ISLÀNDIA: CULTURA, ART I MITOLOGIA.
Elfs, trolls i altres “criaturas ocultes”
Què pensar d’ un país on un 35% de la gent que hi viu estan convençuts de l’existència d’elfs i altres éssers sobrenaturals? Idò no fa molt de temps, l’any 1971, una empresa pretenia construir una casa a un solar de Kópavogur, on hi havia unes roques de dimensions importants. Quan van voler treura-les començaren els problemes. Les màquines que utilitzaven s’espenyaven, alguns obrers implicats en l’intent de treure les roques patiren accidents. Res, que ho deixaren anar, no construïren en aquell solar, i fins i tot avui el carrer fa una curva per tal de no molestar a la tossuda colònia d’elfs. Idò si, la gent del lloc interpretà com un desig dels “éssers ocults” que ningú destorbas la seva pau. Què vos pensaveu?
A l’estadística dels que creuen que existeixen n’hi hem d’afegir una altra: hi ha un 5% dels islandesos que ha vist elfs alguna vegada. Fins i tot hi ha una anècdota protagonitzada per Elga Stefánsdóttir, que té un restaurant on serveixen un menú especial per a aquests éssers ocults. Ella conta que... “quan era jove jugava amb els nins dels elfs i sovint la convidaven a menjar amb ells. El menjar tenia un color alegre. Els pastissos tenien formes estranyes, d’espiral, i estaven decorats amb un sucre que brillava com els diamants” Quines coses! Quin món el dels elfs... ! I molt productiu. Els propietaris d aquest restaurant poden estar contents, ja que els visiten més turistes que elfs.
A diferència dels elfs que solen ser simpàtics i molt agradables, hi ha una altra mena de personatges del món ocult. Són els trolls, que són descrits com a criatures horribles, gegants, deformes. Per a fer-vos una idea de com son, recordau la saga de pel•lícules d’“El senyor dels anells”, de Tolkien. Mengen carn de mè i herbes si les troben, i de tant en tant completen la seva dieta amb qualque turista despistat... Pateixen una forta aversió per a la llum solar. El mínim contacte amb la llum els converteix en pedra. Arreu voreu per tot Islàndia multitud de pedres i roques. Són trolls petrificats.
Com podeu veure, els islandesos combaten la solitud i l’aïllament que pateixen de forma creativa. Han poblat el seu país amb éssers màgics, des de les muntanyes més altes, fins al més profund dels llacs: elfs, trolls, gnomos, etc. Tots tenen cabuda a la natura islandesa, i són conscients de que el dia que deixin de creure en ells, desapareixeran.
Sagues i Eddas. Literatura islandesa
Tornant al món real, me queden uns quants temes dels que vos vull parlar. Es tracta de les Sagues i les Eddas. Emperò què son les Sagues? Són relats en prosa, narracions reputades com a certes, escrites per autors anònims cap el segle XIII, enmig d una cruenta guerra civil. Les sagues més inspirades, com la romàntica Laxdaela Saga, les emocionants aventures dels bandolers Gisli Súrsson i Grettir; la història del guerrer i poeta Egill Skallagrimsson, i sobretot la magnífica i èpica Njals Saga, estan a l’altura de les millors creacions literàries de la humanitat.
Les Edda son col.leccions d històries que tenen relació amb la mitologia nòrdica. Es coneixen dues Eddas: l’Edda prosaica, coneguda també com a Edda Menor o d’ Snorri; i l’Edda poètica coneguda com a Edda Major o de Saemund. A aquesta darrera es recopilen poemes molt antics, de caràcter mitològic i heroic, realitzades per a un autor anònim cap a l’any 1250.
Els manuscrits de les Sagues es guarden a la Casa de Cultura de Reykjavik.
Les sagues constitueixen les arrels de la literatura islandesa, que donà l’any 1955 un premi Nobel: Halldór Laxness, escriptor d’un gran domini del llenguatge literari i amb un estil particular i innovador.
