles: la Fita del Ram (833 msnm.). La majoria dels excursionistes mallorquins la coneixen. Jo no la coneixia, ho he de reconèixer, així com quasi tots els meus companys de caminada d’avui. No és una excursió difícil, això si, és un tant exigent, sobretot tenint en compte les temperatures que ja tenim aquesta setmana. Al menys hem tengut l’ajut o consol de caminar quasi sempre dins un frondós i espectacular alzinar, ple de ranxos. No crec haver-ne vists tants en tant poc redol. Excursió agraïda per la diversitat d’elements que un es troba al llarg d’un itinerari fet per camins i tiranys increïbles que travessen  cap aquí i cap allà el territori esporlí, la qual cosa fa que hagis d’anar amb seny de bèstia vella sempre seguit per tal de no errar el camí, cosa que també ens ha passat.

Primer l’actualment impensable escultura d’un blanc que enlluerna que representa un immens Cor de Jesús, perfectament visible des d’Esporles, i que sembla vigilar tot el poble i voltants. Segurament que aquesta fou la intenció dels promotors...

Després, de camí al cim, l’ermita de Meristella. Lloc tranquil i solitari, gran construcció també de color blanc on un pot descansar i refrescar-se un poc abans de seguir pujant cap el cim, objecte de la nostra activitat d’avui.

Ens trobam amb l’ermita vella, reformada. Fem la foto de rigor i seguim pujant. Ho venim fent des d’Esporles que està a uns 186 m. Ara queda la pujada més dura, cap a un cim que si no fos pel geodèsic no ens adonaríem de que hem arribat, la qual cosa ha costat un poquet. El darrer bot ho hem fet per un petit pas que es fa amb quatre grapades. Hem arribat als 830 mts. de la Fita del Ram. Descans a un mirador d‘allà a prop, i començam a baixar amb la idea de visitar la cova dels Ermassets. Emperò no l’hem trobada. He de dir que tampoc l’hem cercada massa. Era hora de dinar i potser hem tengut por de que qualque ermasset sortís de la cova i ens pegàs grapada a l’entrepà de sobrassada o a l’ensalada de tomàtiga i tonyina d’en Pep, i ens quedéssim sense dinar. Au! un toc a la barra i cap avall.

No no ha estat així, hem pogut dinar bé, i desfer part del camí per arribar a Esporles, acalorats i un poc cansats.

Emperò bé, a part de contar-vos un poc allò que hem fet avui, si que vos vull fer cinc cèntims sobre la cova dels ermassets i els seus extraordinaris i especials habitants que donen nom a la cova. Au idò:

La cova dels Ermassets és objecte de llegendes i d’usos ramaders; una paret amb portell tanca l'avançada de la cavitat on hi ha una bassa per abeurar el bestiar. Segons l'Inventari Espeleològic de Mallorca en cataloga una part com a cova, des de 30 mts. fins a 300 mts. de recorregut, i l'altra com a avenc, des de 50 mts. fins a 100 mts. de fondària. Quant al topònim, la paraula ermasset és un diminutiu d'ermàs, camp que no es conrea.

Els enderrocs que hi ha just a l'entrada, a mà dreta, no donen massa tranquil·litat.

     El mossèn manacorí Antoni Ma. Alcover, al seu aplec de rondalles (Rondaies mallorquines, vol. XXIV, p. 41) recopilà una contarella titulada Es tresor de sa Cova d’ets Ermassets de So’n Noguera. Diu així:

Diuen que dins aqueixa cova hi ha un tresor molt gros.

Una vegada un parell de puigpunyentins anaren a treure’l amb un ciutadà que duia llunari.¹

Un dels quals ho contà a qui m’ho contà a mi; i diu que es feren endins i endins; i es des llunari que no s’aturava de dir:

—Endavant, al·lots! Endavant, i fora por!

Arribaren a fer-s’hi tant, que tengueren por de no afinar sa sortida com tornarien arrera; i hi tornaren sense empatxar-se pus de ses raons d’es ciutadà perquè seguissin per endins i per endins.

A força de forces arribaren a trobar sa boca i en sortiren, i ja no els són vengudes més ganes de tornar-hi.

A veure qui és que s’arrisca a anar a treure aqueix tresor!

És una llàstima que s’haja de perdre dins sa foscor d’aquella cova!

NOTA¹ (Llibre amb caràcters aràbics, la possessió del qual era símptoma de poders ocults, fama i riquesa).

Una altra contarella diu: Un pastor coneix un moro que li demana si coneix la cova dels Ermassets i si l’hi vol acompanyar. L’amo decideix anar amb ell. El moro, anomenat Abdul, s’instal·la pels voltants de la cova i el pastor cada dia el va a veure i comparteixen estones. El darrer dia el moro obsequia el pastor amb un mocador ple de terra i una botija i li conta una història d’uns moros que varen amagar un tresor dins una cova i el varen deixar custodiat per uns éssers màgics. El pastor mostra el mocador de terra a un argenter i aquest li diu que és pols d’or molt pur mesclat amb un poc de terra. Canvia de vida i es compra una guarda pròpia d’ovelles. Passat un temps obri la botija i hi troba uns pergamins, els duu a desxifrar i resulta que aquests documents contenen tota una sèrie de passes per poder recuperar un fabulós tresor situat dins la cova des Ermassets. Ell mai no intentà arribar al tresor perquè ho trobà molt perillós. D’altres ho han intentat però sense gaire bons resultats.

Segons una antiga llegenda, l'Ermasset és un ésser d'estatura mitjana, prim i de color verd els ulls grossos com tassons, les orelles com tres vegades les d'un home, una boca ampla, uns braços llargs i unes mans també allargades amb unes ungles afilades i les cames primes però àgils. Aquest ésser és l'encarregat de custodiar el tresor de la cova del mateix nom, situada a la muntanya de Sa Fita del Ram d'Esporles.