Les sagues estan molt presents a la vida dels islandesos. La seva lectura es feia en veu alta a la vora del foc a les llargues nits d’hivern, proporcionant entreteniment al llarg dels segles a la Islàndia rural. Ara són vistes com un excel•lent material literari i com una font d’ informació sobre la vida dels islandesos a l’edat mitjana. El mateix Laxness va escriure: “Les sagues són els nostres fonaments culturals. Sense elles seríem tan sols una altra illa danesa”.
Qui de noltros, mallorquins, sobretot els que tenim una certa edat, no recorda la lectura de les “rondalles mallorquines”, amb el nostre pare o padrí, també a la vora de la foganya a l’ hivern mallorquí, fred i humit, o a l’estiu a la fresca? I és que per tot, les bones costums són això: bones costums.
La generació contemporània també té les seves veus pròpies, i entre elles destaca Einar Már Gudmundsson, premi de literatura del Consell Nòrdic, amb una obra titulada “Els àngels de l‘univers”. Altres autors destacats son Gudbergur Bergsson, que critica la cultura dels nous rics i als adoradors de tot allò que sona a americà, en clau d’humor absurd; la narrativa lírica de Védís Grimsdóttir, la poesia de Vilborg Dagbjartsdóttir, o les novel•les de Steinum Sigurdardóttir i de Sava Jakobsdóttir.
Darrerament he llegit algunes novel•les d’Arnaldur Indridasson, que cultiva el gènere “negre”. Interessants, “La Voz”, “La mujer de verde”, ”Las marismas” i “El hombre del lago”. Alguna obra seva s’ha adaptat a la gran pantalla: “Myrin” (2006) de Baltasar Kormakur i “Reykjavik-Rotterdam” (2008) d’ Óskar Jónasson.
Una novel•la, potser la més popular de totes, relacionada amb Islàndia, és “Viaje al centro de la tierra” de Julio Verne, que per cert no era islandès, com tots sabeu. Idò, quina és la relació?. Tots els que l’heu llegit potser recordareu que la història comença precisament a Islàndia. El lloc triat per Verne per a començar el fabulós viatge, no és altre que el cràter d’un volcà situat a la glacera Snaefellsjökull. Si en ser a Reykjavik pujau al turó on hi ha l’església Hallsgrimskirkja, o al Perlan, si tenim la sort de trobar un dia un poc clar, mirant cap el nord-oest, podreu veure la silueta d’aquest cràter.
La mitologia a Islàndia
Podria començar aquesta secció sobre la mitologia a “l’illa d’Odin”, en paraules de Xavier Moret, amb una avorrida dissertació sobre els deus pagans islandesos. No és que jo sigui un especialista en aquests temes, ni tan sols me crida molt l’atenció, emperò “fent un copiar i pegar” de qualque text tret d’Internet quedaria d’allò més que bé, i voltros, suposadament, satisfets de compartir amb jo els meus coneixements sobre la mitologia. Així i tot, farem un petit recorregut per allò essencial d’aquest món un tant desconegut per a noltros, emperò molt arrelat a les gents dels països nòrdics.
Parlarem del Valhalla, o Paradís d’ Odín. L’escriptor Snorri Stúrluson ho descriu com a un lloc o casa d’or, il.luminada pels reflexos de les espases, on acaben els guerrers morts a la batalla. Té cinc-centes portes, i per cada porta sortiran, l’últim dia, vuit-cents homes. Els guerres del Valhalla, no vos cregueu que no fan res allà dalt, suposant que aquest lloc està a dalt, sinó que cada dia, pel dematí s’armen i lluiten, i es maten i tornen a renéixer. Després de la batalla, s’engaten i mengen carn de porc senglar immortal. I anau pensant si fan qualque cosa més... Vaja quin tragí!
Ja que hem parlat d Odín, vos diré que aquest déu era el déu suprem, el de la sapiència i de la màgia. Si en veieu qualque imatge o figureta, la reconeixereu pels dos corbs que reposen sobre les seves espatlles: Huginn (pensament) i Muninn (memòria) que cada dia volen per tot el món, per a després contar al seu amo tot el que han vist i sentit. El seu fill major és Thor, el déu del tro i la tempesta, és el més fort dels déus, fàcil de reconèixer pel gran martell que sempre l’ acompanya. En Baldur, el segon fill, és el déu de la pau, de la dolcesa i la bondat.
N’ hi ha molts més, la llista és llarga i cada un amb les seves qualitats i poders, emperò no he parlat de cap deessa, que també en tenien. De totes les que en tenc coneixement, la que me crida més l’atenció és Freyja, deessa de l’amor (per això i per la seva bellesa, segons diuen). La seva única rival en bellesa és Frigg, la dòna d’Odín, com no podia ser d’ altra manera. I ja per acabar amb la meva llista, he d’anomenar en Loki, que és el déu dolent per excel•lència. Es bell i astut, i maligne. Tot això fa que representi un important paper en el crepuscle dels déus, Ragnarök.
Del cavall de n’Odin, el de les 8 potes, ja en parlàrem quan érem a Asbyrgi, per tant ja el coneixeu...
Llegint sobre Islàndia me cridà l’atenció un fet que conta Xavier Moret al seu llibre. Va ocórrer l’any 1936 als Jocs Olímpics de Berlín, quan Hitler es fixà amb dos atletes islandesos alts, esbelts, rossos i amb el ulls blaus. El dictador s’interessà per la història d’aquell país aïllat i oblidat, que des del seu punt de vista, havia sabut conservar la puresa de la raça ària. Envià especialistes, entre ells el germà de Goering, perquè redactés informes. En aquella època és fundà el Partit Nazi d’Islàndia. Sense cap dubte, en tota aquesta història hi jugà fort la influència de la mitologia sobre la gent dels països nòrdics, entre ells Islàndia.
A Islàndia actualment hi ha la seu de l’Asatrú, una religió neopagana o moviment espiritual originat l’any 1976 per Sveinbjörn Beiteinsson. Aquesta corrent espiritual cerca recuperar les tradicions dels pobles nòrdics i dur-los a la nostre època. La finalitat d’Ásatrú es entendre la natura i seguir les seves lleis. Ella es regeix per les lleis dels déus, ja que cada déu representa a cada un dels seus elements. Els texts on es fonamentes les creences Ásatrú, estan a una obra on es recullen els vells mites, el Hávamál, on s’enalteix l’Honor i la Justícia.
Aproximadament el 5% dels islandesos practica aquesta religió.
Curiositats
L’ ISLANDÈS
L’islandès és un idioma que pertany a la branca de les llengües indoeuropees. Té els seus origens a l’antiga llengua que es parlava a tot Escandinàvia durant els segles IX-X. La seva pronúncia i ortografia han canviat emperò no la seva estructura, de tal manera que actualment molts dels islandesos són capaços de llegir les sagues i les Eddas sense dificultat. Així mateix, un islandès pot entendre, per exemple, el noruec, llengua d’allà on sortiren els primers víkings que introduïren l’idioma. En canvi els noruecs es perden quan senten un islandès. Això ens dona una idea de la distinta evolució d’una mateixa llengua a dos indrets distints. Segurament l’aïllament patit pels islandesos ha afavorit que el seu idioma s’hagi mantengut gairebé igual que en els temps antics. Per a posar una semblança, és com si aquí a Mallorca encara parlàssim un català com en el temps del rei Jaume I.
L’islandès és un idioma que pot resultar intimidant pels visitants de l’illa, emperò si teniu un poc d’idea d’anglès, la majoria de la gent, sobretot els joves, ho parla.
Al col•legi s’ensenyen altres idiomes a part de l’anglés,: danès o suec o noruec, alemany, i darrerament, francès i espanyol.
NOMS I COGNOMS
He pensat que val la pena fer cinc cèntims sobre la peculiaritat dels noms islandesos.. A Islàndia, enlloc de posar el cognom de pares a fills, com feim noltros, construeixen un nou cognom per a cada generació. Per exemple, a un fill d’un tal Ofafur Indridason, no li posen Bernat Indridason, sinó que construeixen el seu cognom afegint un sufix “son” (fill de) o “dóttir (filla de) al nom del pare. Així a l’exemple, la cosa quedaria amb Bernat Olafsson (fill d’ Olafur) o Miquela Olafdóttir (filla d’Olafur) .
Amb aquest sistema es repeteixen molt els cognoms i no hi ha manera de saber qui és parent de qui. En qualsevol cas, els islandesos diuen que no tenen cap problema, ja que el cap i a la fi són pocs i tots es coneixen.
Què pensar d’ un país on un 35% de la gent que hi viu estan convençuts de l’existència d’elfs i altres éssers sobrenaturals? Idò no fa molt de temps, l’any 1971, una empresa pretenia construir una casa a un solar de Kópavogur, on hi havia unes roques de dimensions importants. Quan van voler treura-les començaren els problemes. Les màquines que utilitzaven s’espenyaven, alguns obrers implicats en l’intent de treure les roques patiren accidents. Res, que ho deixaren anar, no construïren en aquell solar, i fins i tot avui el carrer fa una curva per tal de no molestar a la tossuda colònia d’elfs. Idò si, la gent del lloc interpretà com un desig dels “éssers ocults” que ningú destorbas la seva pau. Què vos pensaveu?
A l’estadística dels que creuen que existeixen n’hi hem d’afegir una altra: hi ha un 5% dels islandesos que ha vist elfs alguna vegada. Fins i tot hi ha una anècdota protagonitzada per Elga Stefánsdóttir, que té un restaurant on serveixen un menú especial per a aquests éssers ocults. Ella conta que... “quan era jove jugava amb els nins dels elfs i sovint la convidaven a menjar amb ells. El menjar tenia un color alegre. Els pastissos tenien formes estranyes, d’espiral, i estaven decorats amb un sucre que brillava com els diamants” Quines coses! Quin món el dels elfs... ! I molt productiu. Els propietaris d aquest restaurant poden estar contents, ja que els visiten més turistes que elfs.
A diferència dels elfs que solen ser simpàtics i molt agradables, hi ha una altra mena de personatges del món ocult. Són els trolls, que són descrits com a criatures horribles, gegants, deformes. Per a fer-vos una idea de com son, recordau la saga de pel•lícules d’“El senyor dels anells”, de Tolkien. Mengen carn de mè i herbes si les troben, i de tant en tant completen la seva dieta amb qualque turista despistat... Pateixen una forta aversió per a la llum solar. El mínim contacte amb la llum els converteix en pedra. Arreu voreu per tot Islàndia multitud de pedres i roques. Són trolls petrificats.
Com podeu veure, els islandesos combaten la solitud i l’aïllament que pateixen de forma creativa. Han poblat el seu país amb éssers màgics, des de les muntanyes més altes, fins al més profund dels llacs: elfs, trolls, gnomos, etc. Tots tenen cabuda a la natura islandesa, i són conscients de que el dia que deixin de creure en ells, desapareixeran.
Sagues i Eddas. Literatura islandesa
Tornant al món real, me queden uns quants temes dels que vos vull parlar. Es tracta de les Sagues i les Eddas. Emperò què son les Sagues? Són relats en prosa, narracions reputades com a certes, escrites per autors anònims cap el segle XIII, enmig d una cruenta guerra civil. Les sagues més inspirades, com la romàntica Laxdaela Saga, les emocionants aventures dels bandolers Gisli Súrsson i Grettir; la història del guerrer i poeta Egill Skallagrimsson, i sobretot la magnífica i èpica Njals Saga, estan a l’altura de les millors creacions literàries de la humanitat.
Les Edda son col.leccions d històries que tenen relació amb la mitologia nòrdica. Es coneixen dues Eddas: l’Edda prosaica, coneguda també com a Edda Menor o d’ Snorri; i l’Edda poètica coneguda com a Edda Major o de Saemund. A aquesta darrera es recopilen poemes molt antics, de caràcter mitològic i heroic, realitzades per a un autor anònim cap a l’any 1250.
Els manuscrits de les Sagues es guarden a la Casa de Cultura de Reykjavik.
Les sagues constitueixen les arrels de la literatura islandesa, que donà l’any 1955 un premi Nobel: Halldór Laxness, escriptor d’un gran domini del llenguatge literari i amb un estil particular i innovador.
Les sagues estan molt presents a la vida dels islandesos. La seva lectura es feia en veu alta a la vora del foc a les llargues nits d’hivern, proporcionant entreteniment al llarg dels segles a la Islàndia rural. Ara són vistes com un excel•lent material literari i com una font d’ informació sobre la vida dels islandesos a l’edat mitjana. El mateix Laxness va escriure: “Les sagues són els nostres fonaments culturals. Sense elles seríem tan sols una altra illa danesa”.
Qui de noltros, mallorquins, sobretot els que tenim una certa edat, no recorda la lectura de les “rondalles mallorquines”, amb el nostre pare o padrí, també a la vora de la foganya a l’ hivern mallorquí, fred i humit, o a l’estiu a la fresca? I és que per tot, les bones costums són això: bones costums.
La generació contemporània també té les seves veus pròpies, i entre elles destaca Einar Már Gudmundsson, premi de literatura del Consell Nòrdic, amb una obra titulada “Els àngels de l‘univers”. Altres autors destacats son Gudbergur Bergsson, que critica la cultura dels nous rics i als adoradors de tot allò que sona a americà, en clau d’humor absurd; la narrativa lírica de Védís Grimsdóttir, la poesia de Vilborg Dagbjartsdóttir, o les novel•les de Steinum Sigurdardóttir i de Sava Jakobsdóttir.
Darrerament he llegit algunes novel•les d’Arnaldur Indridasson, que cultiva el gènere “negre”. Interessants, “La Voz”, “La mujer de verde”, ”Las marismas” i “El hombre del lago”. Alguna obra seva s’ha adaptat a la gran pantalla: “Myrin” (2006) de Baltasar Kormakur i “Reykjavik-Rotterdam” (2008) d’ Óskar Jónasson.
Una novel•la, potser la més popular de totes, relacionada amb Islàndia, és “Viaje al centro de la tierra” de Julio Verne, que per cert no era islandès, com tots sabeu. Idò, quina és la relació?. Tots els que l’heu llegit potser recordareu que la història comença precisament a Islàndia. El lloc triat per Verne per a començar el fabulós viatge, no és altre que el cràter d’un volcà situat a la glacera Snaefellsjökull. Si en ser a Reykjavik pujau al turó on hi ha l’església Hallsgrimskirkja, o al Perlan, si tenim la sort de trobar un dia un poc clar, mirant cap el nord-oest, podreu veure la silueta d’aquest cràter.
La mitologia a Islàndia
Podria començar aquesta secció sobre la mitologia a “l’illa d’Odin”, en paraules de Xavier Moret, amb una avorrida dissertació sobre els deus pagans islandesos. No és que jo sigui un especialista en aquests temes, ni tan sols me crida molt l’atenció, emperò “fent un copiar i pegar” de qualque text tret d’Internet quedaria d’allò més que bé, i voltros, suposadament, satisfets de compartir amb jo els meus coneixements sobre la mitologia. Així i tot, farem un petit recorregut per allò essencial d’aquest món un tant desconegut per a noltros, emperò molt arrelat a les gents dels països nòrdics.
Parlarem del Valhalla, o Paradís d’ Odín. L’escriptor Snorri Stúrluson ho descriu com a un lloc o casa d’or, il.luminada pels reflexos de les espases, on acaben els guerrers morts a la batalla. Té cinc-centes portes, i per cada porta sortiran, l’últim dia, vuit-cents homes. Els guerres del Valhalla, no vos cregueu que no fan res allà dalt, suposant que aquest lloc està a dalt, sinó que cada dia, pel dematí s’armen i lluiten, i es maten i tornen a renéixer. Després de la batalla, s’engaten i mengen carn de porc senglar immortal. I anau pensant si fan qualque cosa més... Vaja quin tragí!
Ja que hem parlat d Odín, vos diré que aquest déu era el déu suprem, el de la sapiència i de la màgia. Si en veieu qualque imatge o figureta, la reconeixereu pels dos corbs que reposen sobre les seves espatlles: Huginn (pensament) i Muninn (memòria) que cada dia volen per tot el món, per a després contar al seu amo tot el que han vist i sentit. El seu fill major és Thor, el déu del tro i la tempesta, és el més fort dels déus, fàcil de reconèixer pel gran martell que sempre l’ acompanya. En Baldur, el segon fill, és el déu de la pau, de la dolcesa i la bondat.
N’ hi ha molts més, la llista és llarga i cada un amb les seves qualitats i poders, emperò no he parlat de cap deessa, que també en tenien. De totes les que en tenc coneixement, la que me crida més l’atenció és Freyja, deessa de l’amor (per això i per la seva bellesa, segons diuen). La seva única rival en bellesa és Frigg, la dòna d’Odín, com no podia ser d’ altra manera. I ja per acabar amb la meva llista, he d’anomenar en Loki, que és el déu dolent per excel•lència. Es bell i astut, i maligne. Tot això fa que representi un important paper en el crepuscle dels déus, Ragnarök.
Del cavall de n’Odin, el de les 8 potes, ja en parlàrem quan érem a Asbyrgi, per tant ja el coneixeu...
Llegint sobre Islàndia me cridà l’atenció un fet que conta Xavier Moret al seu llibre. Va ocórrer l’any 1936 als Jocs Olímpics de Berlín, quan Hitler es fixà amb dos atletes islandesos alts, esbelts, rossos i amb el ulls blaus. El dictador s’interessà per la història d’aquell país aïllat i oblidat, que des del seu punt de vista, havia sabut conservar la puresa de la raça ària. Envià especialistes, entre ells el germà de Goering, perquè redactés informes. En aquella època és fundà el Partit Nazi d’Islàndia. Sense cap dubte, en tota aquesta història hi jugà fort la influència de la mitologia sobre la gent dels països nòrdics, entre ells Islàndia.
A Islàndia actualment hi ha la seu de l’Asatrú, una religió neopagana o moviment espiritual originat l’any 1976 per Sveinbjörn Beiteinsson. Aquesta corrent espiritual cerca recuperar les tradicions dels pobles nòrdics i dur-los a la nostre època. La finalitat d’Ásatrú es entendre la natura i seguir les seves lleis. Ella es regeix per les lleis dels déus, ja que cada déu representa a cada un dels seus elements. Els texts on es fonamentes les creences Ásatrú, estan a una obra on es recullen els vells mites, el Hávamál, on s’enalteix l’Honor i la Justícia.
Aproximadament el 5% dels islandesos practica aquesta religió.
Curiositats
L’ ISLANDÈS
L’islandès és un idioma que pertany a la branca de les llengües indoeuropees. Té els seus origens a l’antiga llengua que es parlava a tot Escandinàvia durant els segles IX-X. La seva pronúncia i ortografia han canviat emperò no la seva estructura, de tal manera que actualment molts dels islandesos són capaços de llegir les sagues i les Eddas sense dificultat. Així mateix, un islandès pot entendre, per exemple, el noruec, llengua d’allà on sortiren els primers víkings que introduïren l’idioma. En canvi els noruecs es perden quan senten un islandès. Això ens dona una idea de la distinta evolució d’una mateixa llengua a dos indrets distints. Segurament l’aïllament patit pels islandesos ha afavorit que el seu idioma s’hagi mantengut gairebé igual que en els temps antics. Per a posar una semblança, és com si aquí a Mallorca encara parlàssim un català com en el temps del rei Jaume I.
L’islandès és un idioma que pot resultar intimidant pels visitants de l’illa, emperò si teniu un poc d’idea d’anglès, la majoria de la gent, sobretot els joves, ho parla.
Al col•legi s’ensenyen altres idiomes a part de l’anglés,: danès o suec o noruec, alemany, i darrerament, francès i espanyol.
NOMS I COGNOMS
He pensat que val la pena fer cinc cèntims sobre la peculiaritat dels noms islandesos.. A Islàndia, enlloc de posar el cognom de pares a fills, com feim noltros, construeixen un nou cognom per a cada generació. Per exemple, a un fill d’un tal Ofafur Indridason, no li posen Bernat Indridason, sinó que construeixen el seu cognom afegint un sufix “son” (fill de) o “dóttir (filla de) al nom del pare. Així a l’exemple, la cosa quedaria amb Bernat Olafsson (fill d’ Olafur) o Miquela Olafdóttir (filla d’Olafur) .
Amb aquest sistema es repeteixen molt els cognoms i no hi ha manera de saber qui és parent de qui. En qualsevol cas, els islandesos diuen que no tenen cap problema, ja que el cap i a la fi són pocs i tots es coneixen.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